El patrimoni cultural i la responsabilitat de conservar allò “unicum”: el Tresor de Villena

S'ha escrit molt sobre robatoris en museus, un dels més espectaculars i força recent el tenim al precedent del Louvre, el gran museu estatal de França. El 19 d'octubre del 2025 uns lladres van penetrar al museu parisenc a ple dia i van sostraure vuit joies de la Corona francesa dels segles XVIII i XIX. El cop va posar immediatament en qüestió els sistemes de governança del museu més visitat del món i hi va haver conseqüències. La seua directora, Laurence des Cars, va comparèixer davant el Senat francès. Va reconèixer públicament que s'havia produït un greu fracàs, va admetre deficiències en la videovigilància exterior i va explicar que havia presentat la dimissió a la ministra de Cultura, Rachida Dati, que inicialment va decidir no acceptar-la. Mesos després, el febrer del 2026, la dimissió va ser finalment acceptada. També va presentar la dimissió la mateixa ministra de cultura, encara que el president Macron no la va acceptar. Hi va haver una rendició de comptes per part dels responsables davant els màxims òrgans de l'Estat i la societat francesa, a la vegada que es feia una investigació administrativa on es van analitzar les deficiències, es va reconstruir els fets, es va determinar què va fallar i qui ho havia d'haver previst, es va esbrinar si van existir advertiments desatesos (que n'hi va haver) i es van adoptar decisions començant per apartar l’equip directiu del museu. El tribunal de comptes francès (la Cour des Comptes) va informar que durant anys el Louvre havia prioritzat les adquisicions de noves peces davant del manteniment d'edificis i instal·lacions tècniques essencials per a la seguretat. La institució va concloure que s'havien privilegiat les operacions “vistoses i atractives” en detriment d'instal·lacions relacionades amb la seguretat i la protecció de les obres. Tot això es va fer amb independència del procés judicial i les actuacions de la policia que poc temps després detenia els lladres, encara que sense recuperar les peces robades.

Fa aproximadament un any vaig visitar el Museu de Villena i vaig tenir la fortuna de contemplar el Tresor de l'Edat del Bronze allà exposat. Tenia un gran interès per conèixer personalment aquesta col·lecció excepcional i vaig aprofitar que el museu s'havia acondicionat per exposar al públic les peces excepcionals disposades a l'interior d'una gran vitrina que es considerava blindada. He conegut molts museus al llarg de la meva vida i he tingut la responsabilitat de gestionar al llarg de més de vint anys dues grans institucions museístiques i un centre cultural amb el seu edifici declarat patrimoni de la humanitat. Potser per això no esperava sorprendre'm davant de la col·lecció d'un museu local. Estava molt equivocat, em vaig quedar meravellat davant d'aquells recipients, braçalets i peces d'or delicadament treballades fins a la perfecció fa més de tres mil anys exposats amb una museografia perfecta. És difícil descriure la sensació de trobar-se davant d'un testimoni tan extraordinari que expressés tan perfectament la capacitat creadora de l'ésser humà a les albors de les cultures mediterrànies.

Quan el 2005 el Consell va declarar el Tresor de Villena Bé d'Interès Cultural (BIC), la mateixa resolució va utilitzar una paraula excepcional en el llenguatge administratiu: el va qualificar com un unicum. A més, recollia la valoració de l'arqueòleg Armando Perea i assenyalava, citant l'especialista Alfredo Mederos, que es tractava del segon tresor de vaixella àuria més important d'Europa després del de les Tombes Reials de Micenes.

Això és el que ens han robat la matinada del 27 d'agost passat, un tresor de valor històric cultural únic, unes peces irrepetibles de la nostra arqueologia. I convé remarcar allò de valor cultural únic perquè valorar el robat calculant el preu de mercat de 9 ó 10 quilos d'or seria una forma grotesca de no entendre res. L'or es pot comprar i vendre. El Tresor de Villena no és una mercaderia, és únic. El seu valor arqueològic, històric, científic, artístic i simbòlic és incalculablement superior al del metall preciós amb què van ser fabricades les seues peces. Aquells objectes ens parlaven de molt més, de com podien ser les maneres de viure, els coneixements, les creences i rituals dels nostres avantpassats. La declaració com a BIC, el rang més alt que la llei atorga en el patrimoni cultural, destaca precisament que algunes de les peces contenen l'evidència més antiga de l'ús de l'or i el ferro al nostre territori.

Pel seu significat i el seu valor cultural el Tresor transcendia a la seua condició d'un descobriment local. Ni tan sols pertanyia només als valencians perquè pel seu extraordinari valor constituïa un patrimoni de la humanitat que havia de conservar-se per al seu estudi i contemplació present i per a la transmissió de coneixements a les futures generacions.

Aquesta és probablement la idea essencial sobre la qual es construeix tot el sistema que en el nostre dret té per objecte la conservació i gestió adequada del patrimoni cultural. Som dipositaris temporals de béns que hem rebut dels qui ens van precedir i que tenim l'obligació moral i jurídica de transmetre als qui vindran després. L'article 46 de la Constitució espanyola ho expressa inequívocament: els poders públics han de garantir la conservació i promoure l'enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic, siga quin siga el règim jurídic i la titularitat. La mateixa Llei del Patrimoni Cultural Valencià comença afirmant que el nostre patrimoni constitueix un llegat “d'inapreciable valor” la conservació del qual correspon especialment a les institucions i els poders públics.

I aquí apareix la primera qüestió. Si conservar constitueix una obligació essencial, quan un bé absolutament excepcional desapareix d'un museu públic no n'hi ha prou de perseguir els lladres, encara que evidentment s'haja de fer perquè aquests són els primers responsables de l’espoli. Cal preguntar-se també si qui tenien l'obligació de custodiar-ho van fer tot allò raonablement exigible per impedir que pogués produir-se el robatori. I aquí apareix la responsabilitat per la custòdia de la que també cal parlar. Hem vist com van actuar les institucions en el cas del Louvre. Com s'hi està actuant ací? De moment, més enllà de llençar-se la culpa unes administracions a unes altres se'n sap ben poc.

El cas de Villena conté un element addicional. Mesos abans del 27 d'agost s'havien produït dos assalts més a museus espanyols, el de Badajoz i el d'Albacete. Tots tres compartien l'interès dels saquejadors per peces arqueològiques d'or. El risc, per tant, ja no s'havia de considerar hipotètic. Quina anàlisi de riscos tenia el museu?, havia estat actualitzada després dels robatoris d'Albacete i Badajoz?, es van revisar llavors les condicions de seguretat de les col·leccions d'or dels museus valencians?, qui havia de fer aquesta avaluació?, existia vigilància presencial?, quant de temps va transcórrer entre l'activació de l'alarma i l'arribada de la Policia Local?, s'havia realitzat algun simulacre d'intrusió?, la Conselleria com a responsable de Sistema Valencià de Museus havia inspeccionat les condicions de seguretat del Tresor i amb quin resultat?. Compareixerà la Consellera de Cultura a les Corts per rendir comptes i respondre totes aquestes preguntes?, compareixerà l’alcalde de Villena?. Algú ho ha sol·licitat?

Perquè la Llei 4/1998, del Patrimoni Cultural Valencià ho diu amb força claredat de qui era la responsabilitat. La primera responsabilitat correspon al titular i custodi del museu. El MUVI és un museu municipal. I la llei disposa que els propietaris i posseïdors de béns inclosos a l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià estan obligats a “conservar-los i a mantenir la integritat del seu valor cultural”. L'incompliment d'aquest deure està fins i tot tipificat per la llei com a infracció greu.

Però hi ha una obligació encara més específica. L'article 68 estableix quines són les funcions essencials de qualsevol museu. I la primera que enumera no és organitzar exposicions, atraure visitants, fer activitats didàctiques ni incrementar les col·leccions, que està molt bé, però no, la primera funció d'un museu és conservar: conservar, catalogar, restaurar i exhibir les seves col·leccions, diu literalment la llei, i l'ordre de les funcions és significatiu. Sense conservació no hi ha col·lecció i sense col·lecció no hi ha museu.

La responsabilitat primària correspon, per tant, a la institució titular: l’Ajuntament de Villena. Però la Generalitat també n'és responsable. El MUVI forma part del Sistema Valencià de Museus i això té conseqüències jurídiques. L'article 70.2 de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià atribueix expressament a la Conselleria competent en patrimoni cultural “la inspecció i la tutela” de tots els museus i col·leccions integrats en el Sistema Valencià de Museus. I afegeix: les actuacions que impliquen canvis en les condicions de conservació o exposició dels fons requereixen autorització prèvia de la Conselleria, qui supervisarà i controlarà.

Per tant, resulta difícil sostenir que tot el que ha passat pertany exclusivament a l'àmbit municipal. Més encara tractant-se del Tresor de Villena. Perquè no estem davant d'unes peces ordinàries d'una col·lecció municipal. Estem davant d'una col·lecció declarada Bé d'Interès Cultural pel mateix Consell de la Generalitat el 2005. I la llei concedeix a la Generalitat instruments extraordinàriament poderosos per exercir aquesta tutela. Efectivament, l'article 73.3 estableix que, excepcionalment, la Conselleria pot disposar el dipòsit dels fons d'un museu integrat al Sistema Valencià de Museus en un altre centre quan hi hagi “raons urgents de conservació, seguretat o accessibilitat”. Van fer les nostres institucions tot allò que raonablement podien i legalment havien de fer per protegir un dels béns arqueològics més importants d'Europa?

Si comparem les conseqüències i maneres d'actuar després del robatori del Louvre amb les que s'estan produint aquí després del robatori del Tresor de Villena, es torna a evidenciar que no hi ha una cultura de rendició de comptes dels polítics i alts càrrecs de l’administració. Els que corren per posar-se medalles quan les coses venen ben donades, passen de donar explicacions i assumir responsabilitats quan venen mal encarades. Aleshores, la culpa sempre és dels altres.