Els pressupostos bàrbars (i III)

La Generalitat acaba d'aprovar els pressupostos anuals per al 2026. En realitat, si atenem que el mes d'agost és un mes inhàbil, no arribaran a ser ni mig pressupostos, molt lluny de constituir l'instrument de planificació, direcció i ordenació racional de les despeses i els ingressos vinculats amb l'acció pública de la tercera economia de l'Estat espanyol. Seran en el millor dels casos un quadrimestre de pressupost, uns comptes nascuts quan bona part de l'any ha transcorregut, per tant, incapaços de complir plenament la funció anticipadora que justifica la seva existència mateixa.

Un pressupost, com ja s'ha dit en lliuraments anteriors, és el principal instrument polític de qualsevol govern. Permet saber quins problemes considera prioritaris, quins drets pretén garantir, quins serveis públics vol enfortir i quins grups socials en mereixen la protecció. També revela, per omissió, allò que el poder menysprea o abandona.

Els comptes valencians del 2026 pugen a uns 33.305 milions d'euros i van ser aprovats seguint el dictat del grup parlamentari Vox, tres vegades menor en diputats que el grup del PP que se suposa que governa la Generalitat. L'orientació dels comptes no correspon, per tant, amb la proporcionalitat parlamentària. Una minoria radicalitzada ha imposat la seua doctrina i el seu llenguatge, les seues prioritats i la seua visió excloent de la societat a un partit majoritari que conserva formalment el Govern, però que no té legitimació (la va perdre durant la DANA quan l'infame del Ventorro va regalar a Vox les claus de la Generalitat) i a qui no li queda més remei que no pas actuar com una titella d’un partit que el dia que pugui desmuntarà la Constitució com ja està fent el seu padrí Trump als Estats Units.

Només cal un exemple senzill que a simple vista pot semblar una nimietat per la seua escassa entitat econòmica però que en el fons representa un nivell inusitat de perversitat. Es tracta de la reducció de 10.000 euros en la subvenció destinada a una entitat assistencial sense ànim de lucre com la Creu Roja, que ha estat present des de fa més de cent cinquanta anys a totes les emergències, fossin guerres o catàstrofes.

Però aquesta maldat no ens hauria de sorprendre perquè la porten al seu ADN ideològic. Sobren antecedents, com el d'aquell conseller de Zaplana i exalcalde d'Oriola, condemnat a quatre anys de presó, que va robar 8 milions de pessetes a unes monges de la caritat aprofitant-se del càrrec. O aquell altre set vegades conseller, condemnat a sis anys de presó, on la banda de desalmats que ell dirigia des del seu despatx es va apropiar de les subvencions destinades a construir un hospital en un Haití devastat per un terratrèmol, el còlera i la pobresa endèmica; també dels fons de cooperació que havien de finançar la lluita contra malalties contagioses a Àfrica. D'aquell sumari judicial (cas Blasco) ens va quedar per a vergonya del gènere humà la expressió “abans nosaltres que els negrates” frase que podria constituir-se en la declaració fundacional d'aquesta barbaritat anomenada prioritat nacional consagrada per aquests pseudo-pressupostos de la Generalitat.

Des d'un punt de vista estrictament quantitatiu, els 10.000 euros que han pres a la Creu Roja són una quantitat insignificant dins d'un pressupost de més de 33.000 milions. Precisament per això, la decisió encara resulta més obscena. No hi ha una justificació econòmica. Ningú no pot sostenir seriosament que els comptes de la Generalitat depenguin críticament de retirar aquesta quantitat a Creu Roja quan aquest mateix pressupost consigna partides que sumen 1,03 milions d'euros per a activitats relacionades amb la tauromàquia, doblant la quantitat de l'exercici anterior, alhora que han reduït un 10% les partides destinades a la prevenció contra els incendis forestals. Major barbaritat impossible.

També han consignat 90.000€ per a la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) l'entitat gens benèfica que va regalar al president les dues entrades (que sapiguem) per assistir al mundial i que segons diverses fonts costarien entre 4.000 i 8.000 euros cadascuna, la manca de transparència impedeix tenir certesa del cost real. Si apliquéssim la nova doctrina sobre malversació de la Sala segona del Tribunal Suprem (cas procés) podríem afirmar que el president de la Generalitat s'ha enriquit en aquests 8.000 euros perquè és el que no ha hagut de pagar de la seua butxaca gràcies a un regal que no té res a veure amb els usos socials ni les responsabilitats del càrrec. Si volguéssim relacionar aquest regal amb l'aparició als pressupostos de la partida de 90.000 euros en benefici del donant, la RFEF, algú podria estar pensant que hi ha hagut tràfic d'influències o fins i tot suborn. En dret com en economia tot acaba sent una elecció ideològica amb què es pot mesurar la catadura moral dels seus protagonistes.

Creu Roja és una de les organitzacions humanitàries amb més presència territorial i capacitat de mobilització davant de desastres. Els seus voluntaris i professionals solen trobar-se entre els primers a acudir quan es produeix una catàstrofe i aportar mitjans per assistir als qui ho necessiten. Ho va fer durant la DANA, i ho està fent als incendis d'ara, assistint a la població desplaçada, ajudant en els primers auxilis. Creu Roja també assisteix a peu de moll o platges als emigrants que aconsegueixen arribar vius a les nostres costes, segurament aquest ha de ser el seu pecat per a aquesta ultradreta deshumanitzada. És el mateix pecat que se li retreu a Càritas i altres ONG humanitàries. No se'ls perdona que ajudin persones desemparades i vulnerables, moltes emigrants que fugen de guerres i misèries molt relacionades amb el passat colonial dels seus llocs d'origen.

En un país encara marcat per la catàstrofe del 29 d'octubre del 2024, reduir una ajuda destinada a emergències no constitueix un mer assumpte comptable, més aviat es converteix en una declaració de manca de principis. La partida sostreta a la Creu Roja no busca atendre una necessitat immediata de la ciutadania ni millorar la capacitat de prevenció i resposta davant de futures emergències. Servirà per finançar un estudi el plantejament del qual ja conté una orientació prèvia: vincular delinqüència amb emigració. Quan el poder decideix per endavant quins fenòmens vol associar, hi ha el risc que no estigui buscant coneixement, sinó una aparença tècnica amb què legitimar un prejudici. Potser mai 10.000 euros no han explicat amb tanta claredat l'orientació immoral d'un pressupost i els seus promotors.

Aquests pressupost han deixat de concebre l'acció pública com un instrument de cohesió social per utilitzar-la com un mitjà per classificar i discriminar la població mitjançant la introducció de l'anomenada “prioritat nacional”, una reivindicació de Vox acceptada pel Partit Popular en la llei de mesures fiscals, de gestió administrativa i financera i d'organització de la Generalitat, la coneguda com a llei d'acompanyament, aplicable a àmbit de l’habitatge, els serveis socials, la sanitat o la Renda Valenciana d’Inclusió. Els seus promotors saben de la il·legalitat del terme i intenten evitar un xoc frontal amb la Constitució i la Declaració Universal dels Drets Humans recorrent a conceptes com “arrelament”. Però una discriminació no deixa de ser-ho perquè es construeixi un llenguatge “ad hoc” que el dissimuli.

La Declaració Universal de Drets Humans no parla de nacionals privilegiats i estrangers subordinats. Parla de sers humans. L'article 1 afirma que tots neixen lliures i iguals en dignitat i drets. L'article 2 estableix que tota persona posseeix els drets i les llibertats proclamats en la Declaració sense distinció per raça, color, idioma, religió, origen nacional o social o qualsevol altra condició. L'article 7 proclama la igualtat davant de la llei. L'article 22 reconeix el dret de tota persona a la seguretat social. I l'article 25 reconeix el dret a un nivell de vida adequat que garanteixi la salut, el benestar, l'alimentació, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials necessaris. Per la seva banda, la Constitució situa a l'article 10.1 la dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents i el lliure desenvolupament de la personalitat com a fonaments de l'ordre polític i de la pau social. El seu segon apartat obliga a interpretar els drets fonamentals de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats internacionals ratificats per Espanya

L'anomenada prioritat nacional vulnera la Constitució perquè inverteix el fonament moral d'aquesta concepció. En lloc de partir d'una humanitat comuna i d'atendre cada persona segons la seva necessitat, comença preguntant qui pertany, des de quan pertany i quins mèrits territorials ha acumulat per ser considerat digne d'ajuda.

Exigir llargs períodes de residència per accedir a determinades prestacions pot perjudicar no només persones estrangeres, sinó també treballadors desplaçats, joves emancipats, víctimes de violència que canvien de domicili, famílies retornades, funcionaris traslladats, militars sotmesos a mobilitat geogràfica o ciutadans espanyols arribats recentment des d'una altre país o comunitat autònoma.

El concepte de “prioritat nacional” és, a més, particularment impropi en una comunitat autònoma. La Generalitat no atribueix la nacionalitat espanyola ni pot establir categories autonòmiques de ciutadania que alterin l’estatut de drets definit per la Constitució i la legislació estatal i internacional. Una comunitat autònoma pot organitzar els serveis, establir requisits raonables i atendre situacions objectives de necessitat. El que no ha de fer és fer servir les seues competències per introduir una jerarquia ideològica entre éssers humans.

Que els serveis públics col·lapsaran per la migració és un dels mantres amb què ens piquen per no parlar de les seves rebaixes d'impostos a les grans fortunes que debiliten precisament el sosteniment d'aquests serveis públics. Un altre mantra trasllada a la migració l'escassetat d'habitatges, una manera d'ocultar que els escassos habitatges de protecció pública que es construeixen se'ls reparteixen entre ells com acredita el cas vergonyant de les VPO de l'ajuntament d'Alacant. La migració és la cortina de fum ideal per manipular la població, fascinar els ignorants, reduir drets, colonitzar les institucions i apropiar-se dels recursos públics. La migració està ocupant avui l'espai que al seu dia van ocupar els jueus.