Sabem el que (ens) passa?

Al contrari del que diu la frase tan citada del filòsof Ortega y Gasset, sí que sabem -més o menys- el que ens passa. I això és precisament el que ens passa: que ho sabem. Com podríem ignorar-ho? És evident, ho veiem tots els dies. Un poder energumènic marca el compàs a Occident i no s’està d’amenaçar, amb aquell punt insofrible de matonisme, d’anihilar qui considere convenient. Ho ha fet davant l’Assemblea General de la ONU, l’organisme nascut després de la Segona Guerra Mundial amb l’objectiu de preservar la pau al món. Assistim també a l’ascens d’una nova gran potència no democràtica, ferida encara per la humiliació d’haver perdut una centralitat de segles, però que diu que vol evitar el parany de Tucídides (la topada inevitable entre una potència imperial assentada però en declivi i una altra d’ascendent). Assistim també a les maniobres d’una potència nuclear vinguda a menys que no es resigna a no ser l’imperi que fou un dia. Assistim a una recomposició del mapa geopolític. Al declivi, a la erosió, de la democràcia (que és alguna cosa més que fer eleccions). A l’ascens de forces que semblaven confinades als marges, desacreditades i condemnades per la història. Al malestar creixent de la població no ultra-rica o molt benestant, assetjada per la inflació, la pressió immobiliària, el desplaçament social i la pèrdua de lloc al món. A l’explosió del cost de la reproducció social i a una extracció brutal de rendes que van a mans d’oligarquies. Assistim, potser, a un canvi d’època.

Podríem continuar amb l’enumeració de símptomes, de la crisi energètica a la climàtica, dels desnivells d’ingressos a les disparitats demogràfiques. En poc temps -mig segle és històricament poca cosa- s’ha produït un canvi radical, lligat al triomf absolut del capitalisme en la seua variant especulativa, financera i dominadora, que ho ha destarotat tot: el contracte social, el contracte inter-generacional, les cauteles ecològiques i els equilibris mínims que fan funcionar les societats. S’estén, i és comprensible, una visió apocalíptica, de fi de la història (i ara sí). L’escalfament global no és una hipòtesi, sinó una realitat perceptible. L’esgotament dels recursos energètics a l’abast s’ha avançat a una transició imperativa, però de difícil realització. El canvi radical de mode de vida i de maneres de produir, d’estructuració de les societats, a què obligaria una transició ecològica, tal com la descriuen autors com Ernest Garcia (a La transició ecològica) o Antonio Turiel (per exemple de manera sintètica a l’entrada “La mezquindad” del seu blog: https://kaosenlared.net/the-oil-crash-la-mezquindad/) xoca de ple amb els interessos i els objectius de poders forts i durs, com els que representa el president energumen. Uns poders -i les bases socials que els segueixen- que anteposarien sense dubtar-ho el seu interès propi a la supervivència de la humanitat.

Tot això sembla ajustat a la realitat, tot i que es pot pensar que cal no exagerar amb les alarmes o la retòrica, que convé una certa sobrietat analítica. No exagerem! No ens deixem anar! Així ho expressava jo mateix al capítol final d’un llibre recent, Un lloc al món, en un món destarotat. Crisi històrica? Final d’època? Cal anar a pams. De fet, només hi ha hagut dues grans divisòries -o canvis d’època- en el lapse de temps que poden recordar les generacions actuals: el 1945 (el final de l’Alemanya nazi i del Japó militarista) i el1991 (el final de l’URSS i del comunisme en general). Dues dates fonamentals. Tant, que la primera va determinar una reforma del capitalisme, l’expansió de la democràcia i tota una allau de penedits. I l’altra, una allau complexa, encara per calibrar, de post-comunismes -que en alguns casos no hagueren d’esperar al 1989 (caiguda del mur de Berlín) ni al 1991 per veure-hi clar.

Convé ampliar l’horitzó, la perspectiva. Perquè tot pot semblar molt local, però realment depèn moltes vegades de variables exteriors, internacionals, escassament controlables.  Per exemple, sense la conjuntura que es va donar als anys 1970 i el patrocini de la “democratització” al sud d’Europa per part dels Estats Units -tenia els seus motius, llavors- probablement no hi hauria hagut “evolucionistes” del règim enfront dels “ultres” i no s’hauria dut a terme una transició més o menys pacífica a la democràcia. Sense l’auge dels feixismes als anys trenta probablement el destí de la Segona República espanyola hauria sigut molt diferent. El context exterior, internacional, global, condiciona i a l’extrem determina. La qual cosa no vol dir que l’acció interior, la pugna i la mobilització, siguen irrellevants: de cap manera.

El context global actual sembla amenaçador. Ens adrecem a una crisi històrica?  En una conjuntura molt diferent -però impressionat per una deriva que considerava revolucionària- l’historiador Jacob Burckhardt, un erudit d’una agudesa extraordinària, es preguntava si continuaria l’optimisme lligat al “sentit del guany” i al “sentit del poder” propi del darrer terç del segle XIX o si s’esdevindria “una transformació general de la mentalitat” com la que tingué lloc als segles III i IV, tal com plantejava la “filosofia pessimista” de la seua època. Cal reflexionar sobre el sentit d’aquesta al·lusió a una transformació general de la mentalitat. Què vol dir exactament, i quin grau de factibilitat podria tindre?  El que està clar, en tot cas, és que no serà gens fàcil capgirar la dinàmica actual de crisis i conflictes, o guerres, concèntrics que es retro-alimenten, amb el teló de fons de l’esgotament de recursos i l’escalfament global. I amb aquesta perspectiva, encertar en l’eficàcia de l’acció local. Exemples recents a Nova York o Berlín aporten una espurna d’esperança, tot i que cal considerar també el pes del rerepaís més enllà de les metròpolis, una gran divisòria que pesa. I posar en el plat de la balança també variables com la ignorància programada sobre el que (ens )passa a càrrec de tota una indústria de la distracció, que estimula la confusió interessada. Amb un objectiu clar: que el coneixement del que passa no arribe on hauria d’arribar, a sectors amplis de la societat. Cal comptar amb tot això, o no s’entén res.