Què fer amb Jaume I? (Commemorar i celebrar: un debat pendent)

Jaume I fou un monarca vertaderament singular. Va fer les coses pròpies de la seua època, algunes execrables, vistes des d’avui. Però unes altres no, tot el contrari. Cal situar-lo històricament, en qualsevol cas. La seua memòria ha perviscut com poques, tot i la distància i la manca d’institucions pròpies durant uns quants segles...  A València té una estàtua imponent, però a la plaça d’un altre rei (Alfons el Magnànim), i un carrer, més aviat un carreró lateral miserable. Poca cosa més... I ara es debat si caldria donar el seu nom a un nou bulevard o a la plaça de l’Ajuntament. Seria bona idea.

D’altra banda, fa ja dies que ha passat el darrer 9 d’Octubre. Una vegada més s’ha seguit el ritual,  com si fos un costum o un deure que s’ha de complir i prou.  Però  el 9 d’Octubre és una data rellevant: es commemora l’entrada de Jaume I a la ciutat de València el 1238, vençuda la resistència dels “sarraïns”, i per extensió la fundació del Regne de València: una nova entitat política amb personalitat i lleis pròpies a partir del territori i les estructures àrab-islàmiques preexistents. Els valencians sempre s’han sentit hereus d’aquell esdeveniment fundacional i l’han reivindicat com a “acta de naixement” d’un poble. I han commemorat secularment la data i el fet. Durant molt de temps amb una processó de marcat caràcter religiós que posteriorment adquirí una dimensió “cívica”, amb el trasllat de la Senyera des de l’Ajuntament a l’estàtua eqüestre del rei Jaume I.  

Des de fa anys, com és ben sabut, el caràcter “cívic” s’ha vist enterbolit i embrutat per uns elements incívics -feixistes, anticatalanistes- que aprofiten l’ocasió per esvalotar i insultar. És una mostra inadmissible de ruptura de la convivència, d’intolerància i de manca d’educació cívica. Fins al punt que s’hauria de replantejar el ritual. La processó o és cívica o no és. Cal considerar, si la cosa segueix així i els qui podrien intervenir no ho fan, si convé suspendre una tradició que de fet han desnaturalitzat els incívics. Que fan un mal terrible a una trobada que és i hauria de ser la celebració comunitària -de tots- de l’acta de naixement dels valencians com a poble.

Però més enllà d’això, la qüestió delicada és una altra. Què es commemora, realment? I que es “celebra”, en el seu cas? Commemorar és igual a celebrar?  ¿Es pot “celebrar” un esdeveniment com aquell, l’entrada traumàtica d’un rei medieval que va arrasar les estructures socials i humanes anteriors per a instal·lar en el seu lloc una nova comunitat de colons vinguts del Nord? Que eren principalment catalans, com han comprovat i demostrat a bastament els historiadors, i concretament  l’acadèmic Enric Guinot al seu llibre fonamental, Els fundadors del Regne de València.

Hi ha qui diu que no s’hauria de commemorar o celebrar res, que allò fou una avinentesa destructiva –“genocida”-  i prou. No em sembla encertat el plantejament. Totes les commemoracions, certament, es fan des d’un present determinat políticament i ideològicament, lligades als objectius polítics de present i de futur i per les idees contemporànies, el destil·lat de l’experiència històrica i les aspiracions col·lectives.

Alhora, totes les societats necessiten punts de referència, que troben en la mirada al passat. Una mirada que pot ser mítica i complaent o crítica i informada. En tot cas, del passat es selecciona allò que té un valor exemplar i es descarta allò que -des dels criteris del present- sembla negatiu o aterridor, inacceptable.

Què “podem” commemorar a propòsit de Jaume I? Què “no podem” commemorar? Podem commemorar, sí, l’ acta de naixement d’un poble -el nostre. Per als valencians Jaume I -i la conquesta del 1238- és especialment significatiu, una memòria que s’ha anat transmetent al llarg del segles (tot i que potser ara ja no tant). També podem commemorar la creació d’un espai, d’un territori, per a la llengua que compartim amb catalans i balears. I, probablement, el concepte jurídic, la promulgació de lleis (els Furs), la voluntat de pacte i acord, de compartir atribucions, per part de Jaume I.

No es pot commemorar, i no diguem ja “celebrar” -tot i que sí entendre històricament- la destrucció de la societat andalusina preexistent. De cap manera es pot celebrar això al segle XXI, i menys encara en una societat tan plural i diversa com l’actual... Tampoc fa bon paper la concepció patrimonial del poder i dels territoris que tenia el monarca, com es posà de manifest en el repartiment testamentari dels regnes entre els seus fills, que posteriorment fou reconduït. 

La història rigorosa ens ajuda a entendre el passat. La historiografia és una disciplina amb aspiracions científiques, comprova, desmenteix hipòtesis, busca proves documentals, planteja teories explicatives. No és una variant de la literatura de creació, de les belles lettres. D’ençà de la Il·lustració i el positivisme, després “refinats”, és l’antítesi del mite o de la mera ideologia justificadora o d’exaltació. D’aquí la utilitat des congressos i els simposis acadèmics, que actualitzen la recerca i n’estimulen de nova.

Però no n’hi ha prou amb la recerca acadèmica. La qüestió és la projecció pública, si es vol refermar punts de referència clau per a una col·lectivitat o deixar que s’ esborren lentament en un magna difús... ¿S’ha donat projecció pública suficient, més enllà de l’esfera acadèmica, a la figura de Jaume I vist des d’avui, amb motiu dels 750 anys de la seua mort? Sembla que no. Però Jaume I és la figura cabdal del passat dels valencians i de tots els territoris de parla catalana (i potser això ja no agrada tant a alguns). 

El 2029 es commemoraran els 800 anys -vuit segles- de la conquesta de Mallorca (1229) i la fundació del Regne de Mallorca. El 2038 -para lluny, però no tant- es commemoraran els 800 anys de la conquesta de València, amb la fundació del Regne de València (1238) precursor del País Valencià modern. Seran dates per al debat i la reflexió, per a la commemoració d’esdeveniments que han determinat la nostra història. Sembla evident que la sensibilitat actual permetrà -o més bé exigirà- distingir entre “commemorar” i “celebrar”.

Afortunadament les formes de lluita, guerra, ocupació i saqueig de l’antiguitat i l’edat mitjana -que duien a assassinar, saquejar, violar, cremar i prendre captius que eren venuts com a esclaus- paren en principi lluny. Mentrestant hi ha hagut “coses” com el relatiu “assuaviment dels costums”,  el llarg debat sobre el ius ad bellum i el ius in bellum, la Declaració dels Drets de l’Home i, a mitjan segle XX, la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU, la Convenció de Ginebra, el Tribunal Penal Internacional i altres instruments. Hi ha hagut una presa de consciència a propòsit de les guerres, les massacres, l’Holocaust i el perill d’una conflagració nuclear.

Però ni tan sols així s’han pogut evitar els pitjors episodis d’agressió, intolerància, persecució, desplaçament i deportació de pobles i genocidi. Sense la consciència autocrítica que expressen aquests instruments i declaracions, sense memòria, sense educació cívica, sense pensament crític i informat, tot seria molt, però molt, pitjor.  Nosaltres, els valencians formem part d’aquesta història...