Novel·les d’avui, la gran diferència

Fa ja uns quants anys -el temps passa veloç- quan Vicent Alonso dirigia la col·lecció de narrativa ‘Valències’ i jo la col·lecció d’assaig ‘Arguments’ a l’editorial Tàndem, de la mà de la gran editora Rosa Serrano, Vicent es (i ens) preguntava: per què no llancem, com a França, la novel·la de la rentrée? No cal dir que era una pura il·lusió de l’esperit. Tot i que es va fer un intent amb l’escriptora franco-vietnamita Linda Lê, autora de Lletres mortes, que fins i tot fou convidada a València per presentar el seu llibre... Sense gran èxit, tot s’ha de dir. Però fou una iniciativa agosarada: Tàndem fou en la seua època un factor molt actiu en tots els camps de l’edició. No s’ha escrit encara una història editorial valenciana dels darrers cinquanta anys. Tàndem, que seria absorbida temps després per Bromera, hi tindria un paper destacat.

Vicent Alonso i Anna Montero sempre han estat molt francòfils. Traductors del francès, poetes, persones cultes, il·lustrades, que han fet aportacions molt importants a la nostra cultura. Vicent va traduir els Assaigs de Montaigne i tots dos, conjuntament, Tristan Tzara i altres poetes. Anna estudià a l’Aliança Francesa, refugi en temps de foscor, i ha estat professora de llengua i literatura francesa durant molts anys. França actua culturalment com un imant, sempre ha estat així (o si més no fins fa, històricament, quatre dies). Ara bé, ¿es pot comparar el culte francès a les novel·les (aux romans), a la literatura en general, i l’arravatament de larentrée -que a més de literària inclou l’arribada del Beaujolais nouveau, i marca l’entrada a la tardor i a la normalitat freda i grisa del treball i l’estudi després del parèntesi irreal de l’estiu-, amb la nostra realitat, cultural i psicològica? Difícilment.

I malgrat tot, passats els anys, vet ací que la rentrée literària valenciana -octubre és sempre un mes molt atapeït d’actes, presentacions i premis literaris-  ens depara un seguit de títols de narrativa verament espectacular. Fa unes dècades hauria estat literalment impensable. Ara no. Hem avançat. Potser Vicent Alonso era, en aquell moment, un visionari avançat al seu temps...

De cop i volta puc assenyalar novetats literàries com Matèria d’Altea (Sembra), d’Irene Klein; El dia que vaig matar el meu pare (Proa), de Raquel Ricart; Estacions d’enllaç (Lletra Impresa), de Francesc Bodí; Els camps dels vençuts (Afers), de Toni Cucarella; Les síl·labes del teu nom (Bromera), de Carme Cardona Bartual. Segur que me’n deixe algun altre títol rellevant. Però si sumem als esmentats les memòries -una variant de la literatura de creació- de Vicent Soler, Un entre deu (Afers) o de Ricard Pérez Casado, Agraït a la vida(Balandra), els nous títols d’assaig o de poesia, d’entrevistes com el llibre de Susanna Lliberós Dones editores valencianes, publicat per Onada, o de dietarisme com el Dietari de penombra (Lletra Impresa) de Manel Alonso, el panorama no deixa de ser sorprenent i engrescador. Per a llançar algun coet, per què no?

Perquè caldria afegir-hi, a més, Les vides de Giorgio Vasari (Proa) en traducció de Martí Domínguez Pérez (el pare de Martí Domínguez, també novel·lista, que l’ha anotat)  o la gran obra d’erudició en cinc volums que publica aquests dies PUV, la Gramàtica del català antic, un tresor de referències i investigacions al cor mateix de la llengua catalana que marcarà època. Fet a València. O bé traduccions com, per exemple, Franz Kafka, somiador insubmís de Michael Löwy (Biblioteca de Pensament Crític d’Afers), que sense dubte l’observador informat o entenimentat sabrà valorar en tot el seu abast i significació. I moltes més coses, segurament. Entre altres, la presència sostinguda de novel·les recents que van causar impacte abans del llarg i càlid estiu del 26, com ara Ingrata pàtria (Proa) de Martí Domínguez, Qui salva una vida (Proa) de Núria Cadenes, La promesa del divendres (Drassana) de Rafa Lahuerta, La mare (Empúries) d’Emma Zafón, Spagnoletto (Afers) de Josep Lozano, L’anell del nibelung (Proa) d’Amadeu Fabregat o Malpaís (Austrohongaresa) de Jota Martínez Galiana.

Quan es va crear el Premi Andròmina de narrativa en el marc dels Premis Octubre qie organitzava l’editorial Tres i Quatre es va considerar escaient -sembla que per inspiració de Joan Fuster- reservar-lo a autors valencians, per tal d’estimular la producció de novel·les valencianes, que era fins llavors minsa. I així aparegué tot un seguit d’autors que donaren un impuls decisiu al gènere. Amadeu Fabregat, Isa Tòlec, Josep Lozano, Carmelina Sánchez Cutillas, Joan F. Mira, i tants altres més. Abans dels anys seixanta del segle XX es podien comptar amb els dits d’una mà les novel·les d’autors valencians. Posteriorment, la cosa canvià radicalment. Avui vivim un temps d’esplendor, moderat i relatiu si voleu, però efectiu i tangible. I cal deixar-ne constància. La novel·la, la narrativa en general, elabora i re-elabora en un pla no discursiu, lliure i creatiu, amb una diversitat inesgotable de registres i possibilitats,  la consciència personal i col·lectiva. És una peça fonamental de la cultura: la crea i la recrea.