Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

Les Notes de Lectura tracten de llibres, història i cultura d’una manera àmplia i lliure, tan lliure com l’experiència lectora del seu autor, Gustau Muñoz. Tot hi cap, però sobretot l’assaig, el pensament, la crònica i les aproximacions analítiques a una realitat polièdrica i canviant. En aquesta secció es dedica una atenció sistemàtica a la no ficció, no tan sols en la llengua en què s’escriu, sinó oberta a tots els vents del món, per bé que l’objecte primari de seguiment hi és la producció editorial valenciana i, en general, les manifestacions més destacades de la cultura catalana.

Dietaris d’ahir i d’avui (Marta Marín-Dòmine, Manel Alonso, Ferran Soldevila)

0

L’atzar o ves a saber què -o sí que ho sé: és un gènere que m’interessa, de vegades resulta “agraït” i revelador- m’ha dut a endinsar-me, aquests dies, en tres dietaris. Dos de recents, d’ara mateix, i un altre bastant més reculat en el temps. També he pogut reflexionar de nou a propòsit del dietarisme arran de certes experiències en el terreny editorial, que m’han fet ocupar-me com a lector d’una àmplia varietat de textos d’aquesta naturalesa. Què és i què no és, o què hauria de ser, un dietari? Per què se n’escriuen tants? I què aporten a la nostra cultura o a la cultura tout court? És un gènere ascendent, o estancat i en declivi?  ¿Què és un “dietari” en la cultura catalana, i quina relació té amb els diaris històrics dels grans autors, com ara els de Musil, André Gide o Virginia Woolf? ¿De veritat cal comentar, encara, el Quadern gris de Pla i comparar-lo amb Fuster, i fer extrapolacions sobre l’estil i el contingut de l’un i l’altre? No portem massa anys fent això mateix? ¿N’hi ha prou -en termes literaris- de consignar els dies, les estacions, les impressions, les lectures, al·ludir a uns i altres, evocar Michel de Montaigne, afegir-hi un polsim de viatges i un bri de divagacions sobre la vida, la finitud i els mals del món?

Per cert, un dels dietaris recents -el de Marta Marín-Dòmine, Una dona que passa (Club editor)- s’obre amb una reflexió molt oportuna sobre els dietaris. En aquesta mesura, es presenta com un meta-dietari, perquè comença reflexionant sobre el gènere literari al qual s’adscriu i, doncs, sobre si mateix. Diu coses substancials: la matèria dels dietaris, la distinció entre dietaris i diaris íntims, l’escassa presència de les dones, a les quals no se’ls hauria “atorgat... el valor de la seva pròpia quotidianitat”.  I una observació que la clava: “els dietaris més fascinants són aquells en els quals trobem un jo vacil·lant que es formula a cada nou aspecte que ofereix l’escriptura”. Marta Marín-Dòmine, especialista en estudis sobre la memòria i autora de Fugir era el més bell que teníem (Club editor, 2019), un precedent brillant del que publica ara, ha escrit un dietari -o un llibre en forma de dietari- on hi aboca reflexions sobre la pèrdua, el dépaysement, la condició ferida de la dona en el món actual, la vida entre realitats nacionals i culturals allunyades... La van despatxar del càrrec de directora del Centre de Cultura i Memòria del Born, i no se’n sap avenir. S’havia fet una vida al Canadà i havia tornat a viure a Barcelona. Dubta, no s’hi troba, es sent menystinguda i desplaçada. Al Canadà s’enyorava de Barcelona, a Barcelona s’enyora del Canadà.  Reivindica el feminisme com a manera d’afirmar-se enmig del magma sovint hostil de la vida, secularment advers per a la condició de dona. Insisteix en les “agressions mèdiques” al cos de la dona, i això ja no ho tinc tan clar. Fa referència a l’extirpació de l’úter (histerectomia) si hi ha tumoracions. Té raons, potser, però té la raó? El lector jutjarà. Un dietari interessant, de dona, feminista enragé, en una literatura catalana que havia estat -ara ja no- bàsicament d’homes, i fins i tot, es podria dir, de senyoros. Dic “ja no” perquè a hores d’ara, i benvinguda sia, ha irromput amb força una literatura del jo que posa en primer pla les vivències disruptives de les dones que han de compaginar professió i vida familiar, que tenen fills als 40 o 50 anys, o que han decidit conscientment no tenir-ne, que es casen amb altres dones, i que n’estan fins al capdamunt de tot plegat, i ho expliquen. Que semblen alliberades, però que tot i així pateixen: com tothom. Vet ací un camp molt ampli que cal considerar, tot i que no hauria de fer oblidar altres determinants clau de l’existència.

Quadern en la penombra (Lletra Impresa) és el nou dietari de Manel Alonso i Català, l’escriptor de Puçol, corresponent als anys 2022 i 2023. Manel Alonso és un escriptor de llarga trajectòria, un corredor de fons, i un promotor cultural molt actiu a la seua comarca. El recorde encara com animador de les “Nits Màgiques del Django’s”, sessions de conversa cultural / literària en un pub de Puçol. Fa ja molt de temps... Aquest dietari és corprenedor: valent, honest i directe, escrit des del desconhort inherent al trauma de la pèrdua d’un fill. Fa una denúncia vigorosa de la frivolitat quant a les substàncies que creen dependència. “Passada la festa, apareix l’addicció, els brots psicòtics, les malalties mentals, la marginalitat, la delinqüència i les famílies destrossades.” Té molta raó... Però més enllà d’això és un dietari d’escriptor, d’algú que ha sentit una vocació literària forta i que ha perseverat. Evoca la seua formació, trajectòria literària, antecedents i coetanis, amb una gran sinceritat i mirada elevada. No cau en cap dels paranys en què s’enfonsen aquesta mena de textos: l’egolatria, la presumpció, la impostura, la pirotècnia grandiloqüent. No, Manel Alonso és un bon escriptor i una persona que ha patit i ha sobreviscut, amb la literatura com a feina -ha fet de tot en el ram- i com a aspiració pregona. Un bon llibre, de fet. Una descoberta per a molts, si s’hi enfronten. A més de la personalitat i tarannà de l’autor, que es fa un autoretrat sense concessions en aquestes pàgines, el lector hi trobarà evocacions del seu paisatge viscut -l’extrem nord de l’Horta a tocar del Camp de Morvedre, entre el Picaio i els tossals de la Serra Calderona, els camps de conreu, la marjal i la mar- així com pinzellades sobre els diversos pobles de la comarca, el seu entorn social i història. No fa grans viatges prestigiosos tipus Viena, Grècia o Trieste -a tot estirar a pobles del País Valencià, a Mallorca per a una reunió de l’AELC o a Sarrión (província de Terol)... Ara bé, el lector coneixerà de primera mà tot un món poc esbombat d’escriptors i activistes culturals escampats per les comarques d’aquest País que han fet xarxa i han ajudat a crear -amb llibres, llibreries, editorials, escoles, associacions, premis literaris i actes culturals- un caliu sense precedents que implica molta gent i ha fet arrelar socialment el retorn al conreu literari de la nostra llengua. Allò que la Renaixença no aconseguí. Ara sí, però en un context de davallada dramàtica de l’ús social del valencià -del català en general, en això som tots un- i de persistència dels ressorts adversos de sempre -que encara, segons com, es podrien agreujar. Manel Alonso -autor també de Fusta de carrasca (Bullent, 2022), una narració d’evocació familiar molt ben resolta- és tot això, un factor actiu en la lluita per la llengua i la cultura. Però sobretot un escriptor de mena, amb molts registres i recursos -poeta, narrador, dietarista, editor de textos, lector impenitent- que no amaga dubtes, drames i perplexitats personals. Una lectura que interessa i atrapa, un llibre que combina amb encert dos dels elements bàsics d’un dietari, la interioritat i la quotidianitat.

El darrer dietari és de fa ja temps, una veu que arriba del passat, de l’historiador Ferran Soldevila (1894-1971): Dietaris de la República i la guerra (Tres i Quatre), edició de Francesc Foguet i Enric Pujol. Una prova més que el dietarisme ve de lluny, entre nosaltres. El practicaven Nicolau Primitiu i el seu germà (per part de pare) Emili Gómez Nadal -per cert, al·ludit per Soldevila, que se’l va trobar a Barcelona el 1938 al Seminari d’Història. El practicava el germà de Ferran, Carles Soldevila, com es pot comprovar a Fulls de dietari(Empúries, 2004), una antologia interessantíssima d’anotacions dels anys 20, edició a cura de Núria Santamaria. I tants altres: no és cap innovació recent, tot i que el gènere -amb el precedent del Baró de Maldà o de textos medievals- va rebre un gran impuls arran de l’exemple de Josep Pla i de Joan Fuster, de Foix (recuperat) o de Pere Gimferrer. Però ja era moneda corrent “abans d’ara”: vegeu els diaris d’Estelrich, per exemple. Ferran Soldevila escrivia, com diuen els curadors d’aquesta edició modèlica -perquè explica l’origen i vicissituds del dietari i en restitueix el text original- una prosa impecable, entre el document i la literatura. Va escriure dietaris al llarg de tota la vida, era el “dietarista total”, com ha dit Anna Esteve, professora de la Universitat d’Alacant i experta reconeguda en el gènere. L’autor de la Història de Catalunya (que va finançar Cambó) era un intel·lectual remarcable -autor d’un llibre singular: Hores angleses-, historiador i escriptor, un exemple sobresortint de la intel·lectualitat catalana que es va formar als anys 20 i que va donar el to als anys 30. I que incloïa noms tan rellevants com Jaume Bofill i Mates, Pompeu Fabra, Josep Carner, Alexandre Plana, Armand Obiols, Josep M. de Sagarra, Josep Pla, Cèsar August Jordana, Agustí Bartra, Just Cabot, Joan Oliver, Maurici Serrahima, Lluís Nicolau d’Olwer, Pere Bosch Gimpera, Josep Maria de Casacuberta, Carles i Ferran Soldevila, Carles Riba, Clementina Arderiu, Mercè Rodoreda... Tot per a rebre una patacada fenomenal que va marcar les seues vides, i l’existència de tot el país. Calia triar: exili, silenci, submissió, col·laboració, resistència. D’aquella cruïlla brutal dels anys 40 i 50 prové la Catalunya contemporània, entre la revifalla i la substitució, la rebel·lia i l’acomodació. S’hi varen perdre molts llençols, molts bous, i moltes esquelles. Una història ben coneguda, de la qual som hereus directes, o bé indirectes. 

El testimoniatge dels anys esperançats de la República i dels anys durs de la guerra, en què Ferran Soldevila va fer una tria clara a favor de la Generalitat republicana, es mostra amb enorme eloqüència en aquestes pàgines, on explica la seua intensa activitat cultural i política d’aquells anys, la vida pública però també la personal -complicada, sens dubte- en un temps de gran trasbals. Cal dir que  el seu germà Carles Soldevila, que havia estat portaestendard d’Acció Catalana, va fer una altra tria. Interessant differendo entre germans.

Si voleu una aproximació viscuda als anys de la República i la guerra, amb les seues grans expectatives, drames i desfeta final, plena de notícies, a càrrec d’un testimoni i protagonista directe, aquestes pàgines són lectura altament recomanable. Mèrit d’Edicions Tres i Quatre (i dels curadors), de l’editor Jan Bruguera, que ja ens havia ofert prèviament els dietaris de l’exili i el retorn (1939-1957) i els anomenats “dietaris retrobats” (1939-1945). Un fris imprescindible de la nostra (pre) història immediata. Per cert, molt interessants les entrades de caire sòcio-lingüístic del 24, 25, 26 i 27 de gener del 1933. A sa casa -a casa dels pares- es parlava en castellà. Ell i el seu germà Carles optaren pel català. La burgesia benestant de Barcelona dubtava. Ells varen decidir. Ferran fou un gran exponent del catalanisme cultural, i Carles escriví novel·les (Fanny, Valentina, Eva, etc.)  i dietaris en català, i fou una mena de conseller àulic de l’alta cultura barcelonina, inspirador amb Isabel Llorach del Conferentia Club... Què es pot dir, d’aquesta història de la recuperació personal de la llengua, tan coneguda també a València? Doncs, que sí que es pot. També és força curiosa l’entrada del 8 de juliol del 1933. Havia viatjat a Mallorca i estava molt despagat davant la falta de nervi patriòtic que hi trobà. I deia: “Impressió de Mallorca: física, excel·lent; espiritual, penosa (...) Em pregunto si València no serà més a prop d’un possible redreçament. Almenys allí hi ha grups combatius que no sembla que hi hagi aquí.”

Hi ha dietaris de moltes menes: és un gènere proteic, marcat per la diversitat i per la llibertat de l’escriptura. Alguns consignen dia a dia els detalls, fins i tot els més ínfims, de la vida quotidiana de l’autor: malalties, estats d’ànim, xacres, quefers, el temps que fa, trobades i situacions, dinars i sopars, obsessions i preocupacions, sense estalviar-se’n ni tan sols somnis nocturns. No és cap demèrit, perquè a la fi expliquen un microcosmos, un món interior, de vegades extrapolable i significatiu. Uns altres inclouen entrades tan llargues i abstruses que semblen projectes de tesi doctoral, o descobreixen un panorama de lectures insòlit, enlluernador com una mena de Cova d’Alí Babà de la cultura.... O bé aprofiten per a passar comptes amb els qui els han ofès en un moment o altre (i no se n’obliden)... N’hi ha atents al moment polític, a la reflexió existencial, als paisatges, als matisos de la llum, a la literatura, a la història personal i col·lectiva. Vet ací el seu atractiu. La clau, com sempre,  és l’encert en l’expressió, la vivesa del llenguatge, l’harmonia del conjunt, el to. L’estil literari, en defnitiva.

Sobre este blog

Les Notes de Lectura tracten de llibres, història i cultura d’una manera àmplia i lliure, tan lliure com l’experiència lectora del seu autor, Gustau Muñoz. Tot hi cap, però sobretot l’assaig, el pensament, la crònica i les aproximacions analítiques a una realitat polièdrica i canviant. En aquesta secció es dedica una atenció sistemàtica a la no ficció, no tan sols en la llengua en què s’escriu, sinó oberta a tots els vents del món, per bé que l’objecte primari de seguiment hi és la producció editorial valenciana i, en general, les manifestacions més destacades de la cultura catalana.

Autores

Etiquetas
stats