Els oblidats (2): Clariana, Bernàcer

En un primer acostament a personatges més o menys oblidats -o escassament coneguts o reconeguts en cercles amplis- de la cultura i la política del segle XX, m’havia referit a Gabriel Alomar i a Joan Chabás. (https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/notes-de-lectura/els-oblidats-gabriel-alomar-joan-chabas-i-tants-altres_132_13403551.html). És a dir, un mallorquí promotor del catalanisme republicà, a més de pensador polític subtil i perspicaç, i un valencià de Dénia, poeta i assagista, que participà de les avantguardes i la Generació del 27, i que es comprometé a fons amb l’antifeixisme en la cruïlla dels anys trenta. Havia conegut en directe el feixisme italià en el temps que fou lector d’espanyol a Gènova. Tots dos moriren a l’exili. El seguit de noms podria ampliar-se molt, certament, però voldria acotar-lo ara en referència a dues figures en certa mesura paradigmàtiques.

Bernardo Clariana (1912-1962) és un altre personatge de la galàxia dels autors oblidats, o no considerats com cal. Col·laborador de la revista Nueva Cultura de Josep Renau, que es va publicar entre 1935 i 1937, per tant antifeixista proper en algun moment al Partit Comunista, i membre de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, nascut a Carlet (la Ribera Alta), fill d’una família benestant -el pare era farmacèutic propietari d’uns laboratoris molt coneguts a València-, i mort encara jove a l’exili. Morí sembla que ofegat accidentalment en una platja francesa. Poeta, llatinista i crític literari. Hem d’agrair, entre tantes altres coses, a Manuel Aznar Soler la recuperació de la seua obra i figura oblidades. Una recuperació, almenys, en el paper, que ja és molt de tota manera, concretada en el volum Artículos y ensayos (IAM, 2014) i també en Poesía completa (IAM, 2005).

A Hora de España (setembre de 1937) -la gran revista cultural i literària de la resistència republicana que es va fer a València-, Clariana va publicar un article sobre la Crónica General de la Guerra Civil on hi trobem una afirmació que refermaria, o més encara, l’argumentació de Ferran Garcia-Oliver al seu assaig sobre el nacionalisme espanyol Una i eterna (Afers, 2026): “Nuevamente España se va haciendo a sí misma, como nación fuerte y unida, en la empresa común de ir recobrando su territorio a la invasión extranjera y a la morisma”. Atenció al llenguatge: una èpica entre 1808 i la Reconquista, que insisteix en una idea: “no existe sino necesaria renovación, allí donde el fondo de nuestra raza persiste y las condiciones históricas se repiten”...   Déu n’hi do, podíem dir.

Descodificar aquesta retòrica (la morisma, la raza, nación fuerte y unida, invasión extranjera...) no és tan senzill i fàcil: cal una comprensió històrica complexa d’una dialèctica de la nació espanyola que arrossegava materials del segle XIX quan ja era inviable i la pluralitat cultural/nacional (Catalunya, Euskadi...) s’havia fet present en termes polítics. I tanmateix, molta gent hi combregava, i hi combrega encara ara. Tenen les seues raons, però perden sistemàticament la raó quan la imposició, com sol passar, predomina i encega. ¿Caldrà concloure doncs que sempre i tothora “no hi ha res de més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”, com deia -per exemple- Josep Pla, i s’ha repetit tant? ¿Que el “nacionalisme espanyol” és per se tothora i indiscriminadament nefand, com diuen “ells” dels nacionalismes no castellano-espanyols? Em fa l’efecte que la cosa és bastant més complicada. Entre altres coses perquè històricament el nacionalisme espanyol -que admet matisos- deu molt a les perifèries... De tota manera, més enllà de la retòrica d’època, que va passant, el fet exacerbat sobretot o en grau màxim entre les dretes  -a hores d’ara el PP, i no diguem Vox-, és que els continguts, és a dir, el no reconeixement de la pluralitat lingüística, cultural i nacional constitutiva, perdura. I no s’aclareix mai la troca en termes democràtics profunds i sincers, radicals -d’anar a l’arrel.

Bernardo Clariana va publicar llibres de poesia com Ardiente desnacer, molt elogiat per Maria Zambrano, va traduir Catul i altres poetes llatins, fou autor d’articles i assaigs dignes de consideració, cultes i civilitzats. Va viure intensament la guerra civil, moment en què es va comprometre amb la causa popular. Potser perquè com va afirmar Max Aub “todo lo decente estuvo con nosotros [els republicans] y lo demás en contra. Lo sigue estando.” L’exili fou una prova molt dura. Clariana passà per França, en condicions de gran precarietat, República Dominicana, Cuba i finalment Nova York, on es guanyava la vida com a traductor. Es va allunyar d’algunes conviccions que havia assumit als anys bèl·lics, i va derivar en una crisi existencial. Avui és una figura desdibuixada. Sort tenim de l’edició dels seus textos per Manuel Aznar Soler que l’encerta en afirmar que es tracta de “materials... que no mereixen de cap manera... ni el silenci ni l’oblit.” Un assagisme literari, el seu, generalment sobre obres i escriptors, culte i lligat a un moment de la nostra història en què es podia transitar sense massa problemes de Carlet a Nova York fent abstracció de la llengua i el llegat cultural del teu País. Tot i que Clariana era ben conscient de les etapes de la història valenciana, incloent “el gallo catalán en el siglo XIII de la Reconquista de Jaime I y en el XV del Renacimiento de las letras catalanas con Valencia floreciente...”.

Finalment, Germà Bernàcer (1883-1965). Qui se’n recordarà, avui? I tanmateix fou un personatge rellevant... En una època determinada causà una certa forrolla a la Facultat d’Econòmiques de València, perquè segons Ernest Lluch i altres investigadors (valencianitzaren el seu nom: jo el vaig conèixer així), que n’havien descobert amb gran entusiasme rastres i testimonis, Germà Bernàcer, economista d’Alacant, s’havia avançat en alguns aspectes a la macroeconomia de John Maynard Keynes. La macroeconomia fa referència al funcionament de l’economia en el seu conjunt, a les oscil·lacions de la renda nacional, els cicles i les crisis, l’interès, la moneda i el crèdit, l’estalvi i la inversió, tot això. La microeconomia tracta de l’empresa i les economies familiars, els consumidors i productors primaris. El telescopi i el microscopi, si voleu...

Que un economista nostrat -valencià d’Alacant- hagués anticipat evolucions clau de la teoria econòmica contemporània, quan Keynes  i la seua Teoria general era el súmmum, excitava molt les imaginacions. En aquest cas, és la Universitat d’Alacant, a través de les seues Publicacions (PUA), qui va recuperar el 2015 l’obra i el pensament d’un economista tan destacat com inesperat amb l’edició dels llibres Sociedad y felicidad. Ensayo de mecánica social (1916), amb estudi introductori de l’economista d’Elx i professor de la UA Josep-Antoni Ybarra, i Una economia libre sin crisis y sin paro (1955), amb introducció de Martín Sevilla. Unes edicions i introduccions verament adequades i competents. Germà Bernàcer -que tenia orígens familiars, pares, avis, besavis, a Bocairent (la Vall d’Albaida) i un cognom d’ascendència mallorquina- fou un esforçat self-made man, fill de botiguers -sí, botiguers, aquesta figura social tan nostrada. Començà com a estudiant i esdevingué professor a l’Escola de Comerç d’Alacant. En tant que economista, fou autodidacta -igual com tants altres grans economistes, per cert, tal com assenyala oportunament Ybarra a la seua Introducció. Accedí a una càtedra d’Escola de Comerç, de Física i Química, i ja el 1931 fou nomenat director del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya, a Madrid. Liberal, progressista, reformista, racionalista, republicà lleial, hagué de superar la depuració de postguerra, però se li va permetre continuar com a catedràtic de l’Escola de Comerç a Madrid i subdirector del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya (ja no director). 

El 1922 havia publicat un article a la Revista Nacional de Economia on avançava idees rellevants sobre l’estalvi excessiu i no redirigit a inversió com a possible origen de les crisis, que passà desapercebut, en principi, per bé que ell envià separates a molts economistes destacats de tot arreu. Però el 1940 l’economista de Cambridge Sir Dennis Robertson publicà a la revista Economica (de la London School of Economics) un article en què reivindicava l’aportació de Bernàcer. Tot un revulsiu i una anticipació de la teoria de Keynes. Els dos llibres recuperats amb tant d’encert, el 2015, per la Universitat d’Alacant ofereixen material a bastament per a entendre i valorar l’envergadura del personatge. Un economista molt considerable amb una visió global del procés econòmic (producció, context històric, factors socials, distribució, dinàmica) i amb un sentit social i democràtic avançat, que hauria de ser molt més conegut i referenciat. En la darrera etapa, va aprofundir en l’aplicació de les matemàtiques a l’anàlisi econòmica. No era un diletant.

Cal dir que aquests autors i molts altres són personatges “oblidats”, però és clar que no del tot: en els cercles erudits i d’investigació o acadèmics hi són presents. La Universitat d’Alacant reivindica Bernàcer, amb aquestes i altres publicacions i donant el seu nom a un edifici, per exemple. La tasca de les Universitats valencianes, de la Biblioteca Valenciana, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i de la Institució Alfons el Magnànim (IAM), sobretot, i també de vegades dels ajuntaments i els centres d’estudis locals o comarcals, han contribuït meritòriament a la lluita contra l’oblit. Exiliats com Joan Chabás -que dona nom a un IES de Dénia- o  Bernardo Clariana han estat recuperats, en iniciatives d’estudi de l’exili -el gran especialista n’és un valencià: Manuel Aznar Soler, catedràtic, ara emèrit, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i cap del GEXEL- o de recerca literària. També Germà Bernàcer, i més encara Gabriel Alomar a Mallorca. Però el gran públic o, més ben dit, els cercles més amplis dels lectors cultes i informats, que sabran més o menys qui foren Lorca, Alberti o Machado, o fins i tot Max Aub, no en tenen ni idea. Estic equivocat, obnubilat, que potser exagere? 

Tampoc sabran qui foren Vicente Llorens, Lalo Muñoz, Gori Muñoz, Emili Gómez Nadal o Juanino Renau, per exemple, el germà de Josep Renau (el pare de l’excel·lent traductora Elisa Renau Piqueras), que publicà el 1953 una autobiografia o unes memòries fantàstiques -Pasos y sombras, amb el subtítol “Autopsia”- recuperada el 2011 per l’ambiciosa  “Biblioteca del Exilio” de l’editorial Renacimiento de Sevilla. I tants altres més... Molts més, massa. I massa oblidats.

A gairebé un segle de distància -dues, tres, vides- de la guerra civil espanyola 1936-1939 podem fer-nos encara moltes preguntes. Relatives a la superació en termes socials i morals d’un passat ominós. A hores d’ara -evidentment- la societat, la política, la cultura, la vida, tot, ha canviat de soca-rel i són uns altres els problemes. Però recordar sempre va bé, per justícia històrica (o poètica) i per a copsar diferències i continuïtats.  Tot ha canviat, sí, però cal tindre molt en compte les continuïtats, en el subconscient col·lectiu, i de vegades en les superfícies més roents. I no caldrà especificar molt més...

El 1936 el president Manuel Azaña va dir en un debat parlamentari que fins la República s’havia mantingut “un régimen feudal, señorial de las grandes casas históricas españolas venidas a decadencia sin haber perdido el poder político y económico”. Passada la tempesta, però encara patint-ne les terribles conseqüències, Max Aub manifestava el 1959 davant un auditori a l’Ateneo Español de Mèxic que a Espanya “mandan y siguen mandando los latifundistas, la aristocracia, el ejército y -gran concesión- la banca, pero el clero es su auténtico, general, político denominador común.” Així havien estat les coses o, almenys, així les veien observadors qualificats. Visions que també formen part de la història. Max Aub fins i tot comparava l’època del rei absolutista Ferran VII amb la de Franco, pel component obscurantista i tirànic.

Tot es transformaria radicalment, per descomptat, de la mà d’una modernització autoritària (el segon franquisme) i de la democratització posterior a partir de 1977, amb les eleccions del 15 de juny i la Constitució de 1978 -que ara alguns voldrien, encara, revertir. Moltes coses han canviat, òbviament, però altres potser no tant... El gran esquinçament de la guerra civil, la desfeta de la democràcia, l’exili, una dictadura inclement massa llarga, recialla dels feixismes europeus, la defensa dels interessos de les 200 famílies de l’oligarquia per la dictadura de Franco, ens passarien factura. Una factura exagerada. Massa exagerada...