Els oblidats: de Gabriel Alomar a Joan Chabás (i tants altres)

Hi ha autors rellevants -escriptors, polítics, artistes, científics- del nostre passat que per diverses raons resten oblidats, en una penombra aflictiva, als marges. Arxivats sense remissió possible, com si diguérem als llimbs o al Purgatori del Dante. Fins que un esdeveniment, una commemoració o una publicació els treu de l’oblit. I els redescobrim. O almenys hauria de ser així: fer-se’n càrrec del passat de manera civilitzada en una societat amb cara i ulls. Tanmateix, hi ha raons per a pensar que ni cara ni ulls, ni llençols que podríem perdre a cada bugada. Ja els hem perdut tots, o quasi.

Almenys amb la llast que arrosseguem d’un passat de memòria prohibida i de celebració imposada. I ara, a més, en un panorama de culte a la immediatesa, a l’exabrupte més o menys groller, a l’emoció fugaç. Un present on molta gent, massa gent, no té ni de lluny la dèria de recuperar el passat amb un mínim de rigor. No m’estendré. És tot tan comprensible! Només que fa una mica de respecte. Sense assumir el passat -sense visió històrica- es fa difícil entendre el present i preparar el futur.

El passat, doncs, esdevé boirós, o més boirós del que seria raonable... Temps ombrívols, que deia Hannah Arendt. Ara com ara es pot pensar que el present el configuren una mena d’individus anti-sistema (però molt clavats al veritable sistema) d’extrema dreta, amb gran soroll i exhibicions de poder mediàtic i judicial. I que el futur el determinaran instruments poderosos i aliens -molt aliens- en mans de súper-estats i súper-tecnològiques. Que substitueixen la informació per la manipulació.

El passat s’amaga o esdevé terreny apte per a la deformació i la mitologia, no per a la comprensió racional, com implica el llegat il·lustrat, que venia de lluny (de Grècia: del mite al logos)... La vella utopia europea d’una societat reconciliada d’individus lliures, iguals i fraterns, esclarits i crítics -la Il·lustració i els seus precedents, el llegat d’Atenes i Jerusalem- està en risc. Hi ha una altra guerra cultural: la que vol anul·lar o difuminar o declarar mentida l’aventura europea de conquesta de la llibertat i la capacitat autocrítica.

Igual que l’Imperi romà, potser aquesta vella utopia -fons d’inspiració- ja ha perit i no ens n’hem adonat. L’oblit del passat i dels seus exponents més destacats forma part de l’operació. Que té com a objectiu evident convertir-nos a tots en ilotes (terme grec que designa les persones desposseïdes dels drets de ciutadania). O en idiotes, per al cas.

La qüestió és que un seguit de publicacions més o menys recents m’han fet parar esment a uns quants autors gens negligibles, però en alguns aspectes i àmbits de fet negligits. Són els oblidats. Per exemple, Gabriel Alomar (1873-1941). Un catalanista de Mallorca que va fer importants aportacions culturals i que va tindre un paper clau en la conformació del catalanisme republicà. UN altre catalanisme, progressista, democràtic, laic, que superava la versió pairal i burgesa, conservadora, de la Lliga. Assumia el catalanisme en clau democràtica radical, per a entendre’ns. El 1931 Alomar anà de segon, després de Macià, a les llistes d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va encunyar el terme “futurisme” -una manera de designar una tendència o una època, com la “postmodernitat” temps a venir- a començaments del segle XX, anticipant-se a Marinetti i la resta. Almenys això afirma Anthony Leo Geist (a La poética de la generación del 27, Guadarrama, 1980) quan diu: “En 1904, Gabriel Alomar pronuncià a l’Ateneu de Barcelona una conferència en català titulada ‘Futurisme’. El 1905 es va publicar ampliada en forma de llibre.” I afegeix que potser Marinetti -que ha passat a la història com el pare de l’invent- va traure el nom de futurisme i també moltes idees d’Alomar, un esperit inquiet i creatiu. Un mallorquí català intel·ligent, que va fer política a Catalunya i va tindre presència continuada a Mallorca. Diputat diverses vegades, escriptor, professor d’institut a Palma, i finalment ambaixador: morí a El Caire on havia representat la República agonitzant.

A casa meua -dels meus pares, a València- hi havia, en la biblioteca de mon pare -esponerosa, que incloïa també la del meu avi (que era un volterià)-, un llibre seu: La política idealista (Minerva, Barcelona, 1923 [encara que al llibre no hi figura la data]) subtitulat “Proyecciones y reflejos de alma”, que he conservat. Vol dir que l’Alomar era un assagista llegit, amb predicament enllà de Barcelona, i de Mallorca. Un llibre d’idees, profundament polític, en què explica la seua visió del “problema de España”, ja aleshores!, i abunda en temes com la ciutadania, el problema religiós, el paper de l’Exèrcit, els nacionalismes, i la necessitat d’incorporar les masses populars a la vida política. Alomar és molt representatiu del republicanisme democratitzador que fitava amb el socialisme, entès com a extensió de la democràcia, d’inspiració laborista. Era un republicanisme, a més, federal, integrador de la pluralitat nacional. Vells temes que han ressonat durant molt de temps, i encara ara. Tanmateix, el seu llenguatge d’època -la retòrica- de vegades convida al somriure. Escrivia en temps esperançats de futur, enmig d’una crisi de règim i contra una Dictadura que va deslegitimar del tot el sistema monàrquic, preparant la República. Després vingué el que vingué. Diria que no acabava d’apamar la força inercial -i brutal- dels poders reaccionaris a Espanya. Als anys vint hi hagué una onada democratitzadora i laborista a Europa (govern del Labour a Anglaterra, República de Weimar, fins i tot la República espanyola del 31), enfront del que podia comportar la Revolució russa de 1917. Als anys trenta, en canvi, s’hi donà una altra resposta, inspirada en el que havia anticipat ja el feixisme italià. Els paral·lelismes històrics tenen limitacions, però comparar ajuda a entendre.

A la seua illa natal sí que el recorden, almenys en certs ambients i s’ha propiciat l’edició de l’Obra Completa, encetada el 2004 i prevista en set volums. L’editorial valenciana Afers acaba de publicar un estudi molt complet sobre la seua trajectòria i significació: El moment Alomar i el procés nacionalitzador (1901-1931), de Roc Solà, una aportació cabdal, informada i informativa, per a entendre del tot la significació i l’acció d’Alomar en els anys que apuntaven a la República com a solució. Un llibre que convé llegir, perquè ensenya moltes coses. Creiem que ho sabem tot, o quasi, però no sempre és així: ni de bon tros. Una reflexió que també m’ha suggerit la lectura d’Historia de Europa, de Roderick Beaton (Ático de los Libros, 2026, traducció de Joan Eloi Roca), una gran síntesi molt informativa i ben pastada de la història europea des de l’antiga Grècia (i un poc abans) fins a la formació de la UE i la guerra d’Ucraïna, que explica moltes coses més o menys ignotes avui dia -la caiguda de Roma, l’Imperi Bizantí, el poder dels papes, el Sacre Imperi Romà-Germànic, l’aventura napoleònica) amb un estil increïblement rigorós i alhora sintètic.

Per la seua banda, Joan Chabás (conegut sobretot com Juan Chabás, però reivindicat a Dénia com Joan Chabás), fou un autor prolífic i home d’esquerres nascut a Dénia, capital de la Marina Alta, País Valencià, el 1900. Era familiar del canonge i historiador Roc Chabás (1841-1912). Els canonges de la Seu de València -ja és curiós- han donat molt de joc. Cultural si més no: Roc Chabás -artífex de la revista El Archivo i pioner de la historiografia valenciana-, Josep Sanchis Sivera -oncle i mentor de Manuel Sanchis Guarner-, Josep Espasa -amic de Joan Fuster i Vicent Ventura, autor de llibres sobre religió i modernitat publicats a Edicions 62-. I ara mateix, Vicent Pons, historiador medievalista, director de l’Arxiu de la Seu i professor durant anys al mateix departament de la Universitat de València que el seu col·lega i amic Antoni Furió.

Joan Chabás pertanyia a una nissaga liberal de Dénia, amb orígens llunyans a França. Dénia, empori mercantil, fou una plaça cosmopolita, amb comerciants anglesos i francesos establerts, que tenien magatzems i exportaven la pansa i el vi moscatell. El poble pla que hi treballava –“qui va fer la Tebes de les Set Portes?”- , no sempre harmònicament, com documentà l’escriptora Mara Ibars a la seua novel·la L’últim serf, eren del país, autòctons sovint d’ascendència mallorquina. Com ara, per cert, els meus amics de Dénia i Gata, Josep Bertomeu Moll (malauradament desaparegut) i Carles Mulet Grimalt, als qui tantes vegades hauré escoltat dir “beníssim”...

Joan Chabás -que té placa commemorativa al carrer del Pare Pere de Dénia (el Pare Pere, a qui dedicà un estudi Roc Chabás: qui sap fora de Dénia qui fou?)- va viure intensament la primera meitat del segle XX i va morir a l’exili. Un valencià enlluernat per l’exuberància aparatosa de la cultura castellana de la Generació del 27, en la qual participava. Apareix a la famosa foto de grup, al costat de Federico Garcia Lorca. Però tenia també un ull posat a Catalunya, a la cultura catalana. De fet, mantenia una secció sobre les publicacions catalanes a La Gaceta Literària del tarambana i protofeixista Giménez Caballero. A Dénia, on havia nascut i passava molt de temps, desprès del trasllat ja el 1916 de la família a Madrid, devia sentir tothora, omnipresent, la llengua. Joan Chabás fou un poeta, novel·lista i crític literari rellevant. Autor d’una Literatura castellana contemporánea ben considerada (Joan Fuster va publicar, en contrast, més endavant, una Literatura catalana contemporània). Fou també professor universitari a Cuba, on es va exiliar, i on va morir el 1954. De Chabás comptem amb un estudi molt complet a càrrec de Javier Pérez Bazo, Juan Chabás y su tiempo (Anthropos, 1992), director també del projecte d’edició de les Obres Completes per la Biblioteca Valenciana, que sembla interromput. El volum III (Ensayos, 1) inclou un bon grapat d’assaigs polítics sobre Itàlia, la cultura italiana i el feixisme, que ens permet fer-nos una idea del seu món d’idees. Fou un observador primerenc i perspicaç del feixisme italià des del seu lloc de lector d’espanyol a Gènova, els primers anys vint. Hi va percebre el perill que tot allò representava. I no es deixà obnubilar, com sí que va fer el seu coetani Joan Beneyto, un altre valencià de la Marina que va trescar per la Itàlia mussoliniana i esdevingué un feixista contumaç, aspirant a ideòleg de la dictadura de Franco director de la Censura posteriorment.

Republicà, antifeixista, Joan Chabás acabà com a oficial de l’Exèrcit Popular de la República i s’afilià al Partit Comunista. Narrador, crític literari, assagista, atent a la cultura italiana i a la catalana, un esperit inquiet amb una obra considerable. Però escassament conegut, amagat, obliterat per la llarga ombra de la dictadura. Segons apunta Pérez Bazo, Chabás es definia ell mateix com un “italià del Mediterrani espanyol: alacantí i català”. Convé, és just, tenir-lo present, llegir-lo, estudiar-lo, recuperar-lo.