La hiperpolítica, signe del temps

En un gir imprevist del guió, la clau de bona part dels malestars contemporanis no és la cerca desaforada del benefici mitjançant l’explotació del treball, sinó l’obtenció de renda. No el benefici del capital, sinó la detracció de rendes en favor dels propietaris immobiliaris o dels monopolis de serveis. No és que l’explotació haja desaparegut, ni de bon tros, tant a escala interna com global. Però les rendes derivades avui de la mera existència, en els nivells culturals i morals estàndard, forcen una redistribució de l’excedent de tal magnitud que amenacen de fer trontollar la vida social tal com l’hem conegut. El principal vector d’això és el cercle infernal dels preus de l’habitatge, efecte de l’especulació i una demanda desbocada derivada especialment de la turistificació del món. Però també en són vectors el cost de l’energia i dels serveis de tota mena, començant per la connexió a les xarxes, les assegurances, els interessos bancaris, l’educació o la sanitat privades, concertades o complementàries, i així successivament.

Un salari apanyat ja no garanteix un nivell de vida acceptable. L’herència torna a ser variable fonamental, especialment de propietats immobiliàries. Aquesta experiència destarota les persones i les societats. La busca ansiosa de mites compensatoris i solucions miraculoses es difon pertot. Els artífexs i beneficiaris d’una tal transformació material, amb efectes sòcio-polítics brutals, es fan fonedissos. No se’ls veu. No existeixen. La crònica del dia es centra en els escàndols judicials, l’exabrupte i la bronca parlamentària permanent, en el que sembla que consisteix la política.

Tot fa pensar que vivim temps altament polítics, en els quals la política és omnipresent i ho determina tot. Però alhora la política té relativament poc a fer davant forces enormement poderoses immunes a les seues accions i temptatives de regulació. És la tesi que manté el politòleg Anton Jäger, en un llibre titulat Hiperpolítica, subtitulat Politització extrema sense conseqüències polítiques, que aviat veurà la llum també en la nostra llengua. La política de masses de l’època de postguerra és ja passat llunyà. Posteriorment vingué un temps de post-política, després del 1989 -la caiguda del mur i la presumpta “fi de la història”-, quan feia la impressió que tot anava relativament bé, i que durà fins la crisi financera del 2008 i la Gran Recessió. Que al seu torn donà pas a un període d’antipolítica. Ara, arran del Brexit i Trump, s’hauria passat a un temps d’hiperpolítica. Tot sembla dominat per la política, però la política és més impotent que mai.

Els rics són cada vegada més rics. La concentració de la renda i la riquesa avança sense fre. Ho certifiquen els estudis especialitzats. Les fortunes que comptabilitza Forbes es compten en bilions de dòlars. Sent president, Trump va guanyar en un any, especulant amb cripto-monedes, més de 2000 milions. Quasi no suscita ja escàndol, potser perquè tot en Trump és un escàndol. Alguns economistes adverteixen que hi ha en marxa una bombolla borsària als Estats Units, centrada en les tecnològiques, i una crisi financera a l’aguait. Podrien esclatar si les expectatives d’altíssims beneficis no s’acaben de complir.

No és cosa només dels Estats Units. També a Europa, també a Espanya la concentració de la riquesa en poques mans avança. De manera proporcional, les diverses fonts de malestar s’agreugen, enllaçades amb pressions exteriors creixents adreçades a reduir la despesa social en benefici dels armaments. Les polítiques locals i autonòmiques són importants: poden matisar molt. Però no, malauradament, alterar el signe del temps. Com tampoc, de manera dràstica, les polítiques estatals i fins i tot les europees. Caldrà veure quin balanç es pot fer del mandat de l’alcalde Zohran Mamdani a Nova York, rebut amb tantes expectatives. No, no es va equivocar gens, entre nosaltres, Mónica Oltra posant l’accent en les polítiques socials. Són les que poden marcar la diferència.

En les noves condicions d’enrariment del context internacional i ofensiva ultra, les àrees socials, el feminisme, les polítiques mediambientals enmig d’un enduriment de les condicions climàtiques i les polítiques inclusives -de totes les diferències- i també d’integració de la població immigrada, seran igualment determinants. Sobretot si s’inscriuen en un projecte global de País, que ha d’incloure la cultura, l’ensenyament i la sanitat públiques i també -com trobava a faltar recentment un comentarista en aquest mateix mitjà- “l’economia, les infraestructures, la competitivitat, la productivitat o l’empresa” -i el finançament, afegiria jo. I també, per descomptat, la recuperació de l’esperit autonomista, de nacionalitat, de promoció de la llengua pròpia, de dignitat civil. Així com la lluita contra la corrupció i la reparació a les víctimes de les catàstrofes que els governants actuals i els seus socis no saberen prevenir ni gestionar amb un mínim de lucidesa, per no parlar de virtut cívica o de simple decència.

Contra l’onada reaccionària que pretén derivar a falsos caps de turc el malestar acumulat, que vol insistir en un model econòmic i social obsolet i obrir grans avingudes a l’especulació i a la turistificació intensiva -fonts reals de bona part d’aquest malestar-, cal alçar un dic de contenció i sobretot un projecte aglutinador i d’entesa de les esquerres en sentit ampli. La primera condició és no donar cap batalla per perduda. Res de més perniciós que la claudicació anticipada i la conformitat amb una profecia auto-complerta que és el gran parany actual.