També la poesia

De vegades fins i tot els lectors irregulars de poesia, escassament versats en els viaranys del gènere, interessats però des de lluny, ens veiem sorpresos i atrapats per algun d’aquests volums -generalment de dimensions a l’abast- que ens arriben de tant en tant a les mans i a la sensibilitat. O a l’intel·lecte. I certament, reconforta i rescabala. La poesia és moltes coses, però diria que sobretot joc amb el llenguatge, creació i art combinatòria de mots. De vegades amb efectes estètics de gran intensitat. Si destil·len una cosa tan difícil d’apamar com és la veracitat, els mots ritmats, fins i tot en algun cas rimats (encara que això ja no s’estila), transmeten emoció, evocació, experiència, coneixement, llampecs de lucidesa: il·luminacions, que deia Walter Benjamin. Perquè la poesia -contra una impressió primària- també vehicula idees i saber. A la seua manera, buscant el ritme interior. De vegades amb molta força.

És el cas de tres poemaris recents de poetes valencians que tinc entre mans: L’alegria de l’oblit (Edicions 62) de Maria Josep Escrivà, Tabernacle, tríptic eròtico-amorós (Lletra Impresa) de Carles Mulet i Mar de Xeraco (Edicions 96) de Ramon Ramon.

Maria Josep Escrivà (Gandia, 1968) és una poeta i activista cultural saforenca ben coneguda, una presència constant, una poeta de molts registres amb una capacitat rapsòdica verament magnètica. Ací extrema l’estil. El despulla. Una sensibilitat brutal, a flor de pell: “Espere, tremolant enmig d’un erm sense paraules. I sempre m’acaba eixint la vida a l’encontre, a dir-me què he d’escriure.” En la drecera d’Ausiàs March i Josep Piera, amerada de les vibracions poètiques i sensorials de la Safor, una poeta que crea llenguatge i atmosfera, que commou i desperta la vessant més oberta a les sensacions, que tots tenim -per bé que adormida en algun cas o moment.

Carles Mulet (Gata, 1953) és, diríem, de “la meua quinta”. El conec d’ençà de molts anys. Per a mi ha estat i és l’expressió d’una cosa profunda, d’introspecció i alhora d’una expressivitat poderosa. És, a més, exponent esclarit d’un racó molt estimat del País, la Marina Alta, perquè la gent de Dénia, Pedreguer o Gata, a més de la cordialitat inherent, mantenen la llengua i la cultura amb la naturalitat de la saba de la terra. Carles Mulet Grimalt, que fou activista polític -així el vaig conèixer- i professor, fa temps que conrea la poesia, amb un èxit innegable. Explora la vessant eròtica amb gran desimboltura i recursos: “... el sexe,/ un trau que m’embeu/ i em dessagna... Sí,/ mentre cremem./ Tot s’enrama / l’amor és una ona expansiva”.

Per la seua banda, Ramon Ramon (Catarroja, 1970), dietarista altament reconegut i puntal de la correcció lingüística en una editorial clau del país -no només del país estricte- com Afers, ens ha regalat el poemari Mar de Xeraco. Poesia en prosa o prosa poètica, qui sap. Textos d’unes 10 línies, que no semblen “poemes” a l’ús. Però que van plens d’idees, evocacions, reflexió i imatges colpidores. “On comença l’oblit comença el saber.” Un vers -o un començament- que fa pensar, violentament. Que sacseja. Hi ha molta intensitat en aquest recull de poemes de Ramon Ramon, que està forjant -tant en poesia com en prosa- una de les obres imprescindibles de la nostra literatura... Del tot recomanable, com els llibres anteriors d’aquest poeta de llarga trajectòria.

La poesia és una cosa proteica. Molt important -vital- per als poetes, però també cabdal per a la cultura (nostra i de tots) en general. Mirada de biaix, de vegades, pels no-poetes. Aquelles “ratlles curtes”, que molts som incapaços de garbellar. I tanmateix és absolutament fonamental, com a creació de llenguatge i concreció d’una sensibilitat personal i col·lectiva en un temps determinat. I de vegades -en casos particularment excelsos- amb un abast intemporal que impressiona: paraules que travessen el temps. No dubte que ens hauria d’importar molt més als no-poetes. I en aquest sentit, cal estar amatents a la poesia de Maria Beneyto, Altre veu. Poesia 1952-2003, edició de Josep Ballester (IAM, 2025), o als Poemes de Penyamar de Maria Ibars (1949 [reed.,1992]), a El crit (Onada, 2023) de Susanna Lliberós, a L’udol (El Buc, 2024) d’Isabel Garcia Canet, a Jazz (Proa, 2023) d’Àngels Gregori, a Sempre és tard (Proa, 2020) de Maria Josep Escrivà, a Gavells. Poesia Completa (IAM, 2023), d’Anna Montero. Per limitar-nos a uns quants exemples propers. Quin panorama tan ric i atapeït, el de la poesia valenciana actual, perquè això és tan sols una enumeració absolutament parcial i de passada. Un moment de plenitud en el qual es recuperen poetes d’un altre temps i els grans clàssics, autors mig oblidats que ens tornen a “dir coses”. Un moment en què conviuen poetes amb obra ja culminada o in progress -Jaume Pérez Muntaner, Emili Rodríguez Benabeu, Marc Granell, Joan Navarro, Enric Sòria, Teresa Pascual, Gaspar Jaén, Vicent Alonso, Salvador Ortells, Pau Sif, Josep Porcar, Vicent Penya, Eduard Marco, Alexandre Navarro, Isabel Garcia Canet, Joan Deusa, Imma Pavia, etc.- i apareixen constantment nous autors i autores, noves propostes. I en què cal plànyer també, malauradament, pèrdues doloroses, com les recents de Josep Piera, Antoni Ferrer o Ramon Guillem.

No puc deixar d’esmentar ara, en aquest context, potser al marge, un esdeveniment que no ha estat registrat com cal (tret de Carles Senso en aquest mateix mitjà), com passa quasi sempre amb les coses valencianes verament rellevants. És l’edició de la Poesia completa 1925-1972 de Max Aub, a cura de Pasqual Mas i Usó (Institució Alfons el Magnànim, 2026), que deu molt a la constància i la determinació en la comesa de Vicent Berenguer (un altre poeta destacat i director de la col·lecció Obres Completes de la IAM). Max Aub, valencià “accidental”, però efectiu, nascut a Paris el 1903 i mort a Mèxic el 1972, escriptor en castellà influït per la Generació del 27, però relacionat amb la cultura catalana, exiliat a Mèxic, personatge singular, fill de pares jueus franco-alemanys, inserit en l’ambient cultural de la València dels anys 20-30, estudiant de l’Institut Lluís Vives, amic dels Gaos... Quin personatge! El reivindiquem? I tant que sí. Com a valencià d’elecció, com a republicà d’esquerres, com a escriptor, com a poeta, com a dietarista, com a exiliat, com a home de cultura i sensibilitat esmolada... La identitat és un laberint. Max Aub era també “valencià” -a la seua manera, com tants altres- i és molt just que la seua poesia completa s’edite a València. Ara ha aparegut un volum que la recull sencera, més de 800 pàgines plenes de troballes. Com ara els poemes en què evoca València: “Defensa de la calle de Rubiols” o aquell que comença “Valencia es una ciudad extraña”, del 1942. “Valencia desnuda y sola”, diu, la ciutat on va “créixer i es va fe home”. On va reunir una biblioteca personal que va perdre, confiscada, arran del 1939 i que sempre va enyorar (i reclamar). La poesia de Max Aub és oceànica, molt diversa, de vegades narrativa, altres d’un lirisme inspirat i adolorit. Tot un laberint on perdre’s -i retrobar-se. Aquest volum, que incorpora molts poemes inèdits, marcarà una fita.