Què fer amb Ceuta?

Fa rodar el cap, una mica. A Ceuta, i potser més endavant a Melilla, s’encavalquen totes les crisis del món contemporani. Madrid era, sembla, “el rompeolas de todas las Españas”, o així els agradava dir i s’ho creien, i ara Ceuta i demà, potser, Melilla és l’epicentre de totes les crisis: migratòria, econòmica, humanitària, ètica, geopolítica, de divisòria Nord/Sud, de les fronteres d’Europa, i ... del passat espanyol. Què n’hem de fer nosaltres? Vull dir, valencians i catalans perifèrics que no han format part -una mica, sí, cal admetre-ho, a partir del XVIII- del passat expansiu espanyol? Alguns ho tenen clar: Ceuta pertany a l’espai del Marroc, és una ciutat-enclavament espanyola al Nord d’Àfrica que caldria retornar als seus legítims propietaris. Hem pogut llegir això, recentment, de la ploma -o el teclat- d’un distingit periodista independentista d’origen valencià. Però és tan senzill?

Quan algú afirma que una cosa complexa “és molt senzilla”, poseu-vos a l’aguait. O a tremolar. Les coses sovint no són el que semblen i, en tot cas, són molt més difícils i plenes d’arestes. Val el dret d’autodeterminació per a Ceuta? Se suposa que sí. Si es fes un referèndum, crec que el resultat seria aclaparador. A favor d’Espanya. Llàstima que la cultura política a Espanya siga tan essencialista i refractària a conèixer la voluntat dels ciutadans. Una consulta a Gibraltar es dona per descomptada: guanyaria de cap el Regne Unit, i amb bones raons... Crec que a Ceuta també. I a Melilla. Guanyaria Espanya, també amb bones raons, independent de l’origen dels qui votarien. S’ha de tindre en compte.

Cert que Ceuta i Melilla -Sebta i Milililla- són geogràficament Àfrica, però històricament amb una presència espanyola -o espanyola-castellana, si voleu- d’ençà de més de quatre o cinc segles, quan Marroc com a tal no existia. Però hi ha molt més.

Hi ha el tema fonamental -en l’era de la geopolítica desbocada- del control de l’Estret de Gibraltar, la presència d’Espanya en aquesta via marítima tan rellevant i les pressions salvatges -no se sap mai si calculades o fruit d’una revolada- dels Estats Units del valetudinari Donald Trump (ja ho deia sa mare, és un perill públic!), que tenen al Marroc com a soci prioritari i volen castigar Espanya per uns quants pecats que ha comès el president Pedro Sánchez, el primer de tots no agenollar-se davant la seua augusta i ridícula impostura imperial... En sintonia amb un altre, també perillós, que n’està molt rabiós, el criminal de guerra Netanyahu. Podem oblidar aquestes variables? No. El proverbial “Ja s’ho faran”, és una opció? Tampoc. Si no estiguérem tan depauperats políticament, els valencians -no tan sols els valencians- hauríem de tindre veu, i fer-nos sentir, un criteri polític, a més d’econòmic. Ara com ara ni una cosa ni l’altra, i és una llàstima. Perquè això ens pot afectar molt més del que sembla.

L’episodi recent de l’allau de 40.000 o 50.000 o més persones joves, de les quals varen morir unes 160, a Ceuta instigades per qui es pot imaginar, pels qui controlen les xarxes, en una operació que recordava la Marxa Verda contra el Sàhara Occidental el 1975, és un afer aparentment llunyà, però en realitat bastant proper i que ens afecta. Ens en podem desentendre? No.

Vulgues no vulgues, formem part d’un Estat democràtic i constitucional reconegut al món, membre de la Unió Europea, que respecta i compleix les lleis internacionals i que contribueix a la pau i les operacions solidàries en molts llocs conflictius. Amb moltes mancances que caldrà anar superant, això sí. Amb dèficits democràtics i una deriva molt perillosa de la dreta fins ara democràtica, que controla i malmet el poder judicial. Molt tòxica la combinació dreta-extrema dreta-poder judicial-poder mediàtic manipulador. Enverina l’ambient i distorsiona el debat democràtic, talla els ponts de diàleg i entesa. També en aquest cas. Transformar la realitat exigeix abans que res conèixer-la, no desentendre-se’n com si fos cosa d’uns altres, d’ “ells”... No, no, hi estem implicats fins al moll de l’os.

Una xoc brutal a Ceuta o Melilla -que no seria impossible, segons com-, de tipus militar, o un enquistament del conflicte, seria absolutament catastròfic. Es pot entendre per això la diplomàcia espanyola, que manté l’entesa i els fils de bona voluntat amb un Marroc imprevisible i ple de clarobscurs, un país veí que ací no acabem d’entendre. Potser l’entenen més a França. Però que caldria estudiar, analitzar, escrutar i preveure... Marroc és una caixa negra per als ciutadans peninsulars, tot i que hi conviuen i en pateixen les conseqüències... El fet que els serveis d’informació espanyols no advertiren al govern del que hi havia en marxa o no se n’assabentaren o qui fos no valorés com cal la informació i actués en conseqüència, és preocupant: molt preocupant. Tant com la reacció histèrica de terra cremada i destrucció pura i dura de la dreta/extrema dreta de Feijóo/Abascal i els seus subalterns locals, tan tristos com ridículs. A l’enemic, ni aigua. I creuen que l’enemic és el govern democràticament legítim encapçalat per Pedro Sánchez. També molt preocupant. Fins i tot alarmant, tenint en compte la història. La història-drama, ara repetida com a farsa, però qui sap. No se sap mai...

Patim molta calor. Ens agafem a un parèntesi. Però caldrà entomar els reptes, per no eixir del foc i caure a les brases. Reptes? Tots els que vulgueu. I el primer enfortir el sentit comú, els valors democràtics, el govern legítim, les aliances que el sostenen, els mínims de civilitat, drets humans i dignitat. La llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia... Uns valors que passen avui per fer front a una crisi humanitària brutal -acampades de qualsevol manera a les platges, són persones, com els nostres exiliats del 1939 a les platges d’Argelers- i prevenir eventualitats encara pitjors. A Ceuta no hi ha hagut un afer d’immigració, sinó una altra cosa. I cal saber enfrontar-se a la dificultat. Una comesa que també ens afecta a nosaltres valencians. Encara que de vegades no ho sembla. Aviat s’acabaran les vacances, d’estiu i de la història...