L’amenaça del tecnofeixisme

En poc temps el panorama “teòric” lligat a la política -les temptatives més o menys elaborades de reflexionar o de conceptualitzar l’esdevenir de la polis global: el complex economia-societat-cultura-política- ha canviat radicalment. Abans d’ahir hi havia la nebulosa de la “postmodernitat” que alguns volien -o volen, encara- elevar a paradigma. Per exemple en el camp de la literatura catalana, com es pot veure als dos gruixuts volums Literatura catalana de la postmodernitat (UB-EUB, 2025), inspirats per Jordi Marrugat i altres. El problema és que això fa ja temps que no té vigència. N’hi ha també que afegeixen pedaços esforçats i aposten per una suposada “transmodernitat”. Però endebades: Foucault, Derrida, Deleuze, Lytoard, la French Theory en general, eixorca i abusiva -moda i impostura alhora- han caducat. Tingueren un moment de glòria en departaments de Literatura anglosaxons, perquè d’alguna cosa havien de viure, però això s’ha acabat. Convé a més rellegir Fredric Jameson (recentment desaparegut), que ho va radiografia amb bon criteri.

A hores d’ara, en qualsevol cas, “el tema del tema” és l’amenaça de la Intel·ligència Artificial (IA), del post-humanisme en general, de l’apocalipsi del treball humà no manual substituït per màquines, del poder omnímode de les grans empreses tecnològiques, del declivi de l’imperi americà, de l’ascens de la Xina com a potència militar i també tecnològica, de la Geopolítica amb majúscula, de la perplexitat o la impotència d’Europa, de l’auge d’una nova extrema dreta autoritària i excloent, de l’augment espectacular de l’escala de les coses i els fenòmens culturals i polítics que amenaça de relativitzar reivindicacions nostrades, del poder total dels missatges inarticulats i de la imatge, de la davallada brutal del món que havíem conegut, que és ja “el món d’ahir”.

Els rètols marquen època. En un temps es parlava de l’imperialisme com a terme definidor. Lenin va escriure en aquest sentit un opuscle esclaridor, L’imperialisme, fase superior del capitalisme (1916) a partir -comentari i crítica- d’obres teòriques i empíriques prèvies, amb molt de material factual. Com ara, sobretot, L’imperialisme, un estudi, de l’economista britànic John A. Hobson (1902), i El capital financer (1910), del socialdemòcrata austríac Rudolf Hilferding (que per cert vaig traduir jo mateix al català per a Clàssics del pensament modern, d’Edicions 62, el 1991). Llavors el marxisme era una cosa viva. Avui se’n troben vestigis de vitalitat, però arrecerats als marges, als campus, a tot estirar, on certament es fan coses molt importants, però que no arriben. El marxisme -o qualsevol teoria amb aspiració emancipadora- o analitza la realitat concreta a partir de dades concretes o s’esgota. No és, en principi, una escolàstica, tot i que n’hi ha que s’hi esmercen. El 1916 la qüestió no era la modernitat ni el seu avenir, sinó l’imperialisme que havia causat la massacre de la Primera Guerra Mundial i la necessitat d’una alternativa radical.

Modernitat, postmodernitat, globalització, trans-humanisme, pensament post-apocalíptic... Té raó Donatella Di Cesare al seu Tecnofeixisme. Entre la lògica del control i la política de la por (Arcàdia 2026, traducció de Coral Romà) quan diu que “encara no disposem d’una paraula amb la qual designar aquest nou totalitarisme”. Perquè en aquesta mena d’hora de la veritat conflueixen molts factors, de vegades contradictoris i sempre desconcertants. Estats Units amb Trump ha abjurat del llegat europeu. Europa s’enfronta a situacions inèdites des de fa dècades. La IA -capaç de generar realitats paral·leles i d’establir relats estructurats, no tan sols d’acumular dades- suscita alarma. I fins i tot ha inspirat la primera encíclica del papa Prevost Magnifica Humanitas (Edicions Sant Pau, 2026) que sona molt bé, fa de bon llegir, tot i que si entràvem a fons hi trobaríem dissonàncies. Tanmateix, ara com ara, benvinguda una veu que alerta davant la prepotència del gran capital encarnat en empreses tecnològiques que no en tenen prou d’esprémer el mercat, sinó que el volen configurar, modelar, modular i intervenir. Sense mandat. En aquest sentit, és positiu el missatge del Papa Lleó XIV. Uns hi veuen la vella suspicàcia anti-tècnica del pensament conservador (“la tècnica no té ànima”), altres una reedició de la “doctrina social de l’Església”. Molts en la dreta tracten d’empassar-se la píndola i fer compatible l’ultraliberalisme sense límits amb la demanda papal de regulació. Ja se sap que la dreta espanyola és molt utilitària. Aplaudeix amb força, però farà de su capa un sayo... Com va dir un diputat de la Dreta Agrària de la Segona República quan es discutia la Reforma Agrària: “no me venga con la Doctrina Social de la Iglesia, que me hago protestante”. Una frase per a la història.

Em sembla, enmig d’aquest debat, de lectura altament recomanable el pamflet La izquierda ante el tecnofascismo (Anagrama) de Jordi Gràcia. Això de pamflet ho diu ell. I amb raó. Però cal afegir de seguida que el gènere del pamflet és molt digne, il·lustrat i modern. Què faríem sense pamflets tan insignes com el Manifest o el Nosaltres? La genealogia del pamflet o del manifest, de l’opuscle o l’escrit de denúncia, coincideix amb les millors tradicions de la insurgència intel·lectual europea. Producte d’una pluralitat de poders socials que -no sé si tothom n’és conscient- ha estat fonamental i consubstancial a una civilització que alguns voldrien ofegar, destruir, margina o declarar prescindible.

Jordi Gràcia no enganya ningú i va directe al moll de l’os. Considera que els discursos descordats, farcits d’odi i antipolítica, que vehiculen o transmeten les xarxes, en les seues diverses variants, per motius purament mercantilistes a la fi són una amenaça per a la democràcia. Ja se’n noten els efectes en l’ascens de l’extrema dreta i les actituds creixement reaccionàries, racistes i autoritàries, en franges d’edat vulnerables.Però rere aquests discursos antisistema, antidemocràtics i obertament autoritaris hi ha “les grans tecnològiques”, les “Big Tech” que controlen el flux “de materials informatius i de comunicació social i política per tot el planeta”. Un perill extrem que caldria tallar de soca-rel. Però no es fa res d’eficaç. Quan s’intenta -per la Unió Europea, per exemple- tot són problemes i amenaces. El suport de Trump a les grans tecnològiques és evident: hi una simbiosi clara contra les regulacions o les cauteles, en nom de la llibertat de circulació de continguts i del proteccionisme de les grans empreses de bandera dels Estats Units i els seus interessos. Tot el llibre és un crit d’alarma contra una deriva fatídica, que amenaça la vida social i la llibertat, la informació veraç i la convivència, així com el periodisme i la democràcia mateixa. I alhora una denúncia de la timidesa o la passivitat de l’esquerra, que no acaba de copsar el perill davant el qual es troba. El llibre de Donatella Di Cesare és centra més en el fenomen del nou autoritarisme d’extrema dreta que combina tendències contraposades -tecnocràcia i etnocràcia- per a donar un “híbrid sense precedents”, una nova forma de totalitarisme que deforma i ofega la democràcia. El de Jordi Gràcia apunta directament al poder deleteri de les grans tecnològiques i a la manca d’una resposta contundent. Tots dos, lectures complementàries i urgents. Que ben bé es poden enriquir amb l’anàlisi més filosòfica, i centrada en la ideologia que hi ha rere tots aquests fenòmens, que trobem al llibre de Carlos Fernández Líria Contra la Ilustración oscura (Arpa, 2026). Alguns, agranant cap a casa, donen per cancel·lada la Il·lustració. Hauria fracassat com a projecte social i polític. Quina afició al traç gruixut i quanta manca de visió històrica!