Tu també, Zapatero?

Tu quoque? Una dita llatina famosa que apunta a una fal·làcia lògica, a una acusació ad hominem, a una perversió del llenguatge i alhora a una deformació dels fets. Tu també?

Tu també, Zapatero? És el darrer episodi d’una lluita agònica i desficaciada de la dreta espanyola: judicial, política i mediàtica. 

Zapatero! Una peça de caça major que toca de ple la línia de flotació del govern progressista de Pedro Sánchez, una coalició entre el PSOE i Sumar amb suports externs, puntuals, d’altres forces com Esquerra Republicana, Bildu, el BNG, Junts i el PNB. No oblidem això: és més bé un front popular de rebuig al que podria ser un “govern nacional” alternatiu del PP i Vox. Del partit fundat per Fraga i dels hereus de Blas Piñar i Fuerza Nueva. PP i Vox, una suma ultra, anti-europea i letal per a les classes populars i les nacionalitats. Junts sabrà el que fa, ja té prou amb AC i no haver combatut el seu missatge. Però per a la resta, un perill màxim.

La cosa, ara com ara, està en mans de la justícia espanyola. Pe tant, en bones mans. Com cantava La Trincaen la facècia a propòsit del 23-F: “Tranquil, Jordi, tranquil, que és la Guàrdia Civil”. Calia estar tranquils la nit del 23 al 24, que vàrem passar en suspens, terroritzats, pensant on hauríem d’anar, en quin exili. Espanya és així, de vegades. Massa vegades. Un “rar” com l’historiador Ramon Carande, que fou franquista (amb tots els ets i uts) i després -home civilitzat- d’oposició, va definir de manera insuperable la malaurada història d’Espanya: “massa retrocessos”. Això mateix! Ara estem una vegada més en un retrocés, menat per Benny (Ayuso) i Clyde (Feijóo).

Zapatero? Un optimista antropològic, com el va definir Alfonso Guerra. Segurament no ha fet res que no hagen fet altres ex presidents europeus. Ha ingressat el que toca per les gestions fetes. Les joies, xavalla, herència revalorada (un 250%, l’or)  i regals (del rei d’Aràbia) sense significació penal. Les filles... què no farem pels fills? Som partícips d’una cultura que ve de lluny. Pels fills fem i faríem moltes coses. Exposar-los al martiri públic, com ha fet el fatídic jutge Calama, ja és una altra cosa: “otro cantar” que caurà damunt la seua consciència.

Tot això es pot pensar de moment. I la Justícia (si n’hi ha) ja dirà...  Zapatero ha de defensar la seua innocència. Per cert, no hauria de ser el jutge i l’aparell judicial qui demostrés la seua culpabilitat? Has de demostrar la teua innocència? ¿No és això una subversió de la presumpció d’innocència reconsagrada a la Constitució?

Estan passant coses, moltes coses, massa coses. Algú ha tocat un xiulit -un xiulit poderós- i tots es mouen! No volem ser malpensats, ni participar de cap teoria de la conspiració, i voldríem confiar en la Justícia espanyola, com correspon a persones educades en l’estudi de les estructures.... 

Però, caram, ho poseu massa difícil. José Luís Rodríguez Zapatero -un tipus de primera categoria segons Mercedes Milà (“no em crec res del que diuen”),  que parla com qui no té es a perdre-  és un blanc, un objectiu, evident de l’Imperi. Un Imperi que ataca amb drons, míssils i informacions il·legals. (Quin Imperi? Res, ja ho sabeu..). Tan vulnerable com Pedro Sánchez. Dos ingenus, es pot pensar... 

No es poden fer segons quines coses sense palpar-se -abans i després- la roba i controlar de prop els aparells de l’Estat que teòricament governes. Sobretot amb una oposició com la que tens -no sols política en el sentit directe del Parlament- sinó al conjunt dels aparells de l’Estat. I sobretot als mitjans i pseudo-mitjans –“terra, mar i aire”; avui ràdio, televisió i X- que enverinen diàriament l’ambient al Madrid DF i bastant més allà.

Zapatero i per via indirecta (però esclatant) és objecte  i víctima, no pas d’una operació d’Estat, sinó d’Estats. I qui vulga entendre, que entenga. I que traga les conseqüències corresponents. Si no t’alces davant la bandera USA, si retires les tropes d’Iraq, no dones suport a Trump en Gaza o a la guerra d’Iran, si critiques la barbaritat d’Israel a Gaza... “apreparat” (com es diu en valencià genuí, i no normatiu).

Zapatero pot ser -i és, de fet- ingenu, un optimista antropològic, un gran imprudent. Però tot indica que no és de cap manera el que es diu i es suggereix que és... Jo crec que al final ho demostrarà. Temps molt durs en què has de demostrar la teua innocència. Recorden molt i molt l’època de la Inquisició. (Que va durar segles, a Espanya).