Fer un refugi

Una trompeta baix d’una figuera. Els xiquets amb les sabatetes plenes de sorra. Cadires de pinça, música alimentada amb energia solar i unes ueles compartint bocates de calamars.

Sembla fàcil. Però passa poques vegades.

Parlem sovint d’espais intergeneracionals, inclusius o compartits. Però pensem, per un moment, a quantes activitats aniríem amb el nostre avi i el nostre nebot, fora d’una celebració familiar o la platja. Quants llocs permeten coincidir persones de diferents edats sense haver de consumir, sense entrada i sense logos de marques presidint la trobada?

El divendres 31 de juliol, esta escena es va produir durant l’obertura del Refugi Estival de Paiporta, una iniciativa de l’Ajuntament desenvolupada amb Placemaking Europe i construïda durant el mes de juliol amb cinc residents i equips i persones del municipi. Va ser una obertura parcial: encara hi havia coses per acabar, decisions per revisar i elements que només podran entendre’s quan l’espai porte un temps en funcionament.

La proposta havia nascut d’una necessitat. Paiporta continua recuperant-se de la barrancada i este estiu no podia comptar amb gran part del poliesportiu, incloses les piscines i diverses zones de joc i ombra. En un context de temperatures cada vegada més extremes, perdre estos espais de trobada té implicacions que van molt més enllà de l’oci.

No totes les persones poden protegir-se de la calor de la mateixa manera. No totes tenen una casa fresca, aire condicionat, una segona residència o recursos per anar-se’n de vacances. Disposar d’ombra, aigua, vegetació i un lloc on poder estar és cada vegada més una infraestructura bàsica.

El refugi, però, no és una resposta suficient per si sola. No substitueix la planificació, les infraestructures permanents ni una política climàtica de llarg termini. És una actuació temporal, limitada i experimental que permet donar una resposta útil durant este estiu i, al mateix temps, aprendre. Fer-lo exigia més que un bon disseny. Calia mobilitzar recursos, coordinar equips, adaptar procediments i prendre moltes decisions sobre la marxa.

Cinc residents van treballar durant juliol en el desenvolupament de l’espai: Mimi Dearing, des de l’art públic, el joc, el clima i la comunitat; Estelle Jullian, vinculant arquitectura, art, ecologia i participació; Francesco Caneschi, des de l’urbanisme tàctic, el prototipatge i la construcció modular; Ximena Fuentes, aportant l’enginyeria civil i la gestió urbana i cultural; i Javier Molinero, des de l’arquitectura, la sostenibilitat, la reutilització i la construcció col·lectiva.

No van arribar amb una solució tancada. Van observar l’espai, van parlar amb persones usuàries i tècniques, van dibuixar, construir, provar i modificar les propostes. Un amic diu que el que fem és urbanisme d’aprofitament: aprofitar els materials disponibles, els coneixements de cadascú, les capacitats que ja existeixen i també allò inesperat que apareix durant el procés. Al seu costat van treballar els serveis municipals, brigades, persones en formació, empreses proveïdores, equips de muntatge, voluntariat, xiquets de l’escola d’estiu i entitats locals.

Cada procés d’innovació urbana necessita persones capaces d’adaptar les maneres habituals de fer. No és prou amb portar una idea nova des de fora. També cal que dins de les institucions hi haja qui assumisca la responsabilitat de provar, coordinar i resoldre. En este sentit, l’Ajuntament de Paiporta, amb l’impuls de l’alcalde Vicent Ciscar i de la vicealcaldessa Marian Val, i amb el treball dels funcionaris municipals, va acceptar desenvolupar un projecte que no podia estar completament definit des del primer dia. Innovar des de dins no significa saltar-se els procediments, sinó trobar la manera que permeten actuar quan existeixen urgències i necessitats reals. Com me farte de dir, les necessitats del territori no entenen de departaments municipals.

La barrancada ja havia fet visible una energia col·lectiva extraordinària. Moltes persones arribades de fora van compartir eines, temps i esforç per ajudar a netejar i reparar. Si vam obrir-nos a la solidaritat per reconstruir després d’una catàstrofe, per què no compartir també la construcció dels espais comuns?

El refugi intenta recollir una part d’eixa energia, però sense idealitzar-la. La participació no elimina els conflictes ni fa més fàcil cada decisió. De vegades alenteix els processos, obliga a rectificar i fa evidents necessitats contradictòries. Però també permet que l’espai siga una construcció que moltes persones poden reconéixer com a pròpia.

En dies en què torna el debat sobre els sopars i les molèsties a la Malva-rosa, també convé reivindicar una festa de plaça: menjar portat de casa, música, conversa, joc i cadires desparellades. Sense negar els conflictes de convivència, però sense caure en el parany de vore els usos de l’espai públic com un problema.

Ara toca aprendre, mantindre i reimaginar. Observar què funciona, què no, què necessita més cura i què ha de canviar. El Refugi Estival no està acabat, ni és un model que es puga copiar sense més en qualsevol lloc. És una manera possible de provar com podem construir espais comuns amb més generositat, flexibilitat i rapidesa.