Un port vell que encara treballa: què podem aprendre de Ciutat del Cap

Durant anys, La Marina de València ha sigut un dels grans laboratoris urbans de la ciutat. Primer, com a espai portuari; després, com a escenari de grans esdeveniments globals; més tard, com a intent de reconversió en districte públic, cultural, innovador i obert a la ciutadania. Obrir un front marítim no és només tombar tanques o posar restaurants amb bones vistes. La qüestió de fons és molt més difícil: com transformar un espai portuari sense buidar-lo de memòria, de treball, de vida productiva i de valor públic.

Per això, visitar el V&A Waterfront de Ciutat del Cap resulta tan interessant des de València. Potser és el millor front marítim, o port vell reconvertit, que he visitat. Si pensem en usos, programació i governança, sembla haver trobat un model molt sòlid: una atracció reconeguda globalment, però no només turística, que s’ha transformat durant dècades sense renunciar al seu caràcter marítim.

Molts fronts marítims i ports vells reconvertits deixen de ser portuaris. Conserven les vistes, les grues, els noms dels molls i la promesa del peix fresc, però expulsen l’activitat que els donava valor. El resultat pot ser rendible, però també estranyament buit: un port sense vida portuària.

El V&A Waterfront és diferent. Té hotels, restaurants, oficines, comerços, museus, apartaments, espais públics i milions de visitants, però continua funcionant dins d’un port actiu. Vaixells de pesca, iots, creuers, embarcacions comercials i barques d’oci formen part de l’escena quotidiana. La seua cartera industrial inclou empreses pesqueres, subministrament de combustible, dic sec, instal·lacions de construcció i reparació de iots, una plataforma elevadora per a embarcacions en funcionament —un syncrolift— i la terminal de creuers. La presència pesquera no és simbòlica: la majoria de la captura de lluç de Sud-àfrica es desembarca allí. L’aigua no és només un decorat, i la identitat marítima no és només una marca.

Això és resultat de la gestió, no de la casualitat. El V&A és una organització amb capacitat per gestionar un lloc complex amb una visió a llarg termini: espai públic, infraestructures, usos diversos, programació cultural, sostenibilitat, iniciatives d’ocupació, mobilitat, patrimoni i creixement.

El projecte de reconversió va començar fa uns 35 anys com un esforç per reconnectar Ciutat del Cap amb els seus molls històrics i ha evolucionat fins a convertir-se en un districte mixt de 123 hectàrees. Durant els anys 2000, capital internacional, incloent-hi Dubai World dins d’un consorci més ampli, va entrar en el projecte, i va córrer el risc de desconnectar-se completament de les necessitats locals. El posterior retorn a mans sud-africanes, a través de Growthpoint i la Public Investment Corporation, sembla haver sigut un punt d’inflexió.

No és una història simple de públic contra privat. El model actual té una clara lògica comercial, però també està arrelat localment, sostingut institucionalment i gestionat amb una perspectiva de futur. Els propietaris són propietaris-promotors i operadors a llarg termini, no promotors en el sentit més estret de construir i eixir. Mantenen la propietat del sòl, dels edificis i dels drets de desenvolupament, i això crea un model de capital pacient: el valor es genera a través dels projectes, els ingressos per lloguer, la combinació d’activitats, les infraestructures, l’espai públic, l’hostaleria i la cultura, no venent el lloc peça a peça. Això dona a l’organització la capacitat de reinvertir.

Això no vol dir idealitzar el model. El V&A és també un espai de consum, turisme, luxe i amb una forta pressió comercial. Però precisament per això és interessant: perquè mostra que fins i tot un districte molt comercial pot mantindre activitat productiva, memòria portuària i una estructura de gestió de mirada llarga.

La pregunta per a València és inevitable: què hauria passat si La Marina haguera consolidat una estructura estable de gestió, ingressos recurrents i mandat públic abans que el debat es reduïra a treure concessions i generar oportunitats immobiliàries?

El model operatiu del V&A està fortament inserit en la ciutat. La flota pesquera n’és un dels exemples més clars. En molts fronts marítims, el port on es fa faena desapareix de la ciutat visible, mentre queda una estètica marítima amable i domesticada. Al V&A, la flota pesquera no està amagada dels usos ciutadans. Els vaixells, els treballadors, les rutines i les necessitats pràctiques de la pesca formen part de la identitat del districte. Generen fricció, soroll, necessitats logístiques i límits. Però també generen identitat.

Això també influeix en l’oferta gastronòmica. El V&A Waterfront està explorant fórmules perquè restaurants i empreses donen suport a pràctiques de pesca sostenible, amb treball al voltant del peix responsable, el subministrament local, el suport a xicotetes empreses i l’economia blava. Els llogaters d’un districte no són mai neutrals. O reforcen el propòsit d’un lloc, o el van buidant lentament de significat.

La dimensió cultural segueix una lògica semblant. El Zeitz MOCAA està ubicat en una antiga sitja de gra, rehabilitada amb una intervenció arquitectònica molt potent de Heatherwick Studio, i està dedicat a l’art contemporani d’Àfrica i la seua diàspora. A més, el seu programa d’activació i relat del lloc se centra en contar històries locals, incloent-hi relats costaners i precolonials, i en alinear l’art i l’espai públic amb el patrimoni.

També hi ha una dimensió ambiental rellevant. El treball de sostenibilitat del Waterfront inclou biodiversitat, energia renovable, pràctiques empresarials responsables i infraestructures com sistemes de refrigeració que utilitzen aigua de mar. El seu caràcter marítim és també ecològic: el V&A treballa amb la Two Oceans Aquarium Foundation en la gestió de fauna marina, amb iniciatives de rescat de foques i peixos lluna, suport a aus marines, un centre de conservació de tortugues i protecció de la vida marina. També està previst un projecte d’escullera que recuperarà hàbitats marins.

El mateix passa amb l’ocupació. 30.000 persones treballen directament o indirectament al Waterfront. L’organització ha desenvolupat un programa de formació i ocupació juvenil que connecta la capacitació amb oportunitats laborals en els negocis que allí s’ubiquen.

Per descomptat, això no elimina les tensions. És un districte marítim amb una propietat institucional complexa i gestió privada, fet que sempre planteja preguntes sobre accés, assequibilitat, control i representació, i sobre la manera com el Waterfront es relaciona amb les desigualtats més àmplies de Ciutat del Cap.

Ací és on el V&A resulta especialment rellevant per a les ciutats portuàries i els districtes marítims. Massa sovint, el debat es redueix a una falsa alternativa: o el port continua tancat i desconnectat de la ciutat, o el front marítim s’obri però perd la seua vida productiva. El V&A suggereix una possibilitat més interessant: transformar-se sense deixar de ser port.

Esta és també una conversa útil per a València. La Marina ha demostrat que un antic espai portuari podria haver-se convertir-se en un lloc estimat, usat, culturalment viu i econòmicament rellevant. Però també ha mostrat la fragilitat d’estos processos quan no hi ha una estructura estable d’, ingressos, gestió i missió pública a llarg termini. No n’hi ha prou amb tindre bons espais, edificis o usos temporals. La pregunta és qui cuida el conjunt, amb quins recursos, amb quin mandat i amb quina idea de ciutat.

Els projectes d’espai públic necessiten més que activació, disseny i participació. També necessiten capacitat operativa a llarg termini. El V&A Waterfront no és un model perfecte ni fàcilment exportable, però sí una lliçó útil: un front marítim pot ser comercialment exitós i continuar arrelat al treball, a la memòria i a les economies locals.

Esta és la conversa que necessitem tindre a València: no només com crear espais atractius, sinó com governar-los; no només com obrir antics espais portuaris, sinó com fer-ho sense esborrar allò que els feia necessaris.

*Agraïment. Un agraïment sincer a Karla de la Bat, especialista en placemaking; Barbara Southworth, directora de disseny urbà; i Petro Myburgh, responsable sènior de sostenibilitat, per rebre’ns amb tanta generositat al V&A waterfront, compartir el seu temps i coneixement, i facilitar les imatges que ajuden a contar esta història.