Tanques que no resolen res: de Berlín al campus dels Tarongers

A Berlín, Görlitzer Park, a Kreuzberg s’ha convertit recentment en el centre d’un debat urbà que ens pot sonar. El Senat de la ciutat va decidir tancar el parc a les nits, amb l’argument que això ajudaria a combatre el tràfic de drogues, la violència i la inseguretat. La mesura es va presentar com una part d’una estratègia més àmplia de seguretat. Però poc després d’entrar en funcionament, la decisió va ser impugnada davant dels tribunals i suspesa, perquè la manera d’imposar la solució era legalment i institucionalment fràgil.

La història em va recordar un altre mur, en una altra ciutat, amb una escala molt diferent però amb una lògica sorprenentment semblant. Fa uns anys, la Universitat de València va alçar una tanca al voltant del campus dels Tarongers. La justificació oficial era evitar el botellot, la degradació i els usos indeguts dels espais universitaris. En aquell moment vaig escriure articles criticant la decisió. Els espais públics necessiten cura, normes i manteniment. El soroll, la brutícia i les conductes incíviques importen. Però la resposta era més pobra que el problema. Es va utilitzar un mur per a respondre a una qüestió social i urbana que demanava més cura, més programació, millor disseny i una relació més intel·ligent amb els barris del voltant.

En tots dos casos, la tanca es va convertir en la fantasia institucional d’un problema resolt. La lògica és temptadora: si el problema passa dins d’un lloc, tanquem el lloc. Si un parc s’associa al tràfic de drogues, tanquem el parc a les nits. Si un campus s’associa al botellot, tanquem el campus. Si un comportament resulta incòmode, controlem l’accés. El dibuix és net, la decisió és visible i el comunicat de premsa és fàcil d’escriure.

Però les ciutats no funcionen així. Alguns problemes no estan continguts dins de l’espai on es fan visibles. Son fruit de rutines, desigualtats, pors, buits institucionals, manca de manteniment, economies nocturnes, pressions residencials, pràctiques policials, conflictes veïnals i incentius polítics. El parc o el campus són el lloc on el problema apareix, però no necessàriament el lloc on el problema es produeix. Per això les solucions úniques fracassen tan sovint en l’espai públic: confonen el lloc on un problema es veu amb el sistema que el crea.

A València, el mur no va construir una millor relació entre la universitat i la ciutat. Va reduir l’accés a un espai valuós en un entorn que necessitava més infraestructura verda i cívica compartida, no menys. Va contradir la idea d’una universitat oberta, arrelada i connectada amb la societat. El cost d’oportunitat va ser enorme: diners i energia política que podrien haver anat a arbres, zones esportives, programació cultural, il·luminació, activitats estudiantils, baixos actius, usos veïnals o millores tàctiques van acabar convertits en una barrera.

A Berlín, el tancament del Görlitzer Park segueix un guió semblant. Els problemes del parc són reals, i moltes veïnes tenen preocupacions legítimes sobre la seguretat. Però la tanca desplaçava el problema en lloc de transformar-lo. Espentant l’activitat vinculada a la droga cap als carrers, els portals o les escales dels edificis propers. Una tanca pot reduir l’accés de qui utilitza el parc com a jardí, com a camí, com a punt de trobada o com a part de la seua vida quotidiana.

L’aprenentatge no és que els espais públics no hagen de ser mai regulats, tancats o protegits. Seria massa simple. És més efectiu començar amb altres preguntes: què està passant realment, i a quines hores? Qui està afectat, i de quina manera? Quins usos cal protegir? Quins comportaments han de canviar? Quines institucions són responsables de cada part del problema? Què passarà si l’activitat es desplaça? Quines relacions existents, quins grups locals, quins serveis i quins usuaris quotidians poden ajudar a construir la resposta? Quina combinació de disseny, programació, manteniment, suport social, regulació i governança és necessària?

Dit d’una altra manera, la resposta hauria de combinar hardware, software i orgware urbans. El hardware importa: il·luminació, accessos, lavabos, camins, bancs, vegetació, visibilitat, manteniment i disseny espacial. El software també importa: activitats, programació cultural, treball comunitari, mediació, esport, treball amb joves, serveis de cura i presència quotidiana. Però sense orgware, sense els acords institucionals que fan clara la responsabilitat i possible la cooperació, tant el hardware com el software queden sempre en precari.

Una tanca és hardware sense imaginació. Pot definir un perímetre, però no pot construir confiança. Pot fer que un govern parega decidit, però no pot substituir el treball lent d’entendre per què un lloc s’ha convertit en un espai en conflicte. El fracàs profund de l’urbanisme de solucions úniques no és només que no funciona. També empobreix la imaginació pública. Ens diu que els problemes urbans es resolen llevant accés, reduint complexitat i separant usos. Tracta la vida pública com un risc que cal contindre.

El Görlitzer Park i Tarongers són llocs molt diferents. Un és un parc dens i disputat a Kreuzberg. L’altre és un campus universitari a València. Un debat està marcat per la política de drogues i la seguretat urbana. L’altre, pel botellot, la gestió universitària i l’accés veïnal. Però tots dos mostren el mateix reflex institucional, massa habitual: davant d’un problema urbà embolicat, construir una barrera.

L’alternativa és més difícil, però també més honesta. Requereix estar en el lloc, escoltar abans de decidir, provar abans de consolidar solucions, coordinar institucions abans d’anunciar mesures i acceptar que el problema potser no té un únic propietari ni una única resposta. Requereix mirar l’espai públic no com una superfície que cal controlar, sinó com una infraestructura cívica viva. Per a problemes com aquests, un mur és massa simple per a funcionar.