La tornada de l’urbanisme espectacle

Durant alguns anys vam pensar que l’època dels grans anuncis havia quedat arrere. Després dels museus icònics, els circuits urbans i les infraestructures construïdes amb una confiança quasi religiosa en el seu impacte econòmic, les ciutats començaren a parlar de proximitat, vida quotidiana, infraestructura verda i barris de quinze minuts. Semblava que la fotografia inaugural havia cedit terreny al que passa cada dia al carrer. Ara, amb la Fórmula 1 de Madrid com a exemple més visible, l’urbanisme espectacle torna a ocupar el centre del debat.

Este cap de setmana ha arribat a València SailGP, una competició internacional en què tretze equips naveguen amb catamarans F50 idèntics, capaços de volar sobre l’aigua i superar els cent quilòmetres per hora. El format converteix la vela en un espectacle ràpid, pròxim a la costa i atractiu per a la televisió. La Marina de València ofereix probablement un dels millors estadis de vela del món per la seua dàrsena i l’experiència nàutica acumulada. SailGP pot projectar una imatge fantàstica de València i acostar una competició tecnològicament fascinant a milers de persones.

Però, com davant de cada euro públic invertit, cal preguntar-se a quin preu. La primera edició ha mobilitzat prop de quatre milions d’euros públics entre la Generalitat, l’Ajuntament i la Diputació. L’acord s’estén durant tres anys i la Generalitat pot aportar fins a deu milions, destinats a cobrir la meitat de les despeses de la competició. També estableix que l’administració haurà d’aconseguir la cessió de les instal·lacions, els espais i els permisos necessaris, incloses les zones de regata, les àrees tècniques, els espais portuaris, les zones d’hospitalitat i les destinades al públic.

F50 League conserva en exclusiva l’explotació comercial de la competició, incloses les entrades, els patrocinis, la retransmissió i la propietat intel·lectual. En la documentació pública no consta que les administracions valencianes participen en eixos ingressos. El retorn descrit consisteix principalment en visibilitat, audiència i posicionament turístic. El sector públic assumeix així una part important dels costos, mentre que l’organització conserva el possible benefici comercial.

Això revela un problema més ampli. Una inversió pública no produeix un impacte determinat per la seua naturalesa. El resultat depén de com es contracta, de qui assumeix el risc, de qui conserva els actius i de com es distribueix el valor generat. Un mateix esdeveniment, museu o estadi pot tindre conseqüències econòmiques molt diferents segons la gestió del procés.

Els grans esdeveniments continuen avaluant-se a partir del nombre de visitants, les pernoctacions i el valor publicitari de les imatges. Però activitat econòmica i retorn públic no són el mateix. Per saber què aporta realment l’esdeveniment cal comparar-lo amb el que hauria passat sense ell: descomptar els visitants que haurien vingut igualment, el consum local que simplement canvia de lloc, les activitats desplaçades i la despesa que acaba fora del territori. També cal incorporar els serveis municipals extraordinaris i el cost d’oportunitat dels recursos públics. L'altra qüestió és si SailGP produeix més valor públic que altres usos possibles dels mateixos diners. En una ciutat on el debat sobre la saturació turística ja està obert, atraure més consum no pot considerar-se automàticament un benefici col·lectiu.

Altres operacions han incorporat mecanismes de retorn directe. En l’acord de la Fórmula 1 de Mont-real, les administracions que finançaven l’esdeveniment es reservaren un mínim de 3,9 milions de dòlars canadencs anuals procedents de la taquilla. A Sacramento, el document inicial de 2013 per al futur Golden 1 Center preveia un recàrrec del cinc per cent sobre les entrades destinat a la ciutat, el reembossament dels serveis municipals i una participació escalonada en els beneficis. Eren operacions costoses i discutibles, però almenys reconeixien que el sector públic podia compartir el valor comercial que ajudava a crear.

La mateixa idea, aplicada a una escala molt diferent, està darrere de la captura pública de plusvàlues urbanes. Este mecanisme va permetre finançar bona part de les primeres línies del metro de Copenhaguen. La ciutat i l’Estat aportaren terrenys situats al voltant de la futura infraestructura, els desenvoluparen després que el metro n’augmentara el valor i destinaren els ingressos a pagar-ne la construcció. Durant bona part del segle XX, les administracions compraven sòl abans d’una requalificació, mantenien parcel·les estratègiques o participaven en societats públiques capaces de reinvertir els beneficis. Ara actuen massa sovint com a patrocinadores i confien que la prosperitat tornarà indirectament a través del consum o la reputació.

València podria recuperar els serveis extraordinaris, cobrar un cànon transparent per l’ocupació dels espais portuaris, valorar les aportacions en espècie i negociar una participació en els ingressos o un pagament variable vinculat als resultats

Un parc o una biblioteca poden justificar-se plenament pel seu valor social. Un gran esdeveniment també podria fer-ho si una avaluació rigorosa demostrara que els beneficis col·lectius compensen els costos i els riscos. Però quan l’administració finança una activitat comercial amb entrades de centenars d’euros i hospitalitat corporativa, també pot exigir un retorn directe. València podria recuperar els serveis extraordinaris, cobrar un cànon transparent per l’ocupació dels espais portuaris, valorar les aportacions en espècie i negociar una participació en els ingressos o un pagament variable vinculat als resultats.

És previsible que SailGP responga que, amb eixes condicions, pot traslladar-se a una altra ciutat. Eixa amenaça forma part de la negociació habitual dels grans esdeveniments: convertir les possibles seus en competidores dins d’una subhasta de diners, espais i facilitats públiques. Però una ciutat també ha de fixar el seu límit. El problema de l’urbanisme espectacle apareix quan l’administració paga la funció i deixa tota la taquilla en mans d’uns altres.