'Dersu Uzala' de Kurosawa als Babel de València
Hui dilluns a les huit projecten Dersu Uzala (1975) als cines Babel. A principis dels setanta, a l'emperador del cine japonés el donaven per acabat. Els seus compatriotes no li perdonaven el fracàs de Dodes'ka-den i ningú al Japó volia arriscar un ien en un vell difícil. Els diners li'ls van posar els soviètics. Que el mestre dels samurais acabara rodant Dersu Uzala, en rus i a Sibèria, una història treta de les memòries d'un explorador del temps dels tsars sonava a disbarat. Però va resultar un miracle.
Kurosawa la va rodar en 70 mil·límetres i en color –el japonés encara es resistia a abandonar el blanc i negre–. Aneu a esbrinar la profunditat i la textura dels colors. La resistència vençuda i la fascinació d'experimentar un format nou es nota en cada pla de la taiga i, sobretot, en el blau gel més escruixidor que s'ha filmat entre blocs de neu real. Ja sabeu que ara amb la IA tot és més fàcil, però participa menys de la realitat platònica. Kurosawa vos permetrà ascendir una miqueta en el símil de la línia de Plató.
Si podeu organitzar-vos, gaudiu-la en pantalla gran i versió original, a les fosques i en silenci, com es veuen les coses bones que ja no es fan. Eixireu de la sala millors, o almenys amb la sospita que alguns ho han sigut en un temps no molt llunyà en l'altre extrem del mapamundi.
Kurosawa se'n va anar a buscar a la taiga siberiana la pau que no trobava a casa i va tornar amb una pel·lícula noble sobre l'hàbitat on cadascú es realitza com a ésser viu. La casa còmoda de Khabàrovsk (Rússia) podria ser l'aspiració de qualsevol de nosaltres i la de Kurosawa també. Però la pel·lícula et fa sentir que allò que l'ésser humà desitja de veritat és explorar els límits del planeta: viure com els nòmades del paleolític. Sentir això en plena crisi de l'habitatge està molt bé, encara que alguns pensareu que estic escrivint un article alienat i propagant l'alienació.
En suma, hi ha poques pel·lícules que se't queden a viure dins sense demanar permís. Dersu Uzala és d'eixa estirp escassa que canvia el nostre hàbitat. Hui, quan el món sembla un lloc massa petit, una cara redona de salut i una veu ronca crida «Kapitan! Kapitan!» per a fer-nos mirar més lluny: al llac Hanka. Hui, quan la vida va massa ràpida, els 154 minuts de metratge de Kurosawa són un repte. El ritme del film és el de les estacions, no el d'un videoclip. Si consulteu el mòbil cada cinc minuts, ho passareu malament.
0