L’educació pública com a frontera democràtica

Hi ha moments en què un país es veu obligat a mirar-se de front, sense excuses ni maquillatges, i a reconéixer que allò que ha tolerat durant massa temps ja no pot continuar sostenint-se. Moments en què les estructures que haurien de garantir la igualtat i la cohesió social mostren les seues esquerdes amb una claredat que ja no admet interpretacions benèvoles. L’educació pública és una d’eixes estructures. I hui, davant la vaga indefinida del professorat i la mobilització de l’alumnat convocada pel Sindicat d’Estudiants i per la Plataforma per l’Escola Pública, és evident que aquesta estructura està sent posada a prova com feia dècades que no ho estava.

Parle com a pare, com a membre del Consell Escolar del centre de la meua filla i com a ciutadà que entén que l’educació és un acte polític en el sentit més profund i més noble del terme. No és un servei més, no és una prestació administrativa, no és un mecanisme neutre. És la base sobre la qual es construeix la igualtat d’oportunitats, la capacitat crítica, la convivència democràtica i el futur col·lectiu. Quan l’educació es debilita, la democràcia es ressent. Quan l’escola pública es deteriora, la igualtat retrocedeix. Quan el professorat i l’alumnat han de parar per ser escoltats, és que alguna cosa essencial ha fallat.

La vaga indefinida del professorat no és un gest improvisat ni una reacció impulsiva. És la conseqüència d’anys de polítiques que han anat estirant la corda fins a trencar-la. Ràtios que superen qualsevol criteri pedagògic, plantilles insuficients que no permeten atendre la diversitat, inclusió que es queda en la retòrica institucional, burocràcia que devora hores de docència, infraestructures que no complixen els mínims exigibles en un país que es vol avançat. Tot això no és una acumulació de problemes menors: és un símptoma estructural. És la prova que l’educació pública no ha sigut una prioritat real per a qui ha tingut la responsabilitat de garantir-la.

Les famílies ho sabem perquè ho veiem cada dia. Ho veiem en les aules massificades, en les tutories que no arriben, en els equips docents que fan mans i mànigues per suplir allò que l’administració no proveeix, en la sensació que l’escola pública funciona gràcies a la vocació i al compromís del professorat, no gràcies a les decisions de qui hauria de protegir-la. Ho veiem en la desigualtat que avança quan l’educació retrocedeix. Ho veiem en la precarietat que es normalitza mentre els discursos oficials parlen de modernització, d’innovació i d’excel·lència. I davant d’això, el silenci seria una forma de complicitat.

Però enguany hi ha un element que transforma el context i que, al meu entendre, marca un punt d’inflexió: l’alumnat també ha dit prou. El Sindicat d’Estudiants ha convocat vaga i milers de joves han decidit exercir el seu dret a la protesta. La Plataforma per l’Escola Pública, que agrupa famílies, docents, sindicats i entitats socials, ha reforçat aquesta convocatòria i ha situat la defensa de l’educació pública en el centre del debat social. És un fet polític de primer ordre. És la demostració que la comunitat educativa, en el seu conjunt, ha arribat al límit. Que no es tracta d’un conflicte sectorial, sinó d’una qüestió de país.

La meua filla estarà en la vaga. Estarà al carrer, amb les seues companyes i companys, reivindicant els seus drets. I jo estaré orgullós. No perquè la vaga siga còmoda, sinó perquè és justa. No perquè siga fàcil, sinó perquè és necessària. No perquè busque el conflicte, sinó perquè busque la dignitat. L’educació també és aprendre a defensar allò que és essencial. També és aprendre que els drets no es conserven sols. També és aprendre que la democràcia es practica, no s’invoca.

Hi ha qui sosté que una vaga perjudica les famílies. Però el que realment perjudica les famílies és un sistema educatiu que es va degradant lentament, que perd qualitat, que deixa de garantir igualtat d’oportunitats. Una vaga és un sacrifici puntual per evitar un mal estructural. És una alarma que s’encén perquè no podem continuar fent veure que tot va bé quan no va bé. És un mecanisme legítim de defensa col·lectiva davant d’un deteriorament que ja no es pot dissimular.

La vaga del professorat i la vaga de l’alumnat són, per tant, un crit compartit. Un crit que diu que l’educació importa. Que diu que no acceptarem que es convertisca en un privilegi. Que diu que no permetrem que es degrade. Que diu que volem una escola pública forta, digna i valenta. Una escola que no es ven, que no es retalla i que no es deixa caure. Una escola que siga un espai de justícia i no un reflex de les desigualtats socials.

És fonamental entendre que una vaga no és només una protesta. És també una proposta. És afirmar que volem ràtios més baixes perquè l’atenció siga real i no una ficció estadística. Que volem més docents i especialistes perquè la inclusió no siga un eslògan, sinó una pràctica efectiva. Que volem menys burocràcia perquè el temps de l’escola ha de ser per educar, no per omplir formularis. Que volem infraestructures dignes perquè cada criatura mereix aprendre en un espai segur, saludable i adequat. Que volem estabilitat perquè la qualitat educativa no pot dependre de la precarietat laboral.

També és una proposta en un sentit més profund: és afirmar que l’educació pública és un bé comú que no pot quedar sotmés a lògiques de mercat, a improvisacions polítiques o a retallades pressupostàries. És afirmar que l’escola pública és una institució democràtica essencial i que la seua defensa és una obligació col·lectiva. És afirmar que no volem un model educatiu que segregue, que cronifique desigualtats o que convertisca l’educació en un privilegi per a qui se’l pot pagar.

Com a ciutadà, em preocupa profundament que la resposta institucional davant d’aquest malestar siga, massa sovint, la desqualificació, la minimització o la fugida cap endavant. Em preocupa que es parle de normalitat quan la normalitat és insostenible. Em preocupa que es presente la vaga com un problema quan, en realitat, és un símptoma. Em preocupa que es vulga reduir un conflicte estructural a una qüestió de gestió o d’ordre públic. Em preocupa que es perda de vista que el que està en joc no és un calendari escolar, sinó el futur d’un país.

La Plataforma per l’Escola Pública ha sigut clara: no es tracta només de reivindicacions laborals, sinó de la defensa d’un model educatiu que garantisca igualtat, cohesió i qualitat. I aquesta claredat és necessària. Perquè quan l’educació pública es debilita, no es debilita només un sector professional: es debilita la societat en el seu conjunt. Quan l’escola pública retrocedeix, avança la desigualtat. Quan l’escola pública es precaritza, es precaritzen les oportunitats de les criatures que més necessiten un sistema educatiu fort.

La meua filla, com tantes altres, ha entés que la defensa de l’educació pública és també la defensa del seu futur. Ha entés que la vaga no és una absència, sinó una presència. No és un buit, sinó una afirmació. No és un parèntesi, sinó un posicionament. I això, com a pare, em dona esperança. Perquè vol dir que la joventut no accepta resignar-se. Que no vol un futur fet de pedaços, sinó un futur digne. Que no vol una escola que sobrevisca, sinó una escola que eduque, que cuide, que acompanye.

Com a membre del Consell Escolar, sé que les escoles no poden continuar sostenint-se només amb voluntarisme. Necessiten recursos, estabilitat, planificació i respecte institucional. Necessiten que les decisions polítiques estiguen alineades amb les necessitats reals dels centres. Necessiten que la inclusió siga una realitat i no una etiqueta. Necessiten que la innovació no siga una coartada per retallar. Necessiten que la qualitat no siga un eslògan, sinó un compromís.

Com a ciutadà, crec que ha arribat el moment de dir amb claredat que l’educació pública és una frontera democràtica. Una frontera que no podem permetre que es traspassa. Una frontera que marca la diferència entre una societat que garanteix drets i una societat que els converteix en privilegis. Una frontera que determina si volem un país cohesionat o un país fragmentat. Una frontera que ens obliga a decidir si estimem prou el futur com per defensar-lo.

La vaga indefinida del professorat, la vaga de l’alumnat i la mobilització de la Plataforma per l’Escola Pública són una oportunitat. Una oportunitat per repensar el model educatiu. Per situar l’educació en el centre de les prioritats polítiques. Per reconéixer el valor del professorat. Per escoltar la veu de l’alumnat. Per reforçar el paper de les famílies. Per construir un consens social que defense l’educació pública com un bé comú irrenunciable.

No serà fàcil. No serà ràpid. No serà còmode. Però és imprescindible. Perquè el futur d’un país no es mesura només en indicadors econòmics, sinó en la qualitat de la seua educació. I ara mateix, el que està en joc és precisament això: la qualitat, la dignitat i la sostenibilitat de l’educació pública.

La meua filla estarà en la vaga. I jo estaré orgullós. Perquè defensar l’educació pública és defensar la llibertat, la igualtat i la democràcia. És defensar el futur. És defensar-nos com a societat.