Correllengua o la flama de tot un poble en moviment

Quan la llengua es posa en marxa, ja no hi ha marxa enrere. Deixa de ser un concepte abstracte, una declaració de bones intencions o un objecte de debat acadèmic, i es transforma en una realitat viva, tangible, imparable. El Correllengua és exactament això: el moment en què la llengua baixa dels discursos i entra als carrers, als camins, a les places i als cossos de les persones que decideixen fer-la avançar. La llengua camina perquè algú la porta, i aquest gest, aparentment senzill, té una potència política enorme.

Enguany aquest gest adquireix una dimensió nova i conscient amb la celebració del primer Correllengua Agermanant. No partim de zero. Venim de dècades de correllengua impulsats des de baix, gràcies a la constància de col·lectius, associacions i persones que han mantingut viva la Flama poble a poble, sovint sense suport institucional, sovint amb obstacles i incomprensions. Aquell esforç sostingut és el fonament sobre el qual s’alça hui aquest nou pas endavant. El Correllengua Agermanant no nega el passat, el reconeix, el dignifica i el projecta cap a una escala més ampla, més explícitament política, més conscient de la necessitat d’agermanar territoris que comparteixen llengua, cultura i un mateix conflicte de subordinació.

La Flama va eixir el 17 d’abril del Canigó, a Prades, carregada d’un simbolisme profund. No és només un punt geogràfic, és un origen cultural, un referent compartit que travessa fronteres imposades. Des d’allí, la Flama recorre el territori com una línia de continuïtat històrica, unint realitats diverses sota una mateixa llengua. El seu avanç no és innocent ni neutral. Cada pas és una afirmació política: existim, persistim i continuem connectats malgrat tots els intents de fragmentació.

Aquest recorregut pasa per València el 25 d’abril, Dia de les Llibertats Nacionals Valencianes. I aquesta arribada no és una casualitat festiva, és una declaració de principis. El 25 d’abril és la data que simbolitza la derrota militar i la pèrdua de les institucions pròpies, però sobretot simbolitza l’inici d’un llarg procés de despossessió lingüística, cultural i política. Arribar a València amb la Flama eixe dia és convertir la memòria en present actiu, és recordar que la llengua que hui camina ho fa perquè no va ser derrotada del tot, perquè va resistir en les cases, als carrers, als marges del sistema, transmesa de generació en generació.

Dur la Flama cap a València el 25 d’abril és un acte polític en el sentit més noble del terme. No és una provocació ni un gest testimonial, és una afirmació serena però ferma de continuïtat. És dir que el poble valencià no ha renunciat a la seua llengua, ni a la seua cultura, ni al dret de construir el seu futur amb veu pròpia. És posar el cos al servei d’una idea col·lectiva que incomoda precisament perquè no es pot silenciar amb decrets ni amb menyspreu.

El Correllengua Agermanant posa en evidència una veritat incòmoda per al poder: la llengua no es mata només deixant-la morir, també s’intenta matar invisibilitzant-la, ridiculitzant-la o subordinant-la. Durant anys, al País Valencià s’ha aplicat una política sistemàtica de deslegitimació de la llengua pròpia, presentada com un problema, com una imposició o com una nosa. Aquesta estratègia ha tingut conseqüències reals en l’àmbit educatiu, institucional, mediàtic i social. El Correllengua respon a això amb una acció col·lectiva que no demana permís per existir.

La força del Correllengua no està en la velocitat ni en la massificació, sinó en la participació conscient. La llengua es defensa fent-la servir, ocupant espais, generant comunitat. Quan la Flama passa de mà en mà, passa també una responsabilitat compartida: la de no delegar en ningú la supervivència de la llengua. No és una tasca exclusiva de l’escola, ni dels mitjans, ni de les institucions. És una feina quotidiana i col·lectiva, i el Correllengua ho fa visible d’una manera clara i directa.

Enguany, a més, aquest gest connecta de manera natural amb un imaginari polític i cultural profundament arrelat al País Valencià. La flama que camina és també la flama que no s’apaga, aquella que simbolitza la resistència persistent, la transmissió i la dignitat col·lectiva. La música d’Obrint Pas va saber posar paraules i emoció a aquest sentiment compartit per tota una generació que va entendre que defensar la llengua i la cultura no era un acte nostàlgic, sinó una afirmació radical de futur.

Quan parlem de defensar la cultura a València, parlem d’una lluita que va molt més enllà de l’àmbit simbòlic. Parlem del dret a viure plenament en la nostra llengua, sense haver de justificar constantment la seua existència. Parlem del dret a un sistema educatiu que no arracone el valencià, a uns mitjans públics que no el tracten com una concessió, a unes institucions que no el consideren secundari. La llengua és poder, i per això ha estat històricament combatuda.

Defensar la llengua és també defensar el territori. Cada vegada que una paraula desapareix, desapareix una manera de descriure el paisatge, una forma d’entendre la relació amb l’entorn. La llengua conté la memòria del territori, la manera com ha estat habitat, treballat i estimat. Substituir la llengua és també una manera de buidar el territori de significat i convertir-lo en un espai merament funcional, desconnectat de la seua història i de la seua gent.

El Correllengua Agermanant recorda que la cultura valenciana no és una peça de museu ni un folklorisme domesticat. És una cultura viva, en conflicte, que incomoda perquè existeix. És una cultura que no demana permís per parlar-se ni per expressar-se. En aquest sentit, el Correllengua és profundament polític perquè qüestiona l’ordre establert que vol una llengua subalterna, residual i prescindible.

Una de les grans virtuts del Correllengua és que és radicalment inclusiu. No estableix jerarquies ni certificats de puresa. No pregunta d’on vens, sinó cap a on vols caminar. La llengua es construeix incorporant, acollint, sumant. Aquest enfocament contrasta frontalment amb discursos que intenten presentar el valencià com una eina de divisió. Al contrari, el Correllengua demostra que la llengua pot ser un espai de trobada, sempre que no es renuncie al seu valor polític.

La cultura no es defensa només amb grans discursos, sinó amb pràctiques concretes. El Correllengua ho entén perfectament i per això aposta pel moviment, pel gest compartit, per la presència física. Posar el cos és assumir un compromís que va més enllà de la declaració simbòlica. És assumir que la defensa de la llengua té un cost, però també una recompensa: la sensació de formar part d’alguna cosa col·lectiva que té sentit.

Quan la Flama arriba a València el 25 d’abril, arriba carregada de totes aquestes capes de significat. Arriba com una síntesi de memòria, reivindicació i futur. Arriba per dir que el poble valencià no ha claudicat, que continua parlant, cantant i creant en la seua llengua. Arriba per recordar que la derrota no va ser total, perquè hi ha coses que no es poden confiscar mentre hi haja persones disposades a sostenir-les.

El Correllengua Agermanant no és un final de trajecte, sinó una crida a continuar. A continuar fent servir la llengua sense complexos, a continuar exigint drets lingüístics reals, a continuar construint una cultura pròpia, crítica i viva. No és un esdeveniment aïllat, és una eina política que ens interpel·la a totes i tots.

Defensar la llengua i la cultura a València hui implica assumir que hi ha un conflicte obert. Implica no maquillar la realitat ni acceptar discursos despolititzats que buiden de contingut la reivindicació. El Correllengua, amb la seua senzillesa aparent, fa exactament el contrari: posa el conflicte sobre la taula, però ho fa des de l’alegria, la comunitat i l’esperança.

Quan el cansament aparega, quan el camí siga llarg, quedarà la certesa d’haver contribuït a mantenir viva la Flama. Quedarà l’orgull de saber que la llengua no avança sola, que avança perquè algú decideix portar-la. I mentre aquest gest siga possible, mentre hi haja persones disposades a caminar, la cultura valenciana continuarà viva, crítica, insubmisa i en moviment.

Perquè la flama no és només foc. És memòria, és futur, és poble. I mentre no s’apague, no ens hauran vençut.