La terra valenciana, entre l’especulació i la destrucció silenciosa

Al País Valencià, la terra ha sigut tradicionalment molt més que un bé material o un simple instrument de producció. Ha representat una continuïtat amb els avantpassats, una manera d’entendre el món i un element fonamental en la construcció d’una identitat col·lectiva. Durant generacions, centenars de pobles han crescut al voltant d’un mosaic agrícola que ha modelat no sols el paisatge, sinó també la vida social i econòmica de les comarques. Les explotacions familiars, sovint transmeses de mares i pares a fills i filles, han mantingut un equilibri entre rendibilitat, respecte per l’entorn i arrelament al territori. No obstant això, en les últimes dècades aquest model està desapareixent de manera accelerada, silenciosa i sovint imperceptible fins que els efectes esdevenen evidents i irreversibles.

El camp valencià viu una transformació profunda que altera no sols qui treballa la terra, sinó també què significa tindre-la i per a què serveix. L’entrada massiva de grans inversors, fons financers i corporacions multinacionals en la compra de finques agrícoles ha generat un canvi estructural que trenca amb un equilibri històric. El que abans era una activitat vinculada al territori i a unes persones concretes ha passat a ser un actiu dins d’una estratègia global d’inversió, gestionat des de centres de decisió allunyats tant geogràfica com emocionalment de la realitat del camp valencià. Este fenomen, tot i avançar sense grans titulars ni anuncis oficials, està modificant la manera com s’entén l’agricultura, el paper de les persones agricultores i fins i tot el concepte mateix de sobirania alimentària.

Sovint, aquest canvi s’ha presentat des del discurs institucional com un pas cap a la modernització, l’eficiència i la competitivitat. Es diu que el camp necessita inversions, noves tecnologies i projectes de llarg abast que les xicotetes explotacions no poden assumir. Però darrere d’aquest relat s’amaga una realitat molt més complexa. La concentració de terres en mans de grans operadors no és fruit d’un debat democràtic sobre el model agrari que es vol per al futur, sinó el resultat d’un seguit de factors que han anat erosionant el sector primari valencià fins a situar-lo en una situació de vulnerabilitat extrema. La falta de relleu generacional, la pressió constant dels preus, la competència global i l’escassa rendibilitat han convertit el camp en un terreny fèrtil per a la penetració de capitals que veuen en la terra una oportunitat d’inversió segura i estratègica.

Aquesta nova etapa redefineix la terra des d’una perspectiva radicalment diferent. El valor ja no és la seua capacitat de sostenir una família, un poble o un tipus de vida vinculat al territori, sinó la seua potencialitat com a actiu especulatiu. La terra s’incorpora als portafolis de fons internacionals igual que ho fan immobles, infraestructures energètiques o paquets d’accions. En aquest context, allò que tradicionalment havia sigut una relació d’interdependència entre persones i entorn es converteix en una simple operació econòmica, desproveïda gairebé de qualsevol dimensió humana. Les decisions sobre què es planta, quins recursos es prioritzen o quins processos productius s’utilitzen ja no depenen de les persones que viuen al territori, sinó de criteris de rendibilitat immediata que responen a interessos globals.

Les conseqüències d’aquest fenomen són múltiples i afecten de manera directa les persones agricultores, que són, al cap i a la fi, el cor de qualsevol sistema agrari viu. Molts llauradors i llauradores es veuen abocats a vendre les seues terres perquè el marge econòmic és insuficient per mantenir l’activitat i les inversions necessàries. Els costos de producció augmenten, els preus en origen continuen deprimits i les exigències del mercat són cada vegada més estrictes, mentre el suport institucional no sempre arriba amb la rapidesa i la intensitat que seria desitjable. A mesura que la dimensió financera avança, la figura del petit productor queda arraconada, i persones que durant dècades havien gestionat explotacions que eren part de la seua identitat i història familiar es veuen reduïdes a jornaleres en les mateixes finques que abans eren seues o, directament, obligades a abandonar l’activitat.

Amb cada explotació que es perd, desapareix també un coneixement profund vinculat al territori. Es tracta d’un saber fet de pràctiques, experiències i intuïcions que no poden substituir-se amb manuals tècnics ni amb algoritmes. És un coneixement que inclou la gestió de l’aigua, l’observació dels cicles naturals, la cura del sòl, la selecció de llavors, les tècniques de reg, poda o protecció de cultius que han evolucionat al llarg de generacions. Quan aquest saber s’interromp, el patrimoni immaterial col·lectiu s’empobreix, i amb ell, el futur del sector.

A més de les conseqüències socials, el nou model de gestió de la terra promou sovint formes de producció intensiva que tenen un impacte ambiental molt considerable. L’ús intensiu de fertilitzants, pesticides i aigua redueix la qualitat del sòl, altera els ecosistemes i disminueix la biodiversitat. La substitució de varietats autòctones per altres més rendibles però menys adaptades al territori posa en risc un patrimoni genètic que és clau per a la resiliència agrícola. L’erosió del sòl, la compactació derivada de la mecanització extrema o la contaminació d’aqüífers afecten no sols el medi ambient, sinó també la capacitat futura del camp valencià per continuar sent productiu.

L’impacte social també és profund. La mecanització i la concentració d’explotacions redueixen el nombre de llocs de treball disponibles en el camp, fet que accelera el despoblament de les zones rurals. Quan els llocs de treball relacionats amb l’agricultura disminueixen, els comerços locals tanquen, i els serveis públics s’afebleixen i els pobles perden vitalitat. Es crea un cercle viciós en què la falta d’oportunitats expulsa els joves, i l’absència de joves dificulta el relleu generacional, que ja era precari. El resultat és un territori cada vegada menys poblat, menys viu i més exposat a dinàmiques que no tenen en compte la seua especificitat.

Tot i això, el debat públic sobre este procés continua sent molt limitat. La majoria de persones són conscients que el camp està en crisi, però no sempre perceben l’abast i la profunditat del canvi que s’està produint. Sovint es parla de la problemàtica dels preus, de la competència exterior o de les dificultats de comercialització, però no s’analitza amb prou profunditat quin model agrari s’està imposant de manera pràcticament automàtica. La pregunta clau és si el futur del camp valencià ha de dependre d’interessos financers globals o si, per contra, la societat ha d’impulsar un model basat en la terra com a bé comú, gestionada per persones que viuen al territori i que tenen un compromís real amb la seua preservació.

Això implica replantejar la política agrària des d’una dimensió més ampla que la de la simple competitivitat. Significa apostar per mesures que ajuden les explotacions familiars a ser viables econòmicament, per polítiques que faciliten l’accés a la terra de les persones joves, per una regulació que evite la concentració excessiva i per un reforç de les pràctiques agrícoles sostenibles que conserven el sòl, l’aigua i la biodiversitat. També implica fomentar circuits de distribució més curts, que apropen productors i consumidors i que donen valor als productes de proximitat. Recuperar el protagonisme de les persones agricultores passa per dotar-les d’eines per competir en un mercat global sense haver de renunciar a la qualitat, al respecte pel medi ambient o a la dignitat laboral.

En aquest escenari, el debat sobre l’acord entre la Unió Europea i el Mercosur ha actuat com un catalitzador de la sensibilitat política respecte del camp i, en particular, del malestar dels llauradors i llauradores. El 21 de gener de 2026, el Parlament Europeu va aprovar per un marge tan estret com significatiu la remissió del text de l’acord al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb 334 vots a favor, 324 en contra i 11 abstencions, fet que n’atura de manera efectiva l’avanç fins que hi haja dictamen judicial. Aquesta decisió reflecteix divisions profundes, tant ideològiques com nacionals, i arriba després de setmanes de mobilitzacions del sector agrari als carrers d’Estrasburg.

La cronologia immediata prèvia reforça la idea d’un clima tens i amb fort component simbòlic. El 17 de gener de 2026, la Unió Europea i Mercosur van signar a Asunción l’acord de partenariat i un acord interí en matèria comercial, si bé l’entrada en vigor quedava condicionada als procediments interns, especialment al consentiment del Parlament Europeu, que pocs dies després va decidir elevar el cas al Tribunal de Justícia per qüestions de base jurídica i de mecanismes de reequilibri.

Abans d’això, ja s’havien viscut imatges potents de protesta a Brussel·les i a altres capitals europees. El 18 de desembre de 2025, milers de tractors van bloquejar carrers al voltant de les institucions comunitàries, amb moments de tensió entre manifestants i policia, en el marc d’una cimera on es pretenia donar l’última empenta a l’acord. Les protestes insistien en la necessitat de reciprocitat regulatòria i en el perill d’entrada de productes més barats i amb estàndards diferents que pressionaren encara més els preus en origen.

Aquest malestar europeu ha tingut ressò al País Valencià. A les Corts s’han registrat iniciatives polítiques reclamant frenar o condicionar l’acord per protegir el sector agrari valencià i garantir reciprocitat d’estàndards. El 13 de gener de 2026, Compromís va presentar una proposició no de llei en aquest sentit, posant l’accent en l’impacte potencial sobre cultius sensibles com els cítrics o l’arròs i en el risc de competència deslleial si no s’estableixen salvaguardes clares i controls efectius. Aquestes posicions s’alimenten també del rebuig frontal expressat per les organitzacions agràries valencianes, que alerten del desequilibri comercial i del risc fitosanitari.

La sensibilitat política amb el camp s’ha accentuat perquè el conflicte supera la dimensió comercial i impacta directament en la legitimitat de les polítiques públiques i la cohesió territorial. Per a moltes comunitats rurals, la percepció és que se’ls exigeix cada vegada més en sostenibilitat, traçabilitat i seguretat alimentària mentre es facilita l’entrada de productes elaborats sota marcs reguladors menys estrictes. En paral·lel, en el pla jurídic europeu han pesat els dubtes sobre el mecanisme de reequilibri del tractat i sobre la divisió del paquet per accelerar la part comercial, aspectes que han motivat la remissió al Tribunal de Justícia.

Al mateix temps, a l’altra banda de l’Atlàntic, el ritme és un altre. A finals de febrer de 2026, l’Argentina i l’Uruguai van completar la ratificació parlamentària del tractat, mentre el Brasil i el Paraguai havien iniciat ja els seus tràmits, un contrast notable amb el parèntesi europeu condicionat a la decisió judicial i a la correlació política a la cambra.

En el pla estrictament valencià, el debat sobre el model territorial i energètic ha introduït una paradoxa dolorosa per al camp. La Generalitat, alhora que proclama la necessitat de preservar sòl agrícola i impulsar la transició energètica, ha avalat una planificació que permet implantar una macroplanta fotovoltaica sobre horta viva i productiva a Sagunt per alimentar la gigafactoria de bateries. El Pla Territorial Estratègic de Parc Sagunt II manté la previsió d’ocupar aproximadament 250 hectàrees a la partida de Montíber, un sòl d’alt valor agrològic, dividint el projecte en diverses centrals. L’Ajuntament de Sagunt ha evidenciat aquesta tensió i ha instat la Generalitat a estudiar alternatives, però el disseny original continua pesant en l’agenda.

Diversos informes i al·legacions d’entitats ecologistes i veïnals han alertat, a més, de l’efecte col·lateral sobre el risc d’inundacions i l’equilibri hídric del territori. Un estudi sobre la central fotovoltaica de Montíber assenyala que la instal·lació de centenars de milers de plaques sobre més de dues-centes hectàrees d’horta podria incrementar de manera significativa l’escorrentia superficial i empitjorar el perill d’inundació en nuclis costaners com Almardà i Canet d’en Berenguer, alhora que afectaria corredors ecològics i el paisatge tradicional. El mateix estudi denuncia la possible fragmentació del projecte per eludir avaluacions ambientals més exigents, fet que ha intensificat la crítica social a una solució que, sense negar la necessitat de renovables, sacrifica sòl agrari fèrtil.

El marc jurídic utilitzat per a accelerar aquests projectes ha sigut la declaració de Projecte Territorial Estratègic, que permet simplificar tràmits i habilita l’expropiació de terrenys, la qual cosa ha incrementat la incertesa entre els agricultors. En l’òrbita de la gigafactoria s’han plantejat expropiacions i arrendaments sobre unes 250 hectàrees, principalment tarongerars, amb una cronologia marcada per dificultats pressupostàries, dubtes sobre compensacions i la persistència del Consell a tirar endavant la infraestructura energètica associada. La combinació d’urgència industrial i agilització administrativa ha deixat molts llauradors en terra de ningú, pendents de decisions que afecten la seua continuïtat.

Malgrat això, hi ha alternatives tècnicament viables que minimitzarien l’impacte sobre l’horta. Entitats com Acció Ecologista-Agró han proposat reubicar la planta fotovoltaica en espais ja transformats del port marítim de Sagunt, amb cobertes sobre aparcaments i sòls industrials sense ús, sumant més d’un centenar d’hectàrees susceptibles d’allotjar una potència similar sense destruir cultius. L’Ajuntament de Sagunt ha avalat estudiar aquesta via i ha aprovat una moció en aquest sentit, remarcant que permetria generar igual o més energia amb menor cost de connexió i sense impacte sobre sòl agrícola, al mateix temps que agilitava les tramitacions. Tot i això, la Generalitat ha mantingut la prioritat de Montíber en la seua planificació, la qual cosa ha estat interpretada per una part de la societat com una opció política que posa per davant el subministrament energètic a gran escala per a la indústria, encara que siga a costa de terra viva.

La paradoxa és que un mateix relat de modernització pot servir per justificar, alhora, la concentració de la propietat agrària i la requalificació de facto del sòl agrícola cap a usos energètics intensius. En tots dos casos, el resultat és la pèrdua de control del territori per part de les comunitats que l’han cuidat durant generacions. Quan la terra es transforma en actiu financer o en plataforma energètica sense integrar la veu de qui l’habita i la treballa, es trenca la cadena que fa possible la vida rural: desapareix el saber agrari, s’erosionen els sòls, s’empobreix la biodiversitat i s’accelera el despoblament. En el cas valencià, aquesta doble pressió es veu amplificada per la crisi de rendibilitat de cultius com els cítrics o l’arròs, i per la insuficient consolidació de canals curts de comercialització que asseguren preus justos.

Per això el debat sobre el futur del camp valencià és més que una discussió tècnica sobre cultius, tecnologies o infraestructures. És, sobretot, una decisió col·lectiva sobre com volem viure i què considerem essencial per a la nostra sobirania alimentària i la nostra identitat. Si demanem al camp que sostinga paisatges, cultura, biodiversitat i aliments de qualitat, cal dotar-lo d’un marc normatiu coherent. Això vol dir clàusules de reciprocitat en els acords comercials, salvaguardes activables amb celeritat quan un sector es veja sotmés a un xoc d’importacions, controls fitosanitaris rigorosos a frontera, suport estable a la transició cap a pràctiques regeneratives, polítiques d’accés a la terra per a joves i una fiscalitat que prime l’activitat agrària activa sobre l’especulació patrimonial.

El futur del camp valencià, en definitiva, exigeix reequilibrar la balança entre lògica financera, necessitat energètica i bé comú. Es tracta d’escollir si volem que la terra continue en mans de qui la cuida i hi arrela projectes de vida, o si acceptem que quede subordinada a decisions llunyanes que només miren números. El temps per a decidir és limitat, però les conseqüències de no fer-ho poden marcar les pròximes dècades. Obrir el debat, amb dades, amb participació i amb un compromís real amb les persones agricultores, és la millor garantia perquè la modernització no siga sinònim de buidor del territori, sinó d’un futur compartit on el camp continue essent una font de vida, dignitat i autonomia.