Dia del medi ambient contra natura

La Natura porta existint en aquest planeta quasi 4.000 milions d’anys sense nosaltres, sense necessitar-nos per a res. Ha patit canvis dramàtics. Ha vist modificar-se radicalment la seua atmosfera i els seus oceans. Ha vist sorgir continents nous i grans muntanyes i desaparèixer serralades i illes, modificar-se immensos rius i canviar selves per deserts... i sempre ha seguit endavant. Ha suportat l’aparició i expansió de moltíssimes formes noves de vida i ha contemplat com moltes altres s’extingien; milers, milions d’espècies, que a penes han deixat rastres sota les roques. I sempre, durant eons, la vida ha seguit, impertorbable. Només la nostra insignificant petulància, el nostre estúpid orgull d’espècie auto-cualificada de “sapiens” es dol de tot açò, mentre és veu incapaç d’auto-regular-se, com hauria de fer qualsevol estratègia vital mínimament intel·ligent. La gran Lynn Margulis, la biòloga i pensadora que va capgirar un munt d’idees rovellades sobre l’evolució, ha narrat magistralment aquestes revolucions planetàries mentre denunciava la nostra obcecació en mossegar la mà oberta que ens nodreix i ens protegeix, l’única casa que tenim, i que amb increïble i obstinada insistència anem desfent pedra a pedra. Qui té un elevat risc de degradar-se i ser destruïda per nosaltres mateixos és la nostra societat, que depèn vitalment de de la natura. Però abans de que ho aconseguim, si seguim actuant de la mateixa insostenible manera, com estem fent ara, patirem molt. Guerres cada vegada més salvatges, fam, pandèmies, privacions greus... ens acompanyaran com a espècie en eixa absurda feina d’esgotar recursos i incrementar residus i contaminació... Ja ho estem tastant, l’apocalipsi ja ha començat. Els temibles genets que avancen repartint misèries diverses pel món som nosaltres mateixos, configurant societats depredadores i malbaratadores. Anem desbocats cap al desastre.

Tot açò no és cap profecia, només un escenari possible, cada vegada més probable. Encara estem a temps d’evitar gran part d’eixe sofriment humà, d’eixa degradació sostinguda i continuada del nostre entorn, del medi ambient que ens alimenta i ens guareix. Però si volem evitar eixa catàstrofe anunciada a la que ens apropem al galop, ens hem de posar de seguida a redreçar la situació, sense més espera. Cal que la humanitat, com a col·lectivitat organitzada, ens revoltem i fem front a aquest “destí” negre al que no ens condemna ningú més que nosaltres mateixos.

Al nostre menut País Valencià podem contemplar com el canvi climàtic (qué nosaltres mateix impulsem, no ho oblidem) es pot manifestar, entre altres coses, en forma de danes brutals com la que hem patit al 2024, i que no serà la darrera. Però no passa res, amb els responsables de tot allò encara pel carrer, rient-se de tots, les coses segueixen igual. El mateix govern que, amb la seua enorme incompetència i indolència, va incrementar el nombre de víctimes, segueix impertorbable al poder fent la seua infame tasca, retallant les insuficients lleis i normes que poden protegir (almenys un poc) els boscos; i també les que intentaven preservar un troç de l’horta que ens cara ens queda, entre urbanització i urbanització. També destrossen les necessàries lleis que posaven fre, encara que ja siga tant tard, a la immensa depredació de la franja litoral on hi ha, per milers i milers, omplint l’horitzó, amb les seues piscines i jardins individuals i els seus vials, les enormes quantitats de cases que, absurdament, no poden acollir a la gent que no té accés a un habitatge digne a preus raonables. Fins i tot, ara mateix, amb les obres de “reconstrucció” (perfectament podrien anomenar-se de “re-destrucció”) de la dana s’està permetent destrossar encara més els llits dels rius i barrancs, pelar i erosionar les vessants encara forestades de les muntanyes i actuar brutalment amb maquinària pesant, sense cap mirament cap a la Natura. Tot açò està passant, ha estat denunciat i sembla que no l’importa a ningú. Visca el medi Ambient!

I així podríem seguir parlant de la contaminació atmosfèrica, tant la industrial, com la provocada pels vehicles que tant difícil resulten de limitar, sobretot per aquest govern indigne, el mateix de la dana, que s’esforça en aturar o revertit els limitats avanços que es van fer amb governs anteriors. O el problema dels residus, tant els industrials com els urbans, que ningú sembla voler ni reduir, ni reciclar, ni reutilitzar, per a què? Si es tan còmode i barat llançar els envasos i els papers per on cadascú vullga i no passa res. I ni parlar dels residus nuclears que, tant els que ací governen com aquells que aspiren a governar-nos també a l’estat, volen seguir fabricant més i més anys. Ben contents d’acumular milers de tones dels residus més tòxics i perillosos que existeixen i van amuntegant-se (fins quan?) a Cofrents.

Si volem canviar tot aquestes polítiques nefastes, cal una revolta de la humanitat en conjunt, i en cada indret, organitzada contra les minories super-riques que volen seguir enriquint-se a costa de degradar el planeta de tots. Eixa selecta minoria de milionaris vol conduir-nos cap on els convé, encara que siga cap al desastre, a la immensa majoria del planeta, sense que s’escolte balar a moltes ovelles. Cal fer front a la barbàrie assegurada que ens oferiexen eixos super-rics que ha estat anomenats tecno-feixistes o tecno-feudals o simplement els grans poders econòmics, que són una ínfima minoria de la humanitat. Cal lluitar contra eixa insuportable realitat, amb totes les formes democràtiques, pacífiques i constructives, per organitzar la resistència i transformar els governs i les economies que ens condueixen a la insostenibilitat i el desastre. Calen totes les formes de resistència i transformació, començant per les molt lloables i admirables actituds individuals, però que resulten molt insuficients. Supose que no serè jo l’únic que ha vist, per exemple, a una senyora d’edat avançada, repartint treballosament els residus, cadascun al seu lloc, mentre un jove fort i impertinent, al seu costat, agafa una bossa de qualsevol manera, amb tots els residus mesclats, i els tira on li dona la gana o, si té pressa, els deixa al costar dels contenidors. I si la velleta el critica, contesta amb un insult i se’n va, ben segur de que ningú li posarà cap multa i que pagarà els mateixos impostos de recollida de fems que l’admirable i esforçada senyora. No podem fiar només els canvis a les actituds heroiques de la gent que usa, per exemple, uns transports públics que tenen horaris molt limitats, que en molts moments es saturen, i acaben sent lents i incòmodes a moltes hores. Per a què això canvie i ho faça pronte, cal limitar de manera organitzada i important el tràfic individual motoritzat. Això sí que evitarà molta contaminació i farà eficient el transport públic i serà un goig emprar-lo a sovint i deixar el cotxe ben lluny. Però no basta amb accions individuals.

Per tant, amb tot el respecte cap a les respostes individuals i exemplars, de vegades heroiques, cal dir que són molt insuficients i molt lentes. Necessitem sumar a molta, molta gent i molt de presa, perquè sinó, no arribem a temps. Cal emprar totes les vies i totes les opcions efectives i ràpides. Calen actuacions solidaries i organitzades a través d’organitzacions, cooperatives, sindicals, veïnals, de consumidors, culturals, ecologistes... de tota mena, treballant conjuntament i multiplicant els esforços individuals. I necessitem, també, emprar les vies democràtiques per canviar governs. Una llei ben feta, uns pressuposts adequats i intel·ligents, unes mesures fiscals ben pensades, unes campanyes realment educatives o unes subvencions ben emprades, poden, en períodes curts, lograr l’equivalent a moltes batalles en defensa d’uns arbres, d’un paratge, o la protecció d’una costa, o per impulsar mesures efectives de reciclatge i de lluita contra la contaminació; coses que, per altres vies, tardarien anys, i a costa de molts esforços de militants valerosos. La política és una palanca molt poderosa. No la deixem només en mans dels qui volen arrasar el planeta. Aquelles polítiques que no fem nosaltres, les faran uns altres i en contra de nosaltres. En benefici de les minories poderoses.

Ja sabem que tots els governs, d’un color i d’altre, estan sotmesos a les pressions de grans grups econòmics. Però no tots tenen la mateixa predisposició. No els posem les coses fàcils als qui, ja d’entrada, posen una catifa vermella a cada multinacional que pretenga fer negocis bruts amb la natura. Hi ha governs, bé que ho sabem, que només en uns mesos en el poder, poden arruïnar els avanços que altres han fet en molts anys. Hi ha diferències, i nosaltres som els qui votem i tenim capacitat d’entendre les diferències, sinó, estem perduts. No els ho posem fàcil als qui juguen brut amb la natura i ens estafen a tots. Si ens abstenim, com fan alguns desenganyats, estem fent un immens regal als qui tenen la paella pel mànec. Votar és molt barat i regalar vots no té cap sentit. Per altra banda, malgrat el que alguna gent diu, no tots els polítics són iguals. És absurd no veure les diferències. No tots els metges són iguals, ni els llanterners, ni els mestres, ni dos germans.

Per altra banda, estan els qui veuen defectes i imperfeccions en tot i en tots; i això, diuen, els impedeix votar, perquè a cada opció, li veuen alguna coseta que no els agrada. Està clar que no existeix la perfecció. Votar no es casar-se per a tota la vida, ni firmar un document de submissió a ningú. No es tracta de confiar el vot a uns sers perfectes, meravellosos i angelicals, i que no s’equivoquen mai. Això no existeix, no vivim en el cel, i si esperem eixa perfecció, estem perduts. No la trobarem. Cap organització, cap entitat, cap associació, cap grup d’amics... Cap persona, ni tu ni jo tampoc, som perfectes. Votar no va de triar el mirlo blanco pur i perfecte, sinó de triar la millor opció en aquest lloc i aquest moment; o almenys la menys dolenta, però les diferències entre opcions, i ho hem vist moltes vegades, poden ser immenses i, si encertem, podem salvar vides, millorar condicions de vida, conservar bens i protegir ecosistemes. No adonar-se’n d’eixes possibilitats és una greu ceguesa. D’altra banda, sempre caldrà que els ciutadans “d’a peu”, organitzats com millor siga, denunciem les errades, els incompliments, les mancances... i forcem a que es complesca el que el partit que hem votat s’havia compromés a fer. La postura de “passar de tot” d’amagar-se en algun paradís amagat i llunya, no servirà de res; la realitat ens alcançarà sempre, per lluny que ens amaguem.

Finalment altre gran obstacle que dificulta avançar en trobar solucions col·lectives és la desunió, la manca d’enteniment i el no poder perdonar la mínima discrepància en un altre. Aquesta freqüent mala disposició per avançar en la unitat i la convergència de forces de transformació, fa que puguem enfrontar-nos infinitament entre nosaltres mentre el món es degrada al nostre entorn per manca d’actuacions globals contundents. En definitiva, si les coses no es transformen com volem, no és sols perquè els “enemics” són molt poderosos i molt forts, sinó, perquè les nostres misèries i menudes imperfeccions, diferències i equivocacions, ens impedeix unir-nos i fer valer la immensa força que ens dona ser la majoria. No deixem que unes minories ens conduesquen al desastre, sense ni protestar.