Pérez Llorca: un president per a la ultradreta

Ara no recorde quin agut periodista, després que Juanfran Pérez Llorca fora investit president de la Generalitat, va encertar el qualificatiu que en aquell moment definia millor el molt honorable: “l’home tranquil”, en referència a la mítica pel·lícula de John Ford. Després d’haver patit un dels polítics més canalles i covards de la nostra història, semblava que els valencians, amb el nou president, respiràvem una mica de decència. El tarannà de l’exalcalde de Finestrat —simpàtic, afable, receptiu— substituïa la infàmia de Carlos Mazón —o si més no la relegava a l’escó 97 de les Corts. El nostre “quiet man”, per comparació, ho tenia fàcil per a lluir somriure. Però ha començat a posar-se nerviós. L’adjudicació a la seua parella d’una plaça de la Diputació de València —un afer tèrbol que s’emmarca en les mangarrufes laborals i l’amiguisme que el PP ha posat en marxa en tots els àmbits de l’Administració pública— li ha tret la cara agra, la ganyota d’intolerant. És la part dura de la hipocresia que caracteritza Pérez Llorca que, com molts alcaldes, sempre somriu en públic mentre a casa, o en petit comitè, confegeix les llistes negres.

Avui dia no hi ha alcalde o alcaldessa que, en major o menor mesura, no siga populista. El populisme municipal —una variant moderna i democràtica del caciquisme de la Restauració vuitcentista— consisteix bàsicament a considerar tothom —o quasi tothom— una essència del poble. Tots els ciutadans són essencials i plasmen l’ànima del municipi, totes les visions locals conflueixen, totes les expressions populars són bones —les festes religioses i les laiques— i, per tant, a totes se les estima i se les lloa —o a quasi totes. Les tensions socials i ideològiques s’hi ofeguen, d’entrada, en una mar d’aparent civilitat. Aquest populisme local —que ha donat majories a tots els partits— té dues conseqüències: una de positiva, perquè serveix per fomentar certa “pau social”; i una de negativa, perquè situa la solució dels problemes en un segon terme: primer aparentar, després actuar. Pérez Llorca s’ha forjat en aquesta cultura de donar gambeta a tothom. Ara bé, una Generalitat no és un ajuntament. En una Generalitat les contradiccions són insalvables i no es poden blanquejar ni amb la premsa còmplice —que n’hi ha bastant, de carca i de progre. Per exemple, fa lleig defensar —com fa Pérez Llorca— l’autoritat de l’AVL i, alhora, escanyar-la econòmicament, subvencionar substanciosament Lo Rat Penat, castellanitzar À Punt i minoritzar i folkloritzar el valencià en l’ensenyament.

El cinisme de Pérez Llorca, a més, s’ha desbocat a causa del context polític actual. L’aparent bonhomia del president queda tocada de mort davant els seus pactes amb la ultradreta —no oblidem que Pérez Llorca va ser el principal manyà del pacte PP-Vox. Gustosament, sense despentinar-se, el PP ha assumit el programa ideològic de Vox: nacionalisme ètnic, xenofòbia, negacionisme de tota mena —científic, climàtic, filològic—, elitisme econòmic, depredació del territori —en això a Vox li costarà molt superar el PP—, anticatalanisme furibund, antifeminisme, LGTBIfòbia... La “prioritat nacional” de Vox —un atac radical a la cultura democràtica i als consensos culturals nascuts després de la Segona Guerra Mundial— ja és la del PP i no la dissimula cap somriure d’alcalde en dia de festa major.

Pérez Llorca representa un dels perfils polítics més nocius de la nostra època. És el tipus de polític que ho banalitza tot, que frivolitza qualsevol valor o fonament ètic, que consent les injúries, que infravalora el patiment col·lectiu i l’embolcalla d’amor o d’humor, segons convinga. Amb la façana d’homes bons, d’homes tranquils, aquests polítics estan normalitzant la insensibilitat, la repressió, la discriminació, les reaccions totalitàries. Són uns polítics que, amb naturalitat, accepten com a companys els depredadors de la democràcia. Uns polítics que li riuen els pets a Donald Trump i als seus falcons mundials. No són tan sols titelles del corrent reaccionari de fons, sinó col·laboradors entusiastes, funcionaris diligents de la banalització del mal. Homes grisos que han trobat el modus videndi en el parasitisme de la societat. I el seu comportament en aparença plàcid, el seu llenguatge d’aparent diàleg, és precisament allò que els delata.

Fa un parell de mesos, en un acte per defensar València com “la capital mundial de l’esport” i acollir una nova competició nàutica, Pérez Llorca va afirmar que la “Comunitat Valenciana” era “una fàbrica de felicitat”. Aquest és el llenguatge hiperbòlic dels polítics vulgars, dels xarlatans que venen utopies socials a preu de saldo. El llenguatge suavitzant dels qui amaguen les desigualtats i la pobresa. La fullaraca verbal dels qui destrueixen l’Estat del Benestar sense alçar la veu. Un llenguatge que t’apunyala al mateix temps que t’abraça. I un llenguatge que és, també, molt sincer. Perquè ¿algú pot dubtar, a hores d’ara, que la “Comunitat Valenciana” és una “fàbrica de felicitat” per a Juanfran Pérez Llorca, la seua família, el seu partit i el “poble” que creu gaudir-la?