Josep Piera: un dia de Pasqua

Ha mort Josep Piera. Ha mort el dia de Pasqua. Els valencians celebrem l’alegria de la Pasqua, no el dolor de la Setmana Santa. O almenys així ho fèiem abans que les tradicions de ponent ens lligaren a creus tètriques i a pilars d’eccehomo. Els dimecres, els dijous, els divendres de la setmana abans de Pasqua eren dies de recolliment i d’espera, de fer dolços o mandonguilles d’abadejo, de penjar i assecar les llonganisses, dies de silenci però no de compungiment. Dies de preparar la casa per al Dia Gran. La Pasqua és un camp obert, una era, un hort o un arenal on tothom corre i riu, una llibertat il·limitada, una infantesa indestructible davant el Temps. El diumenge de Pasqua no calia creure en Déu per a notar en la pell l’ora benigna, l’aire que daura el cos de l’infant, el ventet que refresca els primers desigs de l’adolescent: “en el meu record perduren més els dies de la Pasqua preciosa que no els de la penosa Passió. I és que preferesc recordar les alegries que no els dolors”. Ho deia Josep Piera en una “Divagació de Pasqua” recollida en el llibre Tot són ones que li vàrem publicar l’any passat en Afers.

Quan en l’editorial Afers ens plantejàrem fer una tria d’articles de Josep Piera, de seguida advertírem que calia aplegar els seus escrits més paisatgístics, els dels bells llocs que l’havien fascinat, els de la memòria tant personal com col·lectiva, una memòria que és la causa i el fi de la literatura més resplendent de Josep Piera. Aquests articles —en aparença circumstancials— són un tast de la moral literària que recorre la seua poesia, els seus llibres de memòries i de viatges, els seus assajos: mediterraneïtat, vitalitat, ànsia de llibertat, èxtasi davant la bellesa de les ciutats i de les natures, fe en les persones, amor a la llengua dels valencians, passió per la vida. Josep Piera emergeix com a escriptor a principi dels anys 70 del segle passat: “els fantàstics setanta”, com en va dir ell mateix. Els setanta: anys d’enterrar la “puta postguerra”, anys d’una llum que havia de rentar-ho tot, anys d’una esperança que volia ser Història. Així eren, en aquell moment, les palpitacions del Temps. Després vingué el desencís: unes grises realitats sense ètica, sense estètica, voraces contra la història dels valencians. Però no plorem: d’aquells alliberadors anys 70 ve encara la força per esvair la nuvolada que ara plana sobre el segle XXI i l’enfosqueix.

Josep Piera va entendre que ens podíem salvar en la memòria, en la seua bellesa, en el corrent etern de la seua humanitat, no en les seues presons, no en els seus manaments estrictes. No cal una metafísica, ni una religió, ni una ideologia que ho explique tot. Només cal invocar els déus per a l’amistat i per al desig, per a la taula i per al llit. El saber, la saviesa, ens entra per la pell, sua cos avall, efímera i alhora transcendent. Per això els lars de Josep Piera tremolaven, de plaer i de dolor: els poetes andalusins, Ausiàs March, Teodor Llorente, Carles Riba, Joan Vinyoli, els grecs com Kavafis o Seferis, els italians com Sandro Penna o Eugenio Montale. O la música dels anys seixanta i setanta, la que el feu cantar i ballar, la que el va madurar com a home que abraça els homes i les dones, la de Françoise Hardy o la del seu estimat Gino Paoli, mort fa quasi un mes: “Sapore di sale, sapore di mare...” Josep Piera es va impregnar d’aquesta tradició d’indeleble joventut i en va fer una divinitat en mànegues de camisa, una divinitat per al carrer i per a la plaça, per al foc de la llar i per a la intempèrie del camí. En Piera tot és sensibilitat, sensitivitat, sensació: els sentits com a font de coneixement i de goig.

Podria haver sigut un siracusià. Podria haver sigut un napolità. Podria haver sigut un amazic. Josep Piera hauria mirat el món de la mateixa manera: del particular a l’universal. Del llogaret a l’Olimp. De l’erotisme d’un cos concret a la filosofia de tots els éssers. A Beniopa, a la Drova, a Barx, a Gandia, a la Safor: ací parteix i ací torna l’odissea de Josep Piera. El Cingle Verd com a metàfora profunda de la Mediterrània, d’una Mar que no ha de ser la de la Mort que ara la travessa. Ho deia en l’“Oda amarga al Mediterrani”: “Perquè no és que jo siga mediterrani, és que me’n sent ser de cor, de cap, de vida, de paraula i de veu”. A Josep Piera se li trencava la veu quan recitava, perquè les paraules —el valencià que li havien prohibit els guardians de la foscor— contenien l’amor del món, l’amor al Tot. O quan cantava La Tarara: “El dia de Pasqua un xiquet plorava...” Però en el dia de Pasqua no plorem mai. El dia de Pasqua és el dia de la Vida. No tinguem por dels temps foscos que ens venen, que ja són ací, aquesta època nostra que esbufega amb alè pudent. Perquè tenim una literatura que solca la mar, que cap guerra enfonsarà, que cap poderós o miserable anorrearà. Tenim escriptors com Josep Piera que ens ensenyen que el bell, el bo i l’útil és tot u: un principi de realitat que regenera, que transforma. “He perdut les paraules / ara que tu t’has mort”, deia Josep Piera en un poema immens dedicat a sa mare. Nosaltres no les hem perdudes. Cada dia, ara i ací, en un dia de Pasqua etern, les guanyem: Josep Piera ens les torna a crear.