Josep Piera, l'escriptor que estimava la Mediterrània

De la Drova, el seu paradís personal, a Alexandria, el món literari de Josep Pîera (!947-2026), que ha mort aquest diumenge als 78 anys, abraçava tota la Mediterrània, de Gandia i la Safor, la seua estimada comarca, a Grècia, Marraqueix, Nàpols o Sicília. La seua obra, que és molt extensa, arrela en una geografia humana i física, però sobretot cultural. Llibres com El Cingle Verd (1982), Estiu grec (1985), Un bellíssim cadàver barroc (1987), Ací s'acaba tot (1993) o Seduccions de Marràqueix (1996) són les peces centrals d'un univers literari viscut i estimat, creat amb una empatia indestructible per la gent de totes les riberes del Mediterrani, els pobles, la seua diversitat, la seua història i els seus mites.

Escrits amb una combinació de l'estil intimista del dietari i la prosa de viatges, aquests llibres són els astres al voltant dels quals s'estructura la seua obra com un arxipièlag que combina la poesia, l'assaig i la “literatura del jo”, en totes les seues fecundes variants, totes elles immerses en el batec de les ciutats, la memòria del passat, la remor de les ones i la salabror de la mar. De la mirada al món poètic andalusí, que va generar obres com Els poetes aràbigo-valencians (1983) i Poemes de l'orient d'Al-Àndalus (1983) a les aproximacions biogràfiques com Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March (2001), Francesc de Borja, el duc sant (2009) o El somni d'una pàtria de paraules (2012), aquest darrer sobre Teodro Llorente, passant per la seu obra poètica, recollida en Dictats d'amor (Poesia 1971-1991), les creacions de Piera són d'una coherència que podríem descriure com temperamental.

Els que el tractàvem en aquells inicis llunyans del seu recorregut com a escriptor, embarcat en la peripècia d'allò que es va denominar la “generació dels setanta”, no teníem cap dubte que acabaria sent un autor molt valuós per als valencians, una figura de gran recorregut en el panorama de la literatura en llengua catalana. Curiositat insaciable, entusiasme vital i capacitat creativa el definien ja com un revulsiu, un activista cultural i un gran escriptor. A partir d'aleshores no va fer més que seguir el seu impuls, la seua vocació, per a deixar un llegat impressionant. I pel camí va fer amics, admiradors, col·legues i seguidors, perquè si alguna cosa ha tingut és una gran generositat amb les succesives fornades d'escriptors. En bona mesura, s'ha convertit en un element d'enllaç entre les generacions literàries de quatre dècades al País Valencià.

La fecunda trajectòria de Piera ha rebut distincions, com els premis Ausiàs March, Carles Riba o Josep Pla, la Creu de Sant Jordi (1991), l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana (2021) o el Premi d'honor de les Lletres Catalanes (2023). També ha estat nomenat Fill Predilecte de Gandia (2010), ciutat a la qual ha llegat el seu arxiu. En les últimes etapes ha publicat sengles volums de memòries: Puta postguerra (2007), i Els fantàstics setanta (2020). En aquest últim volum propugnava “recordar sense nostàlgia, sense malenconies”. I escrivia aquesta reflexió: “Vivim per a recordar? No. O potser sí, quan arriba la velledat: la darrera edat de les persones. Vivim volent ser recordats? Sí, si ha de ser per a bé. A ningú no li amarga un dolç, com se sol dir. El passat es fa present mentre el present va passant”. Josep Piera es farà present per molt de temps.