Comunidad Valenciana Opinión y blogs

La portada de mañana
Acceder
Sanidad pisa el acelerador para ampliar la ley antitabaco a espacios al aire libre
CRÓNICA | Sánchez logra la reconexión emocional y política del PSOE
OPINIÓN | Los jueces Bovril, por Elisa Beni

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

Josep Piera: la vida com a literatura, la literatura com a vida

L'escriptor Josep Piera.

0

Aquests darrers dies Josep Piera (Beniopa, Gandia, 1947) ha deixat La Drova i camina per València atrafegat, envoltat d’amics, coneguts i lectors que el volen felicitar i acompanyar en uns moments ben especials. Dimecres passat vam saber que Piera, junt amb altres artistes i personalitats, havia obtingut una de les distincions que la Generalitat Valenciana atorga cada any amb motiu de la celebració del 9 d’Octubre, la Diada dels valencians. 

A Josep Piera se li han acumulat les emociones i les cites literàries aquest cap de setmana. Avui mateix comença l’Encontre d’Escriptors del Mediterrani, una cita que ell ajuda a fer realitat i en la qual participa activament des de fa uns anys. No pot estranyar que diga que està cansat. Piera té certa edat, però la seua empenta, la voluntat d’estar present i envoltat de gent, pesa molt més que tot el grapat d’anys que acumula, i així ens ho contava: “Estic cansat pel tràfec de tot plegat, però molt content. Un reconeixement com aquest", deia, "són sorpreses que t’alegren perquè no te les esperes, i quan veus el ressò que té la notícia i la gent que et felicita, et sents pagat per l’alegria dels altres, això és el que més m’agrada, compartir aquesta alegria amb els altres”. Com a balanç de tot plegat Piera ho té molt clar: “M’estime més compartir que competir. I aquests dies saludant amics i coneguts m’arriba la sensació que tot val la pena, des del punt de vista personal i simbòlic”.

Preguntat si és conscient del ressò i la petjada de la seua obra en tres generacions d’escriptors que conviuen avui dia a casa nostra, tres generacions; poca broma!, Piera somriu i em conta que, tot i que viu al marge, li arriben campanes. “Em dona una gran satisfacció pensar que em llegeixen perquè per això escrius, per arribar als lectors, per la proximitat. Tot i que la feina de l’escriptor", matisa, "és molt solitària”. “Al capdavall", continua, "el que importa és que els llibres arriben als lectors i aquests visquen amb tu part de la teua vida. Per a mi és una raó de ser important”.

Josep Piera ha viscut i viu per a la literatura i ha fet de la literatura la seua vida. «La poesia diu la vida: la viscuda i la volguda», escrivia recentment en Els fantàstics setanta 1969-1974. I en el seu cas, així ha estat. En el número 51 de la revista L’Espill (hivern 2015-2016) es publicà una entrevista entre el poeta i l’historiador Ferran Garcia-Oliver que duia per títol. “De tots he après que un lloc i un jo fan la vida”. I efectivament, el seu llegat de literatura testimonial: dietaris i memòries, junt amb una poesia estretament lligada als seus paisatges i moments vitals, ho corroboren: el “jo i el lloc” fan la vida: el poeta i la Drova, la Drova i el poeta.

Tot això forma part del lloc al qual es referia Piera. La seua obra poètica ho recull, però sobretot llibres com el dietari El cingle verd i el seu darrer llibre de memòries, Els fantàstics setanta 1969-1974. Hi trobem pàgines bellíssimes dedicades als paisatges valencians encara mig verges amagats en un país de bellesa esquiva que no es copsa a primera vista, on la llum del migdia destrueix matisos i ens enlluerna durant gran part de l’any i on cal endinsar-se amb calma i paciència per descobrir-hi els detalls: la Drova (Barx), però també Llutxent i la seua ermita, les Rotes de Dénia, la Vall de la Gallinera... En la ment són records, en els llibres escenaris, escenes i moments llegendaris, al costat d’altres moments vitals, decisions com ara anar a viure a la Drova (Barx) en un moment donat... 

Piera va elegir anar a viure a la Drova, prop de Barx, quan era molt jove. Eren els anys setanta, i tot estava per fer i tot era possible, o gairebé un miracle. Allà, dins d’una vall que s’obria a la Valldigna, que és, com indica el seu nom, una vall digna d’admiració, un racó ple de paratges d’aquests que et deixen sense alè, Piera va prendre una decisió important: professionalitzar-se com a escriptor, que en diríem ara, o el que és el mateix: viure d’escriure i escriure per a viure. Una activitat de tant de risc quasi com l’espeleologia o el parapent...

Des de sempre, Josep Piera va iniciar i fomentar la relació dels escriptors valencians amb els escriptors catalans. L’atmosfera i l’ambient literari creats al voltant de La Drova són un referent en la literatura del País Valencià, i casa seua ha estat un punt de trobada d’escriptors de tot arreu dels territoris de parla catalana, i un espai obert per a l’intercanvi poètic i per  la conversa literària d’alt voltatge. Coetanis seus –la seua generació enllaça amb els clàssics, crea literatura contemporània, és la generació dels Llibres del Mall, la col·lecció de poesia mítica de Ramon Pinyol i Maria Mercè Marçal, Jaume Fuster, M Antònia Oliver, Àlex Susana, entre altres– però també grans poetes que arribaren prou després, com ara Maria Josep Escrivà, Àngels Gregori, o recentment Joan Deusa, tots tres, autors propers al poeta, seguidors i admiradors del seu llegat poètic. Sens dubte, Josep Piera ha creat escola.  

Ell forma part d’aquesta eclosió social, cultural, política, artística, sexual, vital en tots els sentits, dels anys setanta a casa nostra. Molt més enllà d’un despertar tímid, va ser per a alguns una sacsejada profunda en el va i ve de la qual estava en joc la identitat de molts joves artistes, escriptors, intel·lectuals i polítics, una descoberta i un retrobament amb allò que els feia inconscientment ser com eren. Aquell Piera atrevit –vestit amb camisa rosa i corbata groga, amb melena i bigot a la mexicana–, delerós d’aventura literària, poeta de soca-rel, esdevindria amb els anys allò que diem un escriptor total, proper al periodisme, enamorat de la prosa memorialista, de la biografia literària i de la traducció de poesia. Tot això, unit a la personalitat i la bellesa que embolcalla la seua obra, han fet d’ell un poeta inscrit en la tradició de la prosa catalana –un gran poeta que toca el periodisme, dietaris, memòries, llibres de viatges, novel·les– uns dels autors destacats de la literatura catalana contemporània.

Referent literari a la comarca de la Safor, Piera hi ha estat un activista i dinamitzador cultural de pes, un dels creadors dels mites de la Safor, territori literari. Tota la poesia de Josep Piera, de cap a cap, evoca la celebració de la vida, la gratitud pel regal que significa viure-la. Uns versos que neixen del més pur entusiasme, de la joie de vivre, i així arriben als seus lectors, a través del goig de la natura, els menjars, el calfred dels sentits: el vent, l’aigua, caminar i fer via... La senzillesa. El seu lligam amb el Mediterrani, la cultura mediterrània del verd vora el blau mariner, els riuraus envoltants de vinyes verdes, però també Nàpols, Grècia, el Marroc... Poetes aràbics, els jardins perfumats, els poetes andalusins que ell va voler traduir. Piera ha estat un creador del llenguatge, un escriptor amb  una sensibilitat que destaca, fora del corrent, i una dedicació apassionada a l’ofici d’escriure.

En el cas valencià l’escriptura memorialista no és un tradició especialment arrelada, si bé és cert que, a mesura que hem avançat en la construcció d’un panorama literari modern i contemporani, han aparegut obres memorialistes i dietaris a tenir en compte, entre ells, els de Josep Piera. Si dir dietari és dir memòria: què és la memòria? 

Cadascú en dirà la seua. A l’escriptor valencià Josep Piera li agrada definir la memòria com “un jardí que el pas del temps transforma: flors que es marceixen, taques de llum, perfums que es dissolen, xiprers que tremolen, cants d’ocells invisibles, silencis...”. La memòria ens explica i per això ens fa feredat perdre-la, la de cadascú, la col·lectiva. Perdre-la suposaria tornar al silenci i Piera ho sap, ho va viure, ell va ser part d’aquella generació que venia d’un silenci “antic i molt llarg”, de xiuxiueigs, una generació esperançada que esclatava de ganes de trencar la calma imposada. Com ell va escriure recentment: “Vaig avant en el present, deixant-me dur cap al passat, havent mudat la bellesa per saviesa, sabedors que el futur l’ignorem mentre es això: futur. Esperant que no degenere l’esperança”.

Amb llibertat, entusiasme i esperança, trencador de silencis, Piera sap que en la seua vida hi ha una paraula clau: amistat. Distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1991 i Fill predilecte de Gandia des de 2010, ara, més que mai, tots aquests amics que ell tant s’estima i l’estimen, junt amb la seua família, festegen i celebren que el poeta de Beniopa haja estat distingit per la Generalitat Valenciana. Enhorabona! 

 

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
8 de octubre de 2021 - 23:00 h

Descubre nuestras apps

stats