Una rebel·lió contra la hipocresia

Sobre la meua taula han coincidit tres llibres, dos dels quals encara haig de ressenyar. ¿Com és que estan tots tres junts? Senzillament perquè hi ha un lligam fort entre ells: d’un costat la mort com a tema. El suïcidi, la mort sobtada o l’assassinat de persones molt estimades i properes. Morts al voltant de les quals sovint hi ha misteri, dubtes, silencis, i moltes preguntes. D’altre costat, l’escriptura testimonial i la memòria. Un primera persona, però, que es torna universal perquè interpel·la molts lectors. Les parts vermelles. Autobiografia d’un judici de Maggie Nelson, del qual parlaré ara i ací, és un dels tres llibres que esmentava. Els altres dos són, si teniu curiositat, L’any del pensament màgic de Joan Didion i A la natura les coses simplement creixen de Yiyun Li, del qual, aviat en parlaré.

Feia temps que volia llegir Maggie Nelson (Califòrnia, 1973). La trobava sovint citada en altres llibres i connectada amb autores com Didion, Li, o Vivian Gornick.Totes són veus potents i radicals i tenen punts convergents. Nelson, igual que Didion i Gornick, és una escriptora molt propera al periodisme, a la crònica, a l’assaig, al pensament que divaga entre temes i terrenys ben diversos, propers a les inquietuds de les dones. Una autora que construeix el seu relat entre el testimoni personal i la realitat social. Allò que diria Gornick: “no escric sobre mi, escric des de mi”. I així és.

Maggy Nelson, professora de la Universitat de Califòrnia, poeta, crítica i assagista, s’apropa sovint a l’assaig des de l’autobiografia, com en el cas de Les parts vermelles, però també des de la teoria social, la filosofia, i fins i tot des d’una visió poètica de la vida i la mort, com a moments crucials que arriben a tocar-se i tancar un cicle. Els seus llibres solen desafiar qualsevol classificació i és, en part per això, que són atractius i magnètics. No he pogut deixar de llegir Les parts vermelles, l’he arrossegat per dos avions i un hotel amb deler.

Nelson, autora també de títols com ara Bluets, obra a mig camí entre la poesia, l’assaig filosòfic i la narrativa, Sobre la llibertat i Els argonautes –guardonat amb National Book Critics Circle Award al millor assaig de l’any i llibre de referència per a milers de lectors–, s’apropa a temes ben diversos com ara l’amor, les relacions familiars, la mort, la justícia, la por, la violència contra les dones, la natura i la llibertat, entre altres. I ho fa d’una manera poc convencional, amb una narrativa gens lineal, i una lucidesa poc habitual per connectar i associar idees, lectures i els fets que van sorgint amb experiències personals. Arribats a aquests punt, em fa pensar en una altra de les autores clau avui en l’assaig contemporani, Rebecca Solnit.

A partir d’una experiència dramàtica lligada a la seua família, l’assassinat de la seua tieta Jane Mixer, a qui ella mai no va conèixer, Nelson escriu un llibre de poesia, Jane, per al qual investiga la mort misteriosa de la tieta des d’àmbits ben distints: les notícies i articles en hemeroteques, bibliografia sobre psicologia, sobre serial killers, pel·lícules, entrevistes amb policies, està desbordada per tota la informació que troba al voltant de dones mortes en mans de psicòpates. I just quan es troba a punt d’acabar el llibre, esgotada, però perseverant perquè té un compromís editorial, ocorre allò inesperat. Nelson que, quan tinguera el llibre a les mans, pensava: “se sentiria alliberada. Passaria a altres projectes que no tenien res a veure amb assassinats. No miraria més enrere”, es veu de sobte embolicada en un altre projecte literari al voltant de la mort de la Jane. I tot, arran de la trucada d’un inspector de Michigan que anuncia: “Tenim bons motius per creure que aquest cas avança ràpidament cap a una resolució satisfactòria”.

L’autobiografia d’un judici

I el cas es reobri i dona pas al judici. És en aquest moment, tot i que Nelson encara no ho sap, que comença a escriure mentalment Les parts vermelles, un llibre que la du a fer memòria, que la transporta a la infantesa i la joventut, dins d’una família gens convencional, i marcades per la pèrdua, la mort, el misteri, els silencis i la traïció. Tots aquests sentiments i experiències s’ajunten en una crònica que va del carrer a la llar, dels tribunals al bosc, de la biblioteca al parc, d’un motel de carretera a una cafeteria. Un llibre obsessió i obsessiu que la persegueix durant un temps: “Un dels propòsits que em movia mentre escrivia el llibre era que els esdeveniments del judici, de la meva infantesa, de l’assassinat de la Jane i del mateix acte d’escriure compartissin un sol moment en el temps i l’espai”. Un informe des del terreny, com en diu Nelson. 

A partir d’un cas particular, Les parts vermelles va molt més enllà, penetrant i exposant les conseqüències, tant personals com polítiques, de l’obsessió col·lectiva amb la mort violenta de les dones. El llibre, a partir d’experiències pròpies i reflexions antigues, planteja com viure amb i després de la por: “Passejar tota sola pel carrer a la nit, o estirar-me ben a la vora de la terra, anònima, invisible, flotant. Ser ‘un home en la multitud’ , o al revés, estar a soles amb la Natura o amb el teu Déu. Reclamar l’espai públic que et correspon mentre sents com et fons en la seva generositat, en la seva sublimitat. Entrenar-te per a la mort a força de sentir-te completament buida, però d’alguna manera viva encara. És una sensació que han intentat una vegada i una altra, en diferents llocs i moments, que les dones no poguéssim tenir. N’hi ha molts que encara ho intenten. Ens han dit tantes vegades que anar soles pel carrer a altes hores de la nit és exposar-se a la catàstrofe que no hi ha manera de saber si estàs sent atrevida i lliure o estúpida i autodestructiva. I de vegades entrenar-se per la mort és entrenar-se per la mort i fora”.

La família de Maggie Nelson ha lidiat des de sempre amb la mort, la rebel·lia, les absències, ella i sa mare han passat molts moments en la vida sense a penes parlar-se. La infantesa i la joventut no han estat fàcils, encara menys per a Emily, la germana de Maggie, desapareguda d’escena durant molts anys. Al llarg del procés, del judici, i del llibre, la relació mare-filla va transformant-se, com un ésser viu que evoluciona. Però no només entre elles dues hi ha canvis, també amb l’avi i amb la germana. De sobte, tot trontolla, i ells, que en tan rares ocasions es reuneixen, es veuen junts, exposats al passat, a pors, a silencis i fantasmes. Enmig de tot això, alguns lligams són molts forts, i Nelson ho retrata fabulosament: “Però ni la distància ni el silenci no aconseguien atenuar l’influx de la meva mare des de la Costa Oest, a gairebé cinc quilòmetres de distància. El notava gairebé cinc mil quilòmetres de distància. El notava cada dia, com si estiguéssim penjades dels extrems oposats d’una llarg vara en equilibri. Cada nit era conscient que totes dues ens preparàvem soles el sopar, escoltant la ràdio o obrint una ampolla de vi. Sabia que totes dues pensàvem en l’altra, que totes dues capejàvem com podíem aquell fons compartit de penses i angoixes, recolzant-nos –o amb l’esperança de poder-nos recolzar– en la nostra feina de professores, de lectores, d’escriptores”

L’humor de Maggie Nelson en aquest llibre, tan seriós i dolorós, apareix quan menys t’ho esperes, com quan descriu com celebraven Nadal, una volta que la seua mare se’n va cansar, de Nadal: “La meva mare va decidir que havia arribat l’hora de saltar-nos el Nadal a la torera i canviar-lo per un viatge a Mèxic, que vam fer durant uns quants anys seguits. No recordo que el meu padrastre ens hi acompanyés més que una sola vegada. M’agradava anar a Mèxic, perquè en termes generals consistia a enfilar-me per ruïnes empinades durant el dia i emborratxar-me amb la meva mare als bars de vora la platja quan es feia de nit, però aquells viatges sempre em provocaven la sensació desagradable que érem unes fugitives, que fugíem d’alguna cosa més que del Nadal”.

Si hi ha un aspecte que m’ha fascinat en especial del llibre és com Nelson aconsegueix crear un fil narratiu i una tensió a partir d’un judici que va i ve en el temps, com pot articular una biografia, la seua, i la vida de la seua família al voltant d’aquest fet traumàtic i violent. I com la Maggie Nelson nena i adolescent trauen el nas fora amb força i realisme. Tenim la sensació de viatjar en el temps. Diferents plànols, realitats, personalitats i tempus que Nelson aconsegueix harmonitzar, mentre fa la crònica d’un judici amb precisió i tot de detalls. Un relat també de com funciona la justícia als Estats Units, de la degeneració humana, de la violència masclista, de la tasca policial, dels interessos al voltant dels quals s’articulen els mitjans de comunicació. Un relat valent, honest i profund. Una rebel·lió conra la hipocresia.