No soy presidente porque no quiero

No soy presidente porque no quiero. La frase, dita amb aquella autosuficiència que només pot exhibir qui confon la política amb un destí personal, ha ressonat hui amb una força inesperada. No per la seua profunditat, que no en té, sinó perquè condensa en sis paraules tota una manera d’entendre el poder: com un caprici, com una propietat natural, com una cadira reservada que el món, tossut, s’entesta a no entregar-li. És una frase que no sols revela una mentalitat, sinó que anticipa una manera de comportar-se davant les institucions, davant la veritat i davant la ciutadania.

La compareixença d’Alberto Núñez Feijóo en la comissió d’investigació de la DANA ha sigut, en realitat, una prolongació d’eixa frase. Un exercici de desconnexió amb la realitat, de fugida cap avant, de construcció d’un relat alternatiu on ell sempre té raó, on els altres sempre menteixen i on les institucions, les víctimes i fins i tot la veritat són simples decorats en un escenari que considera seu. No ha anat a explicar res, sinó a interpretar-se. A repetir el seu relat encara que els fets el contradiuen. A projectar una imatge de líder perseguit, víctima d’una conspiració, atacat per aquells que, segons ell, no suporten la seua honestedat.

Però la comissió no era un escenari per a la seua epopeia personal, sinó un espai institucional per aclarir què va passar la vesprada de la DANA, per què va donar una versió que després ha rectificat i quina informació real tenia mentre el País Valencià vivia una tragèdia. La qüestió central era simple: quan i com va ser informat de la magnitud del desastre. Durant mesos havia afirmat que Mazón l’havia mantingut al corrent en temps real. Ara admet que no va saber realment què estava passant fins poc abans de les huit de la vesprada, i que va ser ell qui va telefonar a Mazón, no a l’inrevés.

Això no és un matís. És un canvi substancial. És la diferència entre un líder informat i un líder absent. Entre un relat de control i un relat de desconeixement. I, sobretot, és la prova que va mentir o que, com a mínim, va construir una versió falsa per protegir el seu aliat polític. A això s’hi suma que només va aportar al jutjat els missatges que havia rebut, però no els que ell havia enviat. No és un oblit. És una selecció interessada. Una manera de manipular el relat documental. I quan se li han plantejat preguntes directes sobre això, ha desviat el debat cap a ETA i Otegi, un recurs que ha indignat diversos grups parlamentaris.

Compromís ha sigut especialment contundent. Joan Baldoví ha afirmat que espera que Feijóo acabe reconeixent que va mentir i que explique per què continua mantenint aforat Mazón després que s’haja demostrat que la seua versió no era certa. També han arribat a demanar la seua dimissió per mentir i per ocultar informació, i han recordat que la compareixença només s’ha produït perquè els missatges aportats al jutjat contradeien el relat oficial.

Àgueda Micó ha anat encara més enllà, denunciant que Feijóo ha convertit la comissió en un espectacle partidista i que ha faltat al respecte a les víctimes amb la seua actitud. Ha remarcat que no es pot tolerar que un líder polític utilitze una tragèdia per reforçar el seu relat i que, si realment volguera transparència, hauria aportat tots els missatges i no només els que li convenien.

Però Micó no s’ha quedat en la crítica general. Ha volgut deixar clar que la responsabilitat de Feijóo no s’acaba en la seua pròpia actuació personal, sinó que s’estén a tot allò que fa —o deixa de fer— el Partit Popular al País Valencià. Li ho ha dit de manera explícita: “com a president del PP, vostè mana sobre el PP valencià”. I si això és així, també és responsabilitat seua que el Consell de Mazón optara per una gestió erràtica, opaca i tardana durant la DANA. No pot desvincular-se’n quan li convé ni presentar-se com un actor extern. El PP valencià no és un satèl·lit autònom. És part del seu projecte polític i, per tant, les seues decisions també li pertanyen.

En aquest sentit, Micó ha remarcat que Feijóo no va fer cap acció política per corregir o exigir res al seu president autonòmic, ni tan sols quan la situació ho reclamava amb urgència. No va demanar a Mazón que aplicara el nivell 3 d’emergència, tot i que els indicadors meteorològics i les alertes institucionals apuntaven clarament a un episodi de gravetat extrema. No va reclamar més coordinació, ni més transparència, ni més prudència. No va exigir res. Va optar pel silenci còmode, aquell que protegeix l’aliat abans que la ciutadania. I eixa inacció, en un moment crític, també és una forma de responsabilitat.

Micó ha insistit que aquesta absència d’exigència política revela una manera de liderar que prioritza el relat partidista per damunt de la protecció de la gent. Si realment volguera actuar com un líder responsable, hauria utilitzat la seua autoritat interna per corregir la gestió de Mazón, per reclamar mesures més contundents i per evitar que la resposta institucional quedara atrapada en la improvisació. Però no ho va fer. I no fer res, quan tens el poder per fer-ho, és també una decisió política. Una decisió que, segons Micó, deixa clar que Feijóo no només va fallar en el seu relat, sinó també en el seu deure.

Alberto Ibáñez ha posat el focus en la dimensió institucional del problema. Ha recordat que la DANA no és un debat partidista, sinó una qüestió de responsabilitat pública, i que la compareixença de Feijóo ha evidenciat una falta absoluta de respecte cap al treball de la comissió. Ha denunciat que Feijóo ha anat a insultar, a provocar i a desviar l’atenció, i que això és incompatible amb el paper que hauria de tindre un líder de l’oposició en una democràcia madura.

Bildu, amb Oskar Matute al capdavant, ha mantingut un enfrontament directe amb ell. Matute li ha preguntat per la gestió i per les responsabilitats, però Feijóo ha respost amb referències a ETA fins al punt que la presidència de la comissió ha hagut de cridar-lo a l’ordre. Rufián també ha criticat durament la seua actitud, considerant que ha anat a fer un míting i no a aclarir res.

En conjunt, la compareixença ha deixat la sensació que Feijóo ha preferit confrontar i atacar abans que donar explicacions clares sobre què sabia, quan ho sabia i per què va mantindre durant mesos una versió que ara ell mateix ha hagut de rectificar. La política, per a ell, no sembla un exercici de responsabilitat, sinó un espai on la veritat és negociable. Quan la realitat no encaixa, la canvia. Quan els fets el contradiuen, els ignora. Quan les preguntes el comprometen, les desvia. Quan les institucions el controlen, les desacredita.

I és ací on connecta amb un altre episodi que ha deixat al descobert la mateixa manera de fer: el desplaçament de Feijóo a València el 30 d’octubre de 2024, en plena emergència per la DANA. Un moment en què la política es despulla de totes les excuses i mostra fins a quin punt alguns líders estan disposats a manipular la institucionalitat per justificar decisions estrictament partidistes.

Mentre la ciutadania rebia missatges insistents de prudència, mentre es demanava evitar desplaçaments i mentre moltes carreteres estaven tallades, el president del PP va decidir acudir a València. No per coordinar res, no per assumir cap responsabilitat pública, sinó per fer una roda de premsa del seu partit. La justificació posterior —apel·lar a un suposat “respecte institucional”— no resisteix cap revisió. El 30 d’octubre no tenia cap citació parlamentària. La compareixença institucional era l’endemà. Per tant, el seu desplaçament no era institucional. Era polític. Era partidista. I era voluntari.

Aquesta diferència de tracte, aquesta sensació de privilegi, és el que ha encés la indignació de molta gent. La política hauria de ser exemplar, especialment en moments de crisi. No es pot exigir prudència mentre s’exerceix la impunitat. No es pot demanar responsabilitat mentre s’aprofita una emergència per fer comunicació partidista.

Després, s’ha intentat confondre la ciutadania barrejant dos fets que no tenen cap relació: l’activitat de partit del dia 30 i la compareixença institucional del dia 31. Una estratègia per donar una pàtina d’oficialitat al que no ho era. Però la institució no funciona així. Una citació parlamentària no converteix en institucional tot allò que fa un compareixent el dia abans.

Aquesta manera de fer política erosiona la confiança en les institucions. Banalitza la paraula “institucional”. Confón partit i institució. I envia un missatge perillós: que la institució és allò que el partit decideix que siga.

La ciutadania, però, no és ingènua. Sap distingir entre un acte institucional i un acte de partit. Sap reconéixer quan se li diu la veritat i quan se li intenta vendre un relat. Sap identificar quan un polític actua amb responsabilitat i quan actua amb oportunisme.

La responsabilitat política no consisteix només a complir la llei. Consisteix a actuar amb coherència, amb prudència i amb respecte. Consisteix a entendre que el poder no és un privilegi, sinó un servei. I consisteix a reconéixer els errors quan es produeixen. En aquest cas, hauria sigut molt més honest admetre que el desplaçament del dia 30 va ser una decisió política i no institucional. Però s’ha optat per la fugida cap avant.

El que va passar aquell dia és simple: no hi havia citació institucional, no hi havia obligació parlamentària, no hi havia funció pública a exercir. Sí hi havia una roda de premsa del PP. Sí hi havia una agenda de partit. Sí hi havia una decisió política. I sí hi havia una emergència que afectava milers de persones. Tot el que s’ha dit després és relat. I el relat, quan s’allunya dels fets, deixa de ser política per convertir-se en propaganda.

Torne a la frase inicial. No soy presidente porque no quiero. És una frase que revela una mentalitat. Una manera d’entendre el poder com un dret natural. Com si la presidència fóra un objecte que pot agafar quan li vinga de gust. Com si la democràcia fóra un tràmit. Com si el vot de milions de persones fóra secundari davant la seua voluntat personal.

La compareixença de hui i l’episodi del 30 d’octubre són la demostració que, efectivament, no és president. Però no perquè no vulga. Sinó perquè la democràcia és més gran que ell. Perquè la veritat importa. Perquè les institucions, malgrat tot, encara tenen mecanismes per frenar la impunitat. Perquè la ciutadania mereix alguna cosa millor que un relat autoprotegit.

I perquè, al final, la política no és un mirall. És un servei. I hui, Feijóo ha demostrat que no està disposat a servir, sinó només a ser servit.