Adeu a José Luis Falcó i la puresa poètica

Amb la mort de José Luis Falcó (València, 1952) se’n va una de les veus més discretes de la poesia valenciana, la d’un poeta pur, un “outsider” que “anava per lliure”. Difícil d’associar a cap escola o grup poètic, Falcó fou proper a la generació dels 70 i un gran estudiós de la poesia espanyola contemporània. Amics i alumnes el recorden avui amb estima i admiració.

José Luis Falcó Gens fou professor de Teoria Literària i Literatura Comparada a la Universitat de València i un gran crític poètic i investigador. Una dedicació que el duria, juntament amb la professora Fanny Rubio, a publicar el 1981 Poesía española contemporánea (1939-1980), on els seus plantejaments trencaven amb la rigidesa generacional i amb el cànon poètic convencional i que mostrava atenció als poetes de l’exili i a altres poetes “rars” o menys coneguts. 

Mirant cap als seus orígens, José Luis Falcó Gens venia de família benestant. Els oncles per part de la família materna fundaren la indústria Bombas Gens, dedicada a la maquinària agrícola, la fàbrica de la qual és avui un centre d’art modern. José Luis,  en canvi, tal com el recorda Vicent Berenguer, poeta i editor que el conegué molt bé: “no era ”gens“ era molt ”falcó“, visionava tant les perspectives com també els detalls... en poesia, en literatura”.

Així era Falcó, un home i un poeta estimat pels seus amics i pels seus alumnes. Els seus gran amics, no oblidem, foren José María Izquierdo, Alfons Cervera, Miguel Mas, Jaime Siles, Marc Granell, Josep Piera, César Simón i Francisco Brines, entre altres. Amb molts d’ells va compartir taula i tertúlia, revistes, plaquettes i mols projectes literaris. També amb el poeta i agitador cultural, Uberto Stabile, qui la tardor del 2024 visità València per a inaugurar a l’Sporting Club de Russafa una exposició que celebrava els 40 anys de la Tertúlia de Cavallers de Neu. En ella es mostraven imatges de l’època, articles i publicacions d’aquells nou anys dels quals també formà part José Luis Falcó.

Quan València bullia d’activitat poètica

La dècada dels setanta i vuitanta i part dels noranta eren moments en què València bullia d’activitat poètica, de tertúlies de cafè, de plaquetes, edicions rares i de revistes literàries, com ara Cuervo, que passà a ser Quervo, per qüestions legals, i a la qual Falcó se sumà el 1983, assumint-ne la col·lecció de poesia.

En els setanta jo era una criatura, però al final dels vuitanta i part dels noranta vaig freqüentar les tertúlies poètiques de la ciutat de València i vaig viure el que quedava encara d’aquella explosió poètica. Foren moltes nits i matinades de versos i conversa: al Café-llibreria Cavallers de Neu, en alguna ocasió al mític Malva, el Café Malvarrosa, però sobretot en  les nits de La Forest d’Arana (coneguda com la Tertúlia de La Forest), primer al pub Arana del carrer de Dalt, després a Gestalguinos, al Café del Mercat i finalment al Cafè Lisboa, el del carrer Cavallers, i última parada: el de la Plaça del Doctor Collado. En alguna d’aquelles nits em vaig creuar amb Falcó, segur.

Ànimes de la Forest d’Arana van ser Pere Bessó, Francesc Collado, Manel Rodríguez Castelló i Manel J. M. Romero, provocant moltes hores de debat, una revista i publicacions que són avui documents valuosos per a conèixer aquella època.

Els que conegueren Falcó molt bé el recorden com un home i un poeta particular, discret, ànima lliure que estimava molt la poesia i que, per aquesta raó, s’implicava en projectes poètics i feia acte de presència en presentacions i converses, venia a escoltar i veure amics. Era fàcil veure’l en alguna d’aquelles nits valencianes.

Pere Bessó recordava aquests dies el poeta Falcó com “un dels companys de les tertúlies poètiques primerenques que es feien en la València dels 70, en el procés de transició de llengua. La majoria de poetes treballàvem en la revista 'Múrice' i en tenim tantes anècdotes, ai! Des de Pepe Piera a Marc(os) Granell, Blas Muñoz, Carmen Soto, Alvaro García, Vicente Contreras, Emilio Tadeo Blanco o Miguel Romaguera, fins al Pere, jo mateix, aleshores Pedro Bes(s)ó... Una llarga nòmina de poetes que s'acostaven a les tertúlies d''Almirante', 'Ascot', a casa de Manolo i Marcos Granell i, de seguida, a la de Vicente Barreira i Esperanza Fontecha...” “Eren anys en què –recorda Bessó—Falcó escrivia poemes amb una factura de versos curts i intensa volada sota el mestratge espiritual de Juan Ramón Jiménez...”

L’agitació cultural d’aquell moment, finals del franquisme i durant la Transició, estava molt lligada a la poesia, en les tertúlies es debatia de literatura, però també de filosofia i política. Era pura efervescència poètica.

Propi d’aquell època, José Luis Falcó entenia la poesia com a pràctica col·lectiva, una conversa ininterrompuda i una forma de resistència cultural. Era l’esperit d’un temps, d’una nocturnitat amb poca traïdoria. Més aviat, d’una nocturnitat que agermanava. En aquell context, Falcó formà part de la mateixa promoció poètica que autors com Marc Granell, Joan Navarro o Josep Piera.

A Marc Granell, amb qui va compartir moltes hores de tertúlia al Malva, el va unir des de ben jove una gran amistat:  “Fou la primeríssima amistat, després de Jaime Siles, com a professor de la poesia. Amb Falcó vam formar el primer grup de poesia, ens coneixíem des del col·legi El Pilar, de l’any 69-70. Un dia va vindre a casa i em va dir que em coneixia del patí, i que venia preguntar-me si jo escrivia i a partir d’aquell moment vam formar el grup que ens déiem surrealistes, perquè volíem ser-ho, volíem ser avantguardistes: Nacho Rando, Santiago Muñoz, Jose María Izquierdo, Falcó i jo i d’ací arrancà la nostra amistat i el nostre primer treball poètic. Després entràrem en contacte amb Josep Piera i Eduard Verger i no vam parar en vint anys de fer tertúlies i per a mi és importantíssim”.

Com a poeta, diu Marc Granell: “érem molt diferents ell i jo, jo sempre aproximant-me més a Machado, però ell era més pur, per a ell la poesia era la puresa màxima, i li tenia molt de respecte i per això precisament no ha publicat tot el que podia haver publicat i també és des d’eixe pensament, trobe, que no va poder passar a escriure en valencià”.

La seua obra poètic

José Luis Falcó publicà una obra coherent al llarg del temps, aliena a modes i tendències. Era la poesia d’un poeta molt particular i que es prodigava poc en el mitjans de comunicació. Part de la seua producció aparegué en edicions vinculades a projectes col·lectius i revistes literàries. Entre els seus llibres destaquen Lebrel de sombras (1978), El encanto de la serpiente (1980), Paisaje dividido (1981), Diez fragmentos en abril (1984), Siete sueños más tarde (1996) i Penúltima piel (2016), on es reuneix la seua poesia entre 1996 i 2012.

Segurament, que no hi haja a penes informació disponible sobre Falcó en les xarxes socials és significatiu de la seua actitud de viure i de practicar la poesia i la literatura amb un profund coneixement, però sempre en àmbits personals, aliè a les vanitats. De fet, fou un poeta que publicà la majoria dels casos en editorials menudes, i que no tenia afany de protagonisme. Un bon poeta i un estudiós de la poesia que es lliurà a la seua tasca com a docent a la Universitat de València, on ha deixat tants grats records en l'alumnat que l'ha conegut.

Aquelles nits poètiques s’han “perdut”, però la seua veu implacable i el seu mestratge constant perduren.