eldiario.es

9

Lourdes Toledo

Escritora y crítica literaria.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 0

La millor escola de periodisme és llegir bon periodisme

¿Què succeeix si fem una ullada a la premsa diària generalista d’avui en busca d’entrevistes bones i d’altres en profunditat? Que no en trobem quasi, i diria que és per una qüestió de ritme i de temps que condiciona els periodistes d’avui, de vegades, a parlar d’un llibre sense haver-lo pogut llegir, a fer entrevistes sense haver aprofundit en el tema sobre el qual parlen o sense haver-se’n documentat. De fet, tret d’excepcions, com ara les entrevistes diàries de contracoberta de La Vanguardia, o les que de manera puntual publiquen els diaris Ara, Vilaweb, eldiario.es, El Nacional o Valencia Plaza, les entrevistes documentades o en profunditat solen publicar-se exclusivament en revistes especialitzades, bé en setmanaris de temàtica general o en revistes de cultura, com ara El Temps, L’Avenç, Caràcters, L’Espill, etc. La raó n’és una de molt senzilla: els condicionaments que graven a hores d’ara la professió: falta de temps, escàs interès, precarietat de formació i ofici...

Només contaré una anècdota: quan el 1985 Julià Guillamon començà amb vint-i-dos anys a treballar com a periodista al diari Avui, Agustí Pons, llavors cap de cultura, el tenia a la redacció hores i hores llegint novel·les, buscant retalls a l’arxiu i pensant en un bon qüestionari, mentre els companys de redacció tancaven les pàgines del dia. Estranyat al principi, Guillamon aviat ho va entendre: “Pons em preservava”, i així era: el diari invertia en ell com a futur entrevistador i s’assegurava unes peces de bon periodisme per a la coberta del suplement Avui de diumenge. La bona cuina demana cocció lenta, el bon periodisme, també.

Seguir leyendo »

Ali Lmrabet: “No demane intervenció als polítics espanyols, només neutralitat sense mentides i admetre que res ha canviat al Marroc”

El periodista i escriptor Ali Lmrabet (Tetuan, 1959) ha estat recentment guardonat amb el premi Veu Lliure que atorga cada any el PEN Català per la seua defensa aferrissada de la llibertat d’expressió al Marroc, especialment en el camp de la premsa escrita. Periodista incisiu i independent, la seua veu rifenya crítica ha parlat i ha escrit en diversos mitjans de comunicació marroquins, alguns d’ells fundats per ell mateix, la qual cosa li va costar la presó el 2003, i dos anys més tard, la prohibició de l’exercici de la professió periodística al seu país.Aquest guardó, però, no suposa ni de bon tros el primer reconeixement que Lmrabet rep pel seu treball des de les trinxeres informatives de la llibertat. El Dia Mundial de la Llibertat de Premsa del passat 2014 Ali Lmrabet va ser presentat per Reporteros Sin Fronteras com un dels «herois de la informació» d’una llista amb cent noms de periodistes de tot el món.

Seguir leyendo »

Enric Sòria: “Des de Barcelona València no es percep i punt”

Arribe a la porta de la cafeteria de la Plaça de Catalunya on hem quedat a l’hora acordada, però Enric Sòria m’ha guanyat. Em distingeix des de taula on seu, ja amb l’esmorzar al davant, i s’alça per a venir a saludar-me. Gran com és, el veig a la primera. Han passat molts anys des que coincidíem en tertúlies i lectures de poemes al cafè Lisboa o al cafè Malva-rosa de València, però m’alegra comprovar que manté encara aquest aire de xicot valencià ben plantat i de bona salut, cosa que confirme en observar amb quina determinació i goig es cruspeix la xocolata espessa amb xurros que ha demanat per a esmorzar.

Com que m’havia dit que aquell mateix matí aniria a fer-se una analítica ben d’hora, em crec que està compensant, però no, em confessa que no hi ha anat, que ho deixa per a un altre dia. I ho diu amb un posat tan irònic que no podem parar de riure. És clar, també Enric Sòria practica la procastination quan li convé. En tot cas, no hi ha dubte que té estómac perquè jo, prou més jove, a penes si m’atrevisc en aquest matí gèlid a prendre un chai ben calent, a veure si m’entona el cos per a l’ocasió.

Seguir leyendo »

Birgitta Sif i Marta Altés: “Els llibres infantils il·lustrats són una eina per a parlar de sentiments i fer sentir els nens que són vistos i entesos”

De menuda vaig llegir alguns contes il·lustrats, la majoria duts a la pantalla per Disney, recorde Pinotxo o 101 dàlmates. No eren, ni de lluny, els llibres que avui es publiquen per a la xicalla i per al jovent. Ja fa anys que, per sort, els primers lectors tenen al seu abast adaptacions de clàssics molt reeixides, històries plenes de missatges engrescadors, textos realistes que no renuncien a la imaginació, missatges savis i vitals, àlbums il·lustrats bellíssims, poemaris preciosos, biografies suggeridores i un fum de llibres d’allò més interessants, llibres interactius, llibres amb finals oberts, llibres amb forats, amb moviment; tot hi és possible.

Quan jo era xiqueta, els llibres de Disney eren el que hi havia a l’abast en aquell moment, o almenys allò que van deixar al meu abast. Les coses, però, han canviat molt, moltíssim. Jo -que he estat mare dues vegades i mentre criava exercia la crítica literària- he tingut el goig de veure arribar a casa meua dia sí dia no llibres sorprenents i preciosos per a compartir amb en Joan i en Marina. Encara avui, quan ja són adolescents, recorden alguns títols, la sensació que els produïen els dibuixos, els moments i els llocs on llegírem aquells llibres, i de tant en tant ho evoquen. Jo, que no vaig guardar cap llibre de la meua infantesa, per increïble que semble, ara en guarde els dels meus fills.

Seguir leyendo »

Rosa Serrano: “Hi ha gent que als setanta anys ha claudicat de l’entusiasme per la vida; jo no”

Amb Rosa Serrano (Paiporta, 1945) aviat em sent en sintonia. Quan li vaig suggerir que quedàrem a conversar en la cafeteria de la Universitat a La Nau de seguida va dir: «Quin lloc més bo que has triat! Fa poc vaig estar-hi amb els companys i companyes fundadores de l’Escola Gavina i ho vam passar molt bé». I és que per a aquesta Rosa de l’Horta Sud els llocs guarden matisos, evocacions d’amistats, d’esforços i de records compartits, com ara La Gavina, un projecte de vida que la va dur a estar sempre unida als infants, a l’ensenyament i als llibres, especialment als llibres per a xiquets i xiquetes, tal com ho va demostrar durant els seus anys d’editora en Tàndem Edicions.

L’albire des de dins de la cafeteria, hi ha un mur que em tapa i ella em busca amb la mirada, m’alce i xas!, de seguida em reconeix, i això que fa molt de temps que no ens havíem vist.

Seguir leyendo »

Margarida Castellano: “Les llengües i les cultures mai resten, sumen”

Margarida Castellano (Torrent, 1981) arriba radiant a les deu de matí, puntual, com un clau. Ve en tren des d’Algemesí, on viu des de fa deu anys, i està contenta perquè “han habilitat uns espais grans per a pujar les bicicletes als trens de rodalies i és fantàstic”, diu. Ella és de les que predica amb l’exemple i evita el cotxe. Arriba en la seua bicicleta, equipadíssima, moderna i elegant, la bicicleta i ella. En baixar desplega els seus cabells al vent, dibuixa una abraçada sentida, afectuosa i sincera. Estic per demanar-li quin xampú utilitza, té uns rínxols grans i voluminosos que em fan enveja, però ho deixe córrer perquè jo, precisament, tinc els cabells ben llisos, quasi lacis. El cas és que aquesta melena pels muscles em recorda la imatge d’una sèrie ben  popular anomenada “Las chicas del cable”. Aquesta dona, que està posadíssima en matèries tecnològiques, lingüístiques i en anar pel món, té un aire de xica d’època, com dels anys trenta. Potser és el ressò d’aquesta època, amb la llavor i la dedicació que tantes dones van plantar en l’escola, en les biblioteques i en la pedagogia, allò que ella també guarda i fa créixer quan pot: la capacitat de crear, innovar i els aires renovadors. D’aquells anys de República i escola, també en guarda l’entusiasme, i creu fermament en la literatura com a eina de treball  i encontre a l’escola, i en especial, dins de l’aula, amb tot el seu potencial de construcció d’identitat i transmissora de valors sòlids i importants.

Llicenciada en filologia anglesa i catalana, va optar per ser professora de valencià, des de 2010 ha fet classes al Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València. El 2013 va defensar la seua tesi sobre la literatura catalana de dones immigrants, i l’any 2017 va començar a dirigir el Centre de Formació, Innovació i Recursos Educatius Específics de Plurilingüisme i a col·laborar com a docent en diferents Màsters i Diplomes relacionats amb la seua tasca investigadora i professional. Aquell mateix any va guanyar el Premi d’Assaig “Joan Fuster”, dels Premis Octubre, amb el seu treball Les altres catalanes. Memòria, identitat i autobiografia en la literatura d’immigració. Recentment ha estat nomenada Directora General d'Innovació Educativa i Ordenació.

Seguir leyendo »

Burhan Sönmez: "En la Mediterrània no posseïm res i tot és de tots"

Sönmez (Ankara, 1965) ha visitat recentment València amb motiu de l’Encontre d’Escriptors de la Mediterrània, on ha donat la seua visió sobre el Mediterrani i la tragèdia que significa la falta d’enteniment i les migracions forçades i forçoses. Istanbul Istanbul, la seua primera obra traduïda al català, és una novel·la profundament emocionant sobre el poder de transformació de les paraules en temps de desesperació.

Igiaba Scego va dir en el Corriere delle Migrazioni: «Burhan Sönmez té l’aire dels filòsofs tímids, amb una determinació que trenca les roques». Em costaria trobar una definició millor per a retratar aquest escriptor turc d’origen kurd que ha visitat recentment València.

Seguir leyendo »

Bashkim Shehu: “El gran perill d’Europa ara mateixa és normalitzar el racisme i la xenofòbia”

Bashkim Shehu (Tirana, 1955) és un escriptor albanés, autor de llibres de narrativa breu i no tan breu traduït a diversos idiomes, entre ells el català i el castellà. Fa dos anys va aparèixer, en castellà, la seua darrera novel·la, Angelus Novus, publicada per Siruela. Shehu és, a més, traductor a l’albanés tant d’obres literàries com de treballs de ciències socials i pensament. Entre altres, ha traduït novel·les de Mercè Rodoreda, Jaume Cabré i de Jordi Puntí. Les seues traduccions han estat guardonades, com és el cas de la versió a l’albanés de Despotisme oriental, subtitulat «Un estudi comparatiu del poder totalitari», el clàssic de Karl A. Wittfogel -autor que va formar part de l’Escola de Frankfurt- publicat originalment en anglés el 1963.

Bashkim Shehu ha conegut la presó (1982-1991) i el posterior exili. Perseguit al seu país, hagué de marxar-ne i el 1997 va aterrar a Barcelona, on hi viu des de fa vint-i-dos anys. A Barcelona va ser acollit inicialment pel Parlament Internacional d’Escriptors i el programa Ciutats Refugi del PEN Club.

Seguir leyendo »

Enric Iborra: “Hem de transmetre i ensenyar la literatura com una experiència i una aventura personal”

Enric Iborra (València, 1960) ha estat un dels professors d’Institut de llengua i literatura catalana més prolífics i influents en les darreres quatre dècades. La seua tasca –a més de donar unes classes enèrgiques, magistrals i inoblidables –ha estat la creació el 2010 d’un blog de literatura universal, La serp blanca. Notes de lectures i altres històries d’Enric Iborra. Aquest blog ha esdevingut un espai de reflexió literària i un referent important per a professors, escriptors, crítics i amants de la lectura de tot arreu. Com el mateix Enric diu, La serp blanca és “un dietari de lectures, però també un dietari de classes de literatura; un espai de conversació per als happy few a qui agrada parlar de llibres”.

En aquesta línia –pensar els llibres, la literatura i compartir reflexions amb molts lectors– Iborra va començar a impartir el Curs de Literatura Universal a València en l’Espai Octubre l’any 2015-2016, va repetir-ne una segona edició el 2016-2017 i enguany ha estat a Sueca, a l’Espai Fuster. Alguns dels que s’hi van apuntar al primer any han repetit, tot confirmant que són un públic entusiasta i fidel. En ocasions fins i tot alguns exalumnes de l’Institut Lluís Vives, on Enric treballa des de 1984, han assistit a aquests cursos, així com professors jubilats que mantenen inquietuds literàries ben vives. No hi ha dubte que Iborra amb les seues propostes ha creat afició i addicció, però de la bona, de la que tanta falta fa, la que convida a llegir, gaudir dels llibres i eixamplar horitzons.

Seguir leyendo »

“La literatura d’autora està per estudiar i hi ha molt per fer”

Maria Lacueva Lorenz (València, 1980) podria ser la protagonista d’un d’aquests programes tipus “Valencians pel món”. No sé si superaria el càsting perquè la matèria que a ella l’apassiona i l’ocupa no és, ni de lluny, cultura de masses. Tanmateix, aquesta professora valenciana ha consolidat una línia d’investigació dins de la literatura catalana que marca un cert abans i després. El seu treball –rigorós, creatiu i compromés amb la perspectiva de gènere– ha originat reaccions i inquietud en certs àmbits acadèmics. La seua aposta temàtica: la narrativa femenina sota el franquisme, és un tema pel qual, com ella diu, “ningú donava un gallet”. Tanmateix a aquesta investigadora entusiasta i molt treballadora li queden moltes piles encara per a traure del silenci tantes veus femenines injustament oblidades.

Llicenciada en Filologia Catalana a València, i amb un Diploma d’Estudis Avançats en Teoria i Cultura Contemporànies per la Universitat de Girona, Lacueva es va doctorar en Didàctica de la Llengua i la Literatura per la Universitat de València en 2013. Des que el 2006 marxés com a lectora a Alemanya –on viu fins avui- ha fet molt de camí com a professora universitària i en el terreny de la recerca, alhora que ha format una família amb un company germànic, potser a ritme germànic, però plena de tocs mediterranis.

Seguir leyendo »