Truman Capote —el gran mestre de la no ficció entre fronteres literàries i periodístiques— va escriure uns retrats magnífics sobre rostres i vides famosos de gran agudesa. Ara bé, allò que qualsevol escriptor es plantejaria amb més dificultat i suposaria un gran desafiament és ensenyar i contar el món i les seues notícies a través de rostres anònims, de noms i mirades que no ixen mai en les portades dels diaris ni en les capçaleres dels noticiaris, sobretot si aquestes mirades tenen ulls de dona. Majo Siscar (Pego, la Marina Alta, 1983), periodista i autora de Tremendes, lliçons de dones lluitadores ho sap, i ho deixa clar en el seu llibre: «És un repte escriure sobre gent anònima, exposar-les d’una manera honesta i complexa i aconseguir que a qui llig li interesse tant com a mi».

Tremendes és un recull de deu reportatges —alguns dels quals ja havien estat publicats en diferents mitjans, com ara eldiario.es, El País, Público, Ara o El Temps, i també per a mitjans internacionals comNewsweek, The New York Times, ElUniversal o Animal Político—. Es tracta de textos on les dones són les protagonistes, i a través dels quals la periodista pegolina s'aproxima a la realitat de moltes dones d’Amèrica Llatina i la duresa en què viuen. Però sobretot, Tremendes és una font d’on brollen històries extraordinàries i esperançadores immerses en un periodisme ben escrit, rigorós i contrastat, que burxa en la causa i l’origen de certes injustícies i atrocitats. Una manera periodística i literària d’observar i contar el món des de primera línia, que fuig del “periodisme de les declaracions i de mirada patriarcal”, i que busca com afecta la gent allò que provoca aquestes grans declaracions que omplen les portades.