Purificació Mascarell: “Ficció o no ficció, el repte és construir un bon text i que els lectors tinguen ganes d’arribar al final”

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és professora i escriptora però, sobretot, és una gran lectora i una dona molt inquieta. Feminista, gran coneixedora de la literatura escrita per dones, ha treballat per la recuperació de l'obra de diverses autores. Des de fa temps investiga la qüestió de gènere en la literatura, així com la (re)construcció i (re)interpretació del cànon.

Doctora en Filologia Hispànica, és professora de Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València. Com a escriptora, ha conreat diversos gèneres literaris, a més, col·labora amb diaris com La Vanguardia, i revistes com ara Caràcters, Clarín, Lletraferit, El món d’ahir i Cuadernos Hispanoamericanos, entre altres.

Fortament arrelada a la seua ciutat d’origen, Xàtiva, Purificació Mascarell és una socarrada de peus a cap, no només perquè s’enfile corrents cap a Xàtiva a la mínima que pot, sinó perquè està implicada en la vida cultural i social de la seua ciutat i la seua gent. En llibres com ara La revolució va de bo! La modernització de la pilota valenciana (2009), El cant socarrat. Les albaes de Xàtiva (2012), i  Memòria de la destrucció. La crema de Xàtiva i altres urbicidis (2019), Mascarell ha investigat i escrit sobre les tradicions i la història de Xàtiva i els xativins.

Autora de l’obra de teatre Cavallers (2017) i de la novel·la juvenil Centre Comercial L’Oblit, (2018) Premi Narrativa Enric Lluch, el salt a la narrativa per a adults el feu amb Cartilla de redención (2021), un llibre de relats i una entrada literària forta i ferma on Purificació Mascarell es revelava com una escriptora minuciosa, inquisitiva, capaç de pegar-li la volta a les històries, i de passada, als lectors. Un any després publicava la seua primera novel·la, Mireia, Premi Lletraferit 2022, una novel·la amb misteri, erotisme i moltes referències artístiques, musicals i literàries. Però també amb reflexions i referències al voltant de les dones, la seua presència i visibilitat en el món de l‘art i de la història, la psiquiatria i el poder exercit des de diferents àmbits sobre les dones.

Recentment Purificació Mascarell ens ha sorprès amb un treball d’edició d’un llibre peculiar i bonic: El cuento animado, antología de relatos con animal. En ell i amb ell, Mascarell i Nórdica Libros han creat una petita joia de llibre, no només com a objecte bonic i atractiu —és un llibre que té una factura impecable que juga amb la tipografia i els colors, el blau elèctric, el negre, el gris i el blanc del paper— sinó perquè suposa una antologia literària distinta i peculiar, unida per dos vincle: d’una banda, l’aparició de diversos animals en els relats i d’altra, la sorpresa i la qualitat literària. Molts dels relats del El cuento animado són peces clàssiques de la literatura, conegudes i reconegudes, llegides i rellegides, és el cas dels contes de Flaubert, Txékhov, Woolf, Kafka, però també n’hi ha d’altres no tan conegudes o ben sorprenents, com ara el relat de Blasco Ibáñez, el de Emilia Pardo Bazán o el d’Horacio Quiroga, entre altres. Tot plegat, són contes i contistes de latituds i èpoques ben distintes, de tradicions literàries diverses, tots ells, al capdavall, mestres de la peça breu i part de la literatura universal.

Com ha recordat en alguna ocasió l’autora d’aquesta l’antologia: “Un conte és com una fletxa que t’ha de travessar”. Gabriel García Márquez solia dir: “El cuento es una flecha en el centro del blanco, y la novela es cazar conejos”. El conte, aquella fletxa que ix disparada, que apunta al centre del cor, que podria matar o, si més no, deixar-nos petrificats com a lectors, és un art i una transformació. Tot això és el poder del conte. I aquestes setze peces aquí recollides en donen fe.

Hem quedat amb Purificació Mascarell un matí feiner als jardins de Monfort. Són les deu i mitja i de moment els jardins estan tranquils. Busquem un racó a l’ombra, maig s’acomiada amb calor. Trobem una placeta amb font i un estany petit, està a un nivell inferior, una mica amagada, té al fons un edifici amb unes columnes, escenari ideal per a fotos romàntiques. De fet, una hora després apareixerà una parelle de novençans vestits de Les mil i una nits a retratar-s’hi.

Mentre parlem una mica de tot i abans d’entrar en matèria, tot i que durant una entrevista tot és matèria, ens adonem d’una granota menuda i desafiadora que ens observa amb uns ullots ben oberts des de l’estany. Emet uns cruac cruac clars i contundents, potser ens està dient que aquest és el seu terreny i que, en tot cas, ens hi deixa estar. A mesura que continuem amb la conversa i mentre Jesús Císcar retrata el moment, s’hi suma una altra granota. La calma del lloc, la serenitat de la verdor i les granotes harmonitzades generen una atmosfera peculiar. No puc pensar en un racó millor que aquest per a deixar-nos acompanyar de les paraules, el seny, l’humor i la tenacitat d’una dona com Purificació Mascarell.

Li comente que fa unes setmanes vaig entrevistar l’escriptora mexicana Guadalupe Nettel. Durant la conversa vam parlar de la presència constant dels animals en els seus llibres, en particular en La hija única o en el seu darrer volum de contes, Los divagantes. Nettel comentava: “Siento que los animales nos permiten vernos reflejados y nos cuentan mucho más sobre quiénes somos en realidad que nosotros mismos”. Un punt de mira que no està lluny del que també pensa Mascarell.

Per això, durant aquesta entrevista, a més de parlar de literatura, parlem també d’animals. I mentrestant, les granotes —grans protagonistes de molts contes i rerefons d’aquesta conversa— potser ens donen un argument per a un futur conte. De moment, ací tenim un ventall d’animals, de lliçons humanes i literàries.

Contar, narrar, fabular i confabular. Quin vici més gran, no creu? Potser és perquè l’ésser humà necessita que li conten històries i el relat compartit és allò que ens humanitza.

L’ésser humà és un ésser narratiu per excel·lència. Tot començà al voltant del foc. Contar històries és la manera que tenim els humans de conèixer-nos. Quan llegim Txèkhov, Irène Némirovsky o Raymond Carver, per dir alguns grans noms, quan els escoltem en el nostre interior, llegim un conte sí, però a banda de llegir una història, percebem que mentre escriuen els autors intenten entendre’s a ells mateixos i ens passen el repte també a nosaltres. Nosaltres com a persones som narració també: naixem, creixem, ens reproduïm i morim. Una persona és la narració d’una vida. Per tant, llegir contes és la millor manera d’entendre’ns a nosaltres mateixos. A mi els meus pares em van llegir històries i rondalles des de menuda. He sigut molt lectora d’Elena Fortún  i de la seua Celia, una xiqueta obsessionada pels contes popular. I jo he fet això també, entrar a la realitat a través de la literatura. M’agradava molt llegir els relats de Les mil i una nits, em seduïa el món misteriós, l’erotisme, la fantasia. Jo volia viure eixa realitat. Més tard, vaig entrat en autors com Arthur Conan Doyle, i el món victorià em va fascinar. Edgar Allan Poe, Bram Stoker i Dràcula, les germanes Brontë  M’agradaven molt les històries clàssiques del segle XIX i que encara ens expliquen qui som nosaltres en ple segle XXI, llibres com ara Frankenstein. I aquesta passió per la literatura em va dur a estudiar Filologia i doctorar-me en Teoria Literària. Tot naix d’ací, sempre m’ha fascinat la capacitat d’una persona de crear mons que t’arrosseguen.

Llavors va estudiar Filologia Hispànica i va descobrir que els referents literaris a finals en el segle XXI eren encar majorment autors homes. On estaven les escriptores?

Estudiant Literatura Espanyola llegia Galdós, Clarín i em doní compte que autores com Emilia Pardo Bazán eren vistes com a autores secundàries, mentre que per a mi era grandíssima. Crec que Los pazos de Ulloa està a l’altura de Cims borrascosos d’Emily Brontë En aquest llibre Pardo Bazán parla de la vida i de la destrucció amb la mateixa força que ho feren grans obres universals del segle XIX. A més, fou una gran autora de contes: contes crítics, costumistes, els seus contes encara ens diuen moltes coses i ens interpel·len, com és el cas del relat recollit en El cuento animado, La navidad de ‘Peludo“.

Clarín, Pardo Bazán, Horacio Quiroga són alguns dels seus referents, recollits en El cuento animado. Altres referents?

Horacio Quiroga és un gran mestre. Ell deia que el conte és com una bala, com una bala o una fletxa que et travessa. La novel·la, per contra, una gota d’aigua que a poc a poc va estenent-se des del principi fins al final, amarant-ho tot. Mercè Rodoreda també m’agrada moltíssim, m’admira com treballa el llenguatge des de l’oralitat i com posa els lectors dins del personatge a través del llenguatge. Era molt minuciosa, Rodoreda treballava molt els textos, els reescrivia moltes vegades. Altres autors que m’agraden molt, i que no estan recollits en aquest llibre són Arthur Schintzler, que era psicòleg i treballava molt la psicologia en els seus personatges. Irène Némirovsky també m’agrada molt, és hereva de Txèkhov, em fascina perquè crea uns personatges amb tanta densitat que et fa creure que són com tu. En general llig molta literatura del segle XIX fins a meitat del segle XX, també perquè és una herència professional. Crec que el pas del temps és bo per a la literatura, hi deixa un poso important. Eixe procés i el temps fa construir el cànon, també per una qüestió ideològica que et demostra que en la història literària de cada època hi ha poques veus clau i revolucionàries, que no en són tantes, i això t’ho dona el temps i la perspectiva. Com va dir Lauren Seksik en Kafka no quiere morir, Kafka no sabia ni podia intuir que anava a canviar la literatura i que seria una autèntica revolució. No s’entén res del que els escriptors han fet més tard sense ell. Kafa ja va parlar de l’alienació humana, de la burocratització, de  la pèrdua dels valors de la humanitat, etc.

Com i d’on naix El cuento animado? Tota tria és difícil i comporta un maldecap, com va ser? Va haver-ne de descartar alguns?

Aquesta tria és el resultat de molts anys de lectures. Dèsset anys llegint aquests autors. Des d’aquell relat de Clarín “Adiós cordera”, que vaig llegir de molt jove i que em va impressionar molt, fins a arribar a Katherine Mansfield, Mercè Rodoreda, passant per Ignacio Aldecoa, Vicente Blasco Ibáñez. Ha estat un procés lent, a poc a poc. Al meu favor ha comptat el fet que fa molts anys impartira una assignatura a la Complutense de Madrid, a través de la beca Javier de la Cierva, que es deia El cuento español. Ningú no volia donar aquella assignatura i a mi em va semblar fantàstica. Hi vaig aprendre molt.

I de tot això beu aquest llibre?

Sí, fou lent, perquè no vaig saber que podia haver-hi un llibre fins a uns anys després de moltes lectures. Va ser un plantejament temàtic, vaig veure que hi havia molts contes amb animals com a símbols de les obsessions o les mancances humanes, i vaig pensar en un fil del que tirar. Darrere de tots aquests contes hi havia, entre altres temes, una crítica rotunda al sistema violent i patriarcal de les guerres, en relats que demostraven que els animals eren igual de carn de canó com els humans. Pense ara en !Adiós, Cordera! de Clarín. O en el fet que tots necessitem carícies i atencions. És el cas del gosset de Thèkhov, tots necessitem que ens donen estima amor, i per això Dmitri acaba vençut, volent ser el “perrito faldero”, el xaiet d’Ana. Els animals simbolitzen en aquests relats les nostres pors, carències i obsessions. En principi volia fer una antologia de vint relats, on hi era Raymond Carver i el seu relat Plomes i Truman Capote, amb Música per a camaleons, però finalment n’han quedat setze perquè hi hagué entrebancs amb la cessió dels drets d’autors. De fet, una vegada amb la idea clara, el procés de creació del llibre també ha estat lent, i ha estat un llibre de molta gestió, vora dos anys, sobretot pel que fa a la gestió dels drets d’autors i aquesta és la raó també d’haver hagut de renunciar a alguns textos.

A més de l’encert i de la potència de la selecció, hi ha també el seu pròleg, Aquel gusano de luz. De cómo nos explican los animales. Vostè mateixa ens introdueix en el llibre amb un text molt rodó i bonic, que en realitat té molt de conte, amb una “moraleja” final i tot: “Érase una vez una chiquilla que se aburría en un verano de bachillerato y decidió escribrir un trabajo sobre un cuento [...] Quizá comprendí que nunca hay que disponer de las vidas ajenas a cambio de la felicidad propia. Aquellas lágrimes infantiles ante la luciérnaga apagada eran lágrimas de conocimiento. Lecciones de vida que nos dan los animales y los cuentos”.

Buscava fer una entrada creativa.

I ho ha aconseguit, molt creativa Un conte fet de cotnes.

El gran repte d’aquest llibre era aconseguir un to no acadèmic. Crear una antologia no acadèmica, propera a la vida, molt humana, i per això vaig trobar en la història real del cuquet de llum el punt de partença: una de les primeres lliçons de vida que jo vaig experimentar.

En definitiva, una selecció atractiva, un llibre de clàssics, d’autors mítics de la història de la literatura que han parlat de nosaltres, els humans, a través dels animals. I un llibre estèticament preciós. Els llibres són la seua perdició, pel que sembla... Algú diria que Purificació Mascarell és una “friqui” dels llibres, amb tots els meus respectes.

Sí, ho soc, ho reconec [i riu]. La decoració de ma casa són els llibres, decoren i donen l’ànima a la casa. M’agraden molt els llibres bonics. Tinc llibres a tot arreu, per terra, sota la taula, a la tauleta de nit. M’agraden, em fan companyia i em semblen un objecte molt bonic, de bellesa i perfecció. El llibre, com a objecte, es va crear fa segles i encara continua. Ja veus, unes pàgines cosides o grapades que han arribat fins a nosaltres. En arribar el llibre electrònic van augurar el final del llibre en paper, però ja veiem que es van equivocar i que el llibre en paper continua més viu que mai. Reconec que tinc un punt de fetitxisme amb els llibres, en l’aspecte formal i estructural. Tinc les meues predileccions. M’agraden molt els llibres d’Acantilado, Gatorpardo, Nórdica, Pepitas de Calabaza, Alta Marea, Mediavaca. O Allan editorial, m’agrada com treballen el disseny gràfic, les cobertes, la tipografia, el tipus de font, les contracobertes ben escrites, tots aquests elements fan del llibre un objecte bellíssim. Pense ara en el cas d’Anagrama, fan unes contracobertes molt extenses, però són boníssimes. Tots aquests detalls de compaginació fan del llibre un objecte de gran bellesa. Per a mi les llibres són companyia, amics, seguretat. He arribat a comprar un llibre dues vegades, sense recordar que el tenia, o perquè és una altra edició més bonica. Compre llibres per a celebrar l’alegria i per a endolcir la tristesa. És una addicció [i riu].

Una ionqui dels llibres, podríem dir, sense ànim d’ofendre.

Sí, totalment [i continua rient]. No m’ofens, no, gens ni mica. Ho reconec!

Els que la seguim per les xarxes socials sabem que cada volta que obrim el Tuiter és possible trobar la imatge d’un llibre en la mà de Purificació Mascarell, o recolzat en una de les seues prestatgeries. Seguir-la és col·leccionar títols, referències i llibres bellíssims. No li diuen mai; pare ja, que no podem llegir tant.

Sí, i tant! Ja m’ho diuen, però amb estima. Què hi farem!

Els seus editors sempre fan dels seus llibres, llibres bonics, acurats, ben maquetes, amb cobertes i colors força atractius. Com s’ho fa?

He tingut sort amb això.

Enhorabona! Perquè no sempre ocorre.

Al començament de l’entrevista parlàvem del valor i el sentit que té per als humans contar-se històries. Avui ja no es llegeix a penes en veu alta, però hi hagué un temps en què la lectura col·lectiva era font de plaer, oci, alfabetització i socialització. ¿Quin és el valor de llegir en veu altra? ¿Tornarem algun dia a llegir-nos en veu alta?

La literatura és ritme i tot això no ho veus fins que lliges en veu alta. L’escriptor juga amb la puntuació, amb l’estructura sintàctica, amb les hipèrboles. És la intenció artística, i tot això ho sents i ho perceps quan lliges en veu alta. Les estructures lingüístiques prenen tot el seu sentit en escoltar-les. Els traductors ho fan molt també, fins i tot alguns escriptors es posen a comptar les síl·labes d’allò que escriuen. A més, pedagògicament, llegir en veu alta és meravellós, pel valor didàctic i pedagògic que té a tots els nivells i edats. Per la cadència del llenguatge, per poder llançar preguntes o per afegir un to elegíaca. Poder dur a l’aula tot aquest costat de les arts escèniques és molt important.

Potser, d’alguna manera, també els clubs de lectura estan recuperant aquest valor i hàbit de llegir en veu altra.

Canviem ara de tema. Se n’anem a casa, a casa seua i parlem de Xàtiva, d’eixir de les cendres perquè “al caliu de les cendres es cou el futur” com escrigué vostè en aquell llibre que va coordinar fa uns anys: Memòria de la destrucció. La crema de Xàtiva i altres urbicidis. En el pròleg, titulat Entre les cendres i el record diu: “tan important com la construcció del nou és la destrucció del passat”. Si mirem al nostre voltant, almenys a casa nostra, no parem de destruir el passat. Cap on anem?

Xàtiva és el meu espai familiar i estimat, ple de records i nostàlgia. Però quan m’he apropat a la història de Xàtiva ho he fet, no només per la qüestió familiar, sinó perquè em permet connectar amb tots els valencians que hi van viure ahir, i més enllà en el passat. La crema de la ciutat de Xàtiva el 1707 fou una destrucció d’una dimensió inhumana envers tots aquells que van patir la repressió dels borbons, l’exili, i que van ser expulsats. Després hi van tornar a refer la desfeta quan i com van poder. Van tornar a aquella ciutat on els havien usurpat fins i tot el nom, llavors rebatejada com a Colonia Nueva de San Felipe. El retorn dels xativins fou una mostra de valor i de resistència per una identitat, una identitat que avui, ara, el 2024 està en perill d’extinció, tant per les nostres circumstàncies polítiques i socials pròpies, com per les d’un món homogeni i global, un món on les particularitats més petites tenen el risc de ser esborrades i els valencians tenim totes les paperetes. En aquest sentit, Xàtiva em dona una cosmovisió, i una forma d’estar al món des de Xàtiva. Una ciutat amb molta història, amb un castell preciós, el seu substrat àrab, la cultura de Al-Àndalus, amb els Papes Borja en el passat, la ciutat que fou l’entrada al paper a casa nostra, amb personalitats i artistes com el Taquígraf Martí, Raimon, Pep Gimeno, i tants altres en la memòria. I no només això, sinó per tantes dones de Xàtiva que no han passat a la història, que són anònimes, però que hi han fet molt. La meua àvia, per exemple, que treballava molt dur i que va construir un ambient i una vida millor que la que ella havia tingut per als seus. Aquesta consciència de classe popular, treballadora, d’un pare fuster que treballava amb les mans, d’una realitat de la qual de vegades m’he trobat desconnectada per les meues circumstàncies personals de treball més intel·lectual, de viatjar, i a la qual m’agrada tornar per sentir-me’n part, d’aquell passat artesà i popular.

Parlem del cànon literari, un tema sobre el qual vostè ha escrit i investigat. Com es construeix el cànon literari?

Cal preguntar-se com es construeix el llegat literari i alhora com acabem llegint a l’escola i durant el Batxillerat i la Universitat, on cada vegada, d’altra banda, són menys les lectures. Dels meus anys d’universitat recorde com acabàvem tenint una foto fixa de la Generació del 27, tot homes i no parlàvem en absolut de totes els dones autores i artistes creadores de la II República, dones com ara Josefa de la Torre, Carmen Conde, Elena Fortún, Zenobia Camprubí, Ernestina de Champourcín. I ací és on entra la posterior reconstrucció del cànon, el treball individual de les escriptores dones per recuperar aquestes autores com a referents. Hi ha un cànon que està fet per homes blancs i persones més afavorides i on no entren les figures d’exclusió i hi ha uns constant que travessa el cànon, i és la mirada patriarcal, una mirada i un biaix. En aquest sentit, les dones hem començat a investigar: investigadors, divulgadores, editores i periodistes, totes hem treballat per la recuperació de veus femenines. I aquesta és la gran revolució de la literatura, al meu pare. Elles són trampolins, inspiració. És molt important crear genealogies de dones. No només per recuperar el passat, sinó per a projectar-nos en el futur, perquè elles són els nostres referents. Un punt de recolzament gran des del qual tirar endavant. Cada generació es troba davant d’un precipici. I una dona sempre es troba ací, al precipici. És una sensació d’abisme que ens ha deixat òrfenes de tot això, de les nostres mares culturals. Necessitem aquesta recuperació per a crear dones. La dona ha estat negada a tot arreu durant molt de temps i això costa molt de superar. Dones com ara Federica Montseny, Victoria Kent, Marga Mayo, Leonora Carrington, Clara Shuman, en tots els àmbits, en la literatura, en la pintura, en la música, en el pensament han estat negades a tot arreu. A més, darrer dels artistes homes, sovint sempre hi ha hagut dones i ens ho han venut com si fos un món només masculí. El cànon ha de ser obert, plural, divers, en permanent reconstrucció, com uns plastilina, i no compartimentat. El cànon és una construcció estètica, ideològica i política, i a partir d’ací el podem fer més mal·leable, més obert i acollidor. Ara pense també en el llegat literari d’Aurora Bertrana, a qui tant admire, i que no s’ha reconegut fins fa poc. Acaba d’aparèixer un llibre d’Ana Garralón, Las incursosas, que parla de la literatura infantil i juvenil, que per mi és simplement, Literatura, però que sovint no ha estat menysvalorada perquè ha estat escriptura femenina i el cànon s’ha construït ignorant-les. Ana Garralón és una de les dones que més sap d’aquest tema. Per una raó o per una altra, les dones han quedat sovint vampiritzades i aquest és un tema que tracte a la meua novel·la, Mireia.

Parlem-ne, doncs.

A Mireia parle de les dones que han servit com a muses i inspiració i poc més., pense ara en la poeta Elizabeth Siddal, que fou model per a artistes pintors. Cal recuperar les històries de les dones que han quedat a l’ombra o vampiritzades. El treball científic i literari té menys valor si el fa una dona. Fins fa no res, els homes poderosos controlaven el saber i les dones havíem de deixar-nos tacar. Les dones cremades per la Inquisició com a bruixes, eren simplement dones sàvies, que sabien de medicina i curaven. A Mireia reprenc el tema amb dues dones cultes i investigadores que aporten saber.

Hi ha aquesta tensió latent, la del poder, una tensió no resolta entre homes i dones tant a Mireia com en Cartilla de Redención.

Sí, tots dos llibres tenen en comú el tema del poder. El poder al qual els homes sotmeten les dones i que no estan disposats a perdre. Les dones amb certa cultura poden pensar que ja està tot bé, que hi ha igualtat, que ho hem aconseguit. En aquests dos llibres vull fer veure que sempre hi ha dinàmiques de poder amb escletxes, les quals demostren que el poder del patriarcat continua, tot i que més subtil, present avui, i per tant cal anar encara més alerta, sense confiar-nos. Tot això ho tracte en aquests dos llibres, de manera ben diversa. Tracte de reflectir que ens fan creure, com una mena de miratge, que tot està bé o que som nosaltres les que ho triem lliurement. De fet, hi ha un biocontrol fins i tot sobre els nostres cossos i els nostres comportaments. Allò que és previsible que fem o diguem les dones. 

De fet, trobe que amb els relats de Cartilla de redención aconsegueix sacsejar els lectors en cada peça d’aquest Cartilla. Amb històries com La visita o Una historia inglesa, o amb altres amb uns finals que ho qüestionen i ho capgiren tot, La córnea, El patio o El alumno. Aquesta capacitat d’introduir l’inesperat es descabdella, en tots els casos, dins d’una pulsió narrativa —molt estretament lligada a una tensió sexual—  i un pols vital i literari amb els personatges, però també amb els lectors. Un joc de forces que ajuda a mantenir la corda estirada fins al darrer moment, cada vegada més tensa, sense saber en quin moment algú l’afluixarà. I després de tot això, en què està treballant ara?

He acabat un assaig literari que Ariel publicarà en setembre. Tracta la literatura escrita per dones que aborda el tema de la violència masclista dins del matrimoni, repassa l’escriptura femenina que ha tractat aquest tema. A més, vull continuar explorant la novel·la en valencià en un futur, sense deixar de costat la investigació acadèmic. Són diferent línies de treball que m’acompanyen i les gaudisc totes perquè en totes elles hi ha el repte intel·lectual, el repte de la creació de la construcció, com l’arquitectura. Una novel·la, un conte és això, construcció. Ho passe molt bé molt construint textualitats, si és tractat d’una creació literària, hi ha més imaginació, però si és una obra assagística també ho gaudisc, al capdavall el repte és construir un bon text, que als lectors no se’ls caiga de les mans i tinguen ganes d’arribar al final del llibre. Moltes de les tècniques que et serveixen per a la ficció, et poden servir també per a l’assaig, i per al periodisme. És tot una relació. I la finalitat de crear un text atractiu, llegidor, dinàmic.

Tanmateix, continua havent aquesta idea que la creació només forma part de la ficció.

Encara funciona el pensament que allò literari és allò fantasiós, com si estiguéssem en el segle XIX, en ple romanticisme. En el segle XX s’ha dit i s’ha repetit, sobretot a partir del formalisme dels russos, que la literatura és un ús artístic i concret del llenguatge, siga quina siga la finalitat, de ficció, o de no ficció, periodística, la que siga. Ho vam demostrar autors com Rodolfo Walsh amb Operació masacre o Truman Capote amb A sang freda, entre tants altres que han vingut després.

Purificació Mascarell parla alhora amb passió, calma i seguretat del que fa i del que sent. En el seu valencià hi ha una sonoritat de consonants i una plenitud de vocals obertes i arrodonides que encisa. Fa goig escoltar-la parlar, té les idees ordenades, lliga noms i conceptes i entrellaça els temes de manera intel·ligent. M’acomiade d’ella mentre fem una passejada cap a Blasco Ibáñez amb la sensació que hem tingut una conversa bonica i fructífera.