Doncs clar que necessitem la biomassa (forestal, i agrícola, i de jardineria...)

Novament el senyor Arnal, al seu article “Necessitem biomassa?” publicat per este diari el 25 de març fa un exercici de contorsionisme argumental digne de la seua fixació contra el sector forestal, el món rural, i si m’ho permeten, contra tota lògica i raó. En aquest mateix diari Arnal (que cal recordar no és expert en incendis, ni en gestió forestal) s’ha permès el luxe de qualificar-nos a altres companys i a mi mateix d’irresponsables... i tot i no poder evitar tindre la sensació d’estar “llavant-li el cap a un burro” (expressió valenciana per explicar quan un esforç resulta improductiu), no resulta possible ni callar, ni atorgar davant certes afirmacions. Per posar un exemple: Castellnou, al que critica a un dels seus articles, és un dels majors experts en incendis forestals del món. En moltes ocasions no paga la pena l’esforç de contestar-li... però les persones que llegeixen este diari mereixen rebre altre punt de vista.

Vaja per davant que esta resposta, tot i ser una reacció al seu article concret, no va destinada a intentar que canvie de punt de vista, ja que és impossible raonar amb qui argumenta des del dogma i el prejudici. Servidor ja ho ha intentat en el passat, i resulta evident que Arnal creu atresorar la veritat absoluta al seu haver, tot i demostrar article rere article que no entén realment com funcionen els incendis forestals (ni el món rural al que sistemàticament menysprea) en l’actualitat. Esta resposta va orientada a qui puga tindre dubtes raonables.

Dit això, no deixa de ser curiós com, en ple segle XXI i enmig d'una crisi climàtica i energètica sense precedents, encara hi haja qui es qüestione si necessitem biomassa (tota la biomassa. L’agrícola, la forestal, la de restes de jardineria...). I no és només un plantejament professional des del sector forestal (ja molt depauperat, en part gràcies a actituds i arguments com els d’Arnal), sinó com a plantejament d’una societat que viu envoltada de muntanya, que comença a entendre el risc que implica l’abandonament rural i que sap què passa quan es deixa de gestionar el territori.

Primera dada objectiva: segons dades de 2024 del Ministerio de Transición Ecològica y Reto Demográfico (MITERD), Espanya és el segon país més forestal d’Europa per darrere de Suècia. Tenim un servei públic de gran qualitat que s’anomena Inventari Forestal Nacional. Eixe inventari mostreja de forma sistemàtica els boscos des de fa dècades, i ens permet veure l’evolució. I com a primera dada, Oh, sorpresa!!!! Es detecta un notable increment de la superfície de muntanya arbrada a costa de la disminució de muntanya sense arbrat i de cultius... és a dir, segons les dades, tenim més boscos que en la vida (recent). Concretament, quasi 28 milions d’hectàrees, el que suposa més d’un 55% de la superfície del país. No és cap opinió. És un fet. No solament això... La biomassa arbòria existent en les muntanyes és ara molt major que la que mostrava el 2on Inventari Forestal Nacional (el primer es va fer en 1975, ara fa 50 anys), tant en valors absoluts com en valors per hectàrea. A certes faccions socials hi ha gent que opina que la biomassa forestal no és necessària. Fantàstic. Aleshores, a escala valenciana, com proposa eixa gent exactament (no filosofia, propostes concretes) gestionar les 1,3 milions d’hectàrees de superfície forestal valenciana, que augmenta any rere any en densitat i combustible acumulat? Perquè no ens oblidem, segons dades de la Generalitat Valenciana de 2024, el 55% del territori valencià és forestal. A Castelló de fet el 63,8% del territori és forestal, a València el 55,64% i a Alacant el 43,46%. Potser esperarem que siguen les flames les que facen la gestió, com va passar a Bejís, a Llutxent o a Vall d’Ebo? (els 3 incendis provocats per causes naturals (llamps) per cert. Perquè novament el senyor Arnal menysté el coneixement i les dades ometent que en 2022 tres dels quatre grans incendis forestals que va partir el nostre territori van ser per llamp (i cremaren més del 90% de la superfície d’aquell any). O millor encara: que la natura torne al seu estat “salvatge”, com si els humans no haguérem intervingut mai en el paisatge mediterrani, oblidant segles de pastura, aprofitament forestal, cultiu en marges i vigilància activa del territori. És l’equivalent a alliberar els rius ara que s’ha demostrat la importància de les infraestructures... ¿En serio, Jorge?

Segona dada objectiva: Segons dades del Pla Integral de Foment de la Biomassa residual agrícola i forestal per a ús tèrmic de novembre de 2016, la disponibilitat de biomassa potencial a territori valencià supera 1 milió de tones d'anuals. La disponibilitat de biomassa agrícola suposa una possibilitat de 800.000 tones a l’any i la biomassa forestal 200.000 tones a l’any. Per cert, resulta graciós: esta dada és de quan el senyor Arnal estava al govern de la Generalitat Valenciana en qualitat d’assessor. I cal aprofitar-la. Tota.

Novament, la fixació que mostra este senyor contra el sector primari li pot, i torna a carregar contra l’ús del foc en l’agricultura que suposa una part ínfima de la superfície cremada. És tal el nivell d’obsessió que critica que es facen servir camions i maquinària... potser preferiria que tornem a condicions d’esclavitud dels treballadors forestals i que s’utilizen animals. Potser aleshores vindrien els animalistes a dir que això és maltractament animal? Haurem de fer contractes laborals a les haques? Contractar seguretat social? Perdonen la ironia... és producte del cansament d’haver d’explicar novament “la llei de la gravetat”. Senyor Arnal, s’empra maquinària per a dignificar el treball dels professionals forestals. De la mateixa forma que s’empra una motoserra en lloc d’una serra manual, o s’empra una desbrossadora en lloc d’una falç, i s’empren tractors forestals i maquinària en lloc d’animals... la tècnica i la ciència permeten mecanitzar certes feines sense grans impactes perquè les rodes d’un tractor d’alta estabilitat reparteixen el pes de la màquina en major superfície.

Tercera dada objectiva: Que ningú s’escarote. Sí, és un tractor forestal en la muntanya. En física Pressió = Força / Superfície. Per això no ens posem tacons per anar a la neu, i emprem raquetes. Per a incrementar la superfície, no? Doncs bé, una persona provoca una pressió sobre el terreny de 0,3 kg/cm2, un cavall provoca una pressió sobre el terreny de 1,4 kg/cm2. Un tractor agrícola (no adaptat a sòl forestal), menys pressió que un cavall (1,1), un tractor forestal de cadenes entre 0,5 i 0,7 kg/cm2. I si són cadenes de baixa densitat entre 0,2 i 0,4 kg/cm2 per tant...

I clar, no deixa de sorprendre que Arnal mostre la seua preocupació perquè l’aprofitament biomàssic pot “originar greus danys als ecosistemes forestals” però omet que els incendis forestals d’alta intensitat que patim i que superen la capacitat d’extinció provoquen la destrucció del sòl, del banc de llavors... I és que gràcies en part a certes actituds (que afortunadament no comparteixen els col·lectius ecologistes majoritaris) el que s’ha aconseguit és dificultar la solució, i agreujar el problema. Clar que els ecologistes no provoquen els incendis forestals. Clar que no ho han prohibit tot. De fet, organitzacions com Greenpeace o WWF han fet molta feina en el sentit de donar suport a les solucions que se proposen des de la Comunitat de lluita contra els incendis forestals. I han participat en fòrums qualificats de debat. Però sempre hi ha qui s’autoerigeix en guardià de l’ortodòxia ecologista i no assumeix cap altra veritat que la seua.

Afirmar que la biomassa forestal no és necessària és una mostra de profund desconeixement del problema dels incendis forestals i sí que suposa una tremenda irresponsabilitat que ens aboca a major risc per a persones (bombers forestals, ciutadania,...) i ecosistemes, i a seguir gastant diners “en negre” (en extinció d’incendis) per no invertir en verd (en aprofitament dels recursos forestals). La biomassa no és un invent modern ni un caprici de la indústria: és el subproducte d'una gestió forestal activa, necessària i urgent. I afortunadament així ho han entès moltes diputacions que han articulat programes per a ajudar als pobles a gestionar-la. Gestionar el bosc no vol dir “explotar-lo”, sinó fer-lo viable, resilient i viu (incloent a la població rural que vostè menysprea). I això passa, ens agrade o no, per llevar combustible, és a dir, biomassa forestal. La sostenibilitat, senyor Arnal, té una pota econòmica, i una altra social. No se n’oblide. Ometre-les com fa vostè, és símptoma d’insostenibilitat i prejudici.

Omet també la diferència entre causalitat d’ignició (què provoca la xispa que inicia el foc) i la causalitat de propagació (què provoca que el foc s’escape i es faça gran). Mire senyor Arnal, quarta dada objectiva, amb les dades definitives de la Generalitat Valenciana entre el 01/01/2000 i el 31/12/2016 els focs per llamp al nostre territori suposaren 1.686 incendis i 9.278 hectàrees. Les cremes agrícoles amb les que vostè té tanta fixació, 693 incendis i 3.461 hectàrees. Tota la resta d’ús del foc està per baix del de cremes agrícoles, i molt per baix dels incendis per llamp. Amb les dades encara no consolidades, des de 2017 fins l’actualitat els llamps han provocat 698 incendis forestals que han cremat 33.535 hectàrees. Per contra, les negligències (totes juntes), en el mateix període, han generat 654 incendis que han cremat 2.072 hectàrees. L’estat dels nostres boscos unit al increment de llamps que toquen terra associats al Canvi Climàtic, i socarrats per la sequera i les malalties, els fa cada vegada més vulnerables... però això sembla que a vostè li dona igual...

Cinquena dada objectiva: els incendis que podem apagar necessiten que per hectàrea hi ha ja menys de 10 – 15 tones de matèria seca (almenys a zones estratègiques). Desconeix el senyor Arnal el concepte “capacitat d’extinció”. Què vol dir això?: Una unitat forestal en atac directe al foc pot treballar en intensitats lineals per baix dels 4.000 kilowatts per metre lineal de front (això són 2.000 calefactors de 2.000W dels que tenim a casa per a quan fa fred, per cada metre lineal de foc). En atac indirecte (quan passa l’helicòpter, baixa la intensitat i s’entra a treballar, quan s’utilitza un camió autobomba...) la capacitat d’extinció està en l’entorn de 10.000 kilowatts per metre lineal de front (5.000 calefactors). A partir d’eixos llindars, mana el foc. Esta imatge mostra com s’incrementa el creixement d’un arbre desprès d’una aclarida destinada a biomassa i prevenció d’incendis. Anells més amples impliquen major fixació de gasos d’efecte hivernacle. Els anells més estrets són producte de la competència per densitat excessiva d’arbres.

Perquè el bosc no gestionat, en un escenari d’aridesa creixent, més onades de calor, major temperatura ambiental, vent terral i sequeres recurrents, és una bomba de rellotgeria. I això tampoc no és una opinió: és una constatació empírica avalada per tots els estudis de comportament del foc i per l’observació de grans extensions d’arbrat mort per la sequera i que ara espera a ser extret per a un aprofitament biomàssic, o a cremar-se en el proper incendi. Què creu que passarà abans, senyor Arnal? L’acumulació de biomassa seca i fina és el principal factor de propagació dels incendis forestals extrems fora de capacitat d’extinció. I quan el foc pren amb intensitats de més de 90.000 kW/m, com hem vist ja al nostre territori, no hi ha ni avions, ni helicòpters, ni brigades de bombers forestals que valguen. A Catalunya en 2022 el foc del Pont de Vilomara va arribar a desenvolupar 127.000 kW/m (12,7 vegades la capacitat d ‘extinció). I això està directament relacionat amb la biomassa forestal continguda en les nostres muntanyes.

I davant això, senyor Arnal, només queda una opció: haver gestionat abans.

I sí, la biomassa també es pot aprofitar com a energia i és un recurs renovable. Per això existeixen els Instruments Tècnics de Gestió Forestal que vostè desconeix. I són validats per funcionaris públics que garanteixen les bones pràctiques que garanteixquen la continuïtat del recurs més enllà de la seua opinió al respecte.

I ací ve altra ironia. La societat es queixa de que es cremen els boscos, però hi ha qui rebutja una tecnologia que permet donar-li un ús a eixa energia acumulada de forma antinatural per absència d’herbívors, de focs naturals i de persones que aprofiten eixe combustible, un recurs que pot generar economia local i substituir combustibles fòssils (i que tot i que vostè no estiga d’acord és “carbon neutral”, és a dir balanç d’emissions zero). I sense considerar el paper que juga la prevenció d’incendis en quant a la prevenció de les emissions derivades dels incendis.

S’està treballant en centrals que poden funcionar amb restes forestals i agrícoles generant ingressos per als pobles on ara paguen, agricultors que poden vendre la poda de les seues finques, cooperatives que poden generar ocupació rural, restes de poda urbana que van a abocador i suposen un cost que podrien suposar un ingrés per als municipis... Però sembla que tot això és massa complicat. És més fàcil dir que no cal biomassa i continuar deixant que es creme en els incendis forestals, no?

Afirma als seus articles que la política contra incendis ha fracassat. Si no fos tan greu, faria riure i tot. Les dades, novament, contradiuen la seua opinió. Sisena dada objectiva: malgrat que des dels anys 80 del segle XX els estius s’han allargat 10 dies per dècada, s’ha incrementat la superfície forestal, malgrat que tenim més onades de calor, ha pujat la temperatura de l’atmosfera... malgrat això, s’ha baixat moltíssim la quantitat d’incendis i ha crescut la superfície forestal. La gràfica mostra com les onades de calor s’incrementen, mentre les hectàrees cremades baixen. Per tant, deixe de faltar a la veritat. La pregunta és: fins a quan podrà el sistema públic d’emergències aguantar la situació? Amb les dades per dècades veiem que comença un canvi de tendència.

Respecte del impacte ambiental: clar que qualsevol activitat humana provoca un impacte. I ja sabem que vostè és partidari de tancar a la gent a casa per evitar-ho. Però caldrà recordar-li que l’article 19 de la Constitució consagra el dret a la lliure circulació, i el 45 a un medi ambient adient. I per a un medi ambient adient la gent que gestionem espais agroforestals, públics o privats, el que fem és emular processos naturals. És clar que gestionar malament un territori forestal és contraproduent, però no fer res, en tant en quant agreuja els incendis, ho és molt més. Un bosc que crema allibera CO₂ de manera descontrolada, genera partícules en suspensió i arrasa el sòl i el banc de llavors. Per contra, un bosc gestionat de forma adient, pot segrestar carboni, protegir el sòl i afavorir la biodiversitat mosaic. Sempre que hi haja planificació, tècnica i sentit comú. No dogma.

A més, respecte l’economia (clau per a la sostenibilitat, recorden), també fa menció el senyor Arnal dels diners que es destinen de fons públics... i és que caldria convidar a que els defensors de certes postures amb una carència evident de consciència situacional es pregunten: saben vostès quants milions costa cada gran incendi forestal? Quants recursos públics es destinen a intentar apagar l’inapagable? I a la restauració dels danys posteriors? I si aconseguírem canviar de paradigma, saben vostès quant valdria invertir preventivament en gestionar i aprofitar biomassa? La resposta és que no ho saben. Però opinen. Potser si investigaren una mica els costos econòmics dels incendis forestals entendrien millor la necessitat d’inversió en gestió preventiva, i en aprofitament d’eixe recurs renovable que és la biomassa. Ens estalviaríem algun disgust… i molts diners. I clar que cal aprofitar la forestal. Però també l’agrícola i la urbana procedent de jardineria, de ramaderia (biogàs, fem orgànic...) per descarbonitzar l’economia. No es tracta només de si “necessitem” biomassa. Es tracta de si volem un territori viu o un cementeri verd. Es tracta de si volem reaccionar després o actuar abans. I sobretot, es tracta d’entendre que el paisatge mediterrani és fruit de la interacció humana amb la natura, no un decorat immòbil. Renunciar a la biomassa és renunciar a gestionar el nostre futur. I, francament, eixe luxe ja no ens el podem permetre.

Finalment, la Fundació Pau Costa a la que Arnal també critica, ha aconseguit posar d’acord a enginyers, biòlegs, ecòlegs, geògrafs, silvicultors, propietaris, ramaders, urbanistes, ecologistes, ramaders, bombers, gestors d’espais naturals... i per això, voldria acabar amb la invitació a que entren a llegir la Declaració sobre la gestió de grans incendis forestals a Espanya, i si la consideren adient, que la subscriguen. Ja són més de 900 persones i més de 100 organitzacions (universitats, col·legis professionals, centres de recerca, col·lectius ecologistes seriosos...) els que han donat suport. Per als que no ho sàpiguen la Fundació du el nom de Pau Costa. Bomber de Generalitat de Catalunya que va morir lluitant contra el foc en l’incendi d’Horta de Sant Joan. Ací un documental del que vam aprendre d’aquella pèrdua tan dolorosa. Senyor Arnal, vostè i la gent que fa el que vostè fa són una part substancial del problema. I ho són perquè avantposen la seua creença, i els seus prejudicis a la lògica i la raó. Ho pinten de ciència i fan un ús interessat de les dades. Però no deixen de ser tertulians polítics. Espere que algun dia decideixca ser part de la solució. I recorde: Pot tindre vostè les seues pròpies opinions. Però no els seus propis fets.

I els fets són que algunes persones estem intentant construir consensos i treballant sobre el terreny contra el foc, de forma directa, per solucionar el problema. I altres, es dediquen a opinar, confrontar i mostrar la seua incapacitat d’arribar a acords.

On vostè posa murs, nosaltres, continuarem construint ponts (de fusta)

*Ferran Dalmau – Rovira es enginyer forestal. Tècnic d’emergències i protecció civil.