Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La ley de vivienda cumple un año: los expertos dan soluciones a la falta de pisos
El PSOE da por desactivado el desgaste de la amnistía tras el éxito electoral en Catalunya
Opinión - El suicidio de Europa. Por Rosa María Artal
Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

La ruta dels 'rooftops'

Terrassa de l'Hotel del Carme, a València.

0

Els rooftops, o terrats des d’on contemplar les ciutats mentre bevem i parlem, s’han posat de moda. A Barcelona des de fa anys i a València, més recentment, aquests rooftops estan ubicats sovint a la part superior dels hotels, els seus terrats convertits en bars, restaurants, cocteleries i alguns fins i tot amb aire de discoteca. N’hi ha de grans, glamurosos i sofisticats, però també de més senzills i petits, sense grans pretensions, espais de calidesa fins i tot quan bufa el vent, que sovint hi bufa.

Alguns rooftops tenen vistes de gran angular, de quasi 360 graus, la mar i les muntanyes al fons. Altres tenen una visió més modesta i moderada, però sovint plena d’encant i d’història: monuments emblemàtics, edificis d’atractiu i valor arquitectònic, parcs i jardins. La diversitat és temptadora i l’entorn fa molt, però al cap i a la fi es tracta de deixar-se anar per una estona, de prendre una copa, d’escoltar música, de vegades a la força, de banyar-se en una mini piscina (si t’allotges a l’hotel en qüestió), o senzillament, deixar-se acompanyar per una posta de sol o pujar a les altures creient així que estem més a prop del cel, de fet ho estem, o de tocar la glòria que, segons com, també, perquè seure al sol de la tardor o de la primavera, perquè seure al sol de la tardor o de la primavera, a l’estiu millor anar-hi de nit directament, amb dolça companyia i un bon còctel, és una manera d’estar en la glòria.

Amb aquests components tan plaents –a la gent no li agrada gens patir, normal d’altra banda– els rooftops s’han convertit en un fenomen arquitectònic-gastronòmic molt de moda, marinat amb bons vins i còctels. Per descomptat, aquests bars-terrasses suposen també un atractiu turístic, però no exclusivament, perquè sovint els visiten els habituals de la ciutat en qüestió. A mi personalment no em molesten els turistes –és clar, sempre en dosis assimilables– i fins i tot m’agrada “disfressar-me” de turista o, millor dit, fer de turista a casa meua: deixar-me sorprendre, emmirallar-me, cabrejar-me, si s’escau, per i amb la ciutat que m’acull i m’expulsa, segons com i on.

Com que les ciutats i la literatura són dues de les meues obsessions,  aquest matí, mentre pensava que volia escriure sobre els terrats rooftops –els terrats, tan estellesians– i llegia una entrevista amb Mircea Cărtărescu, m’he quedat ancorada en la idea de

l’escriptor romanés tenia sobre  la seua ciutat, Bucarest: “jo he inventat Bucarest. N’estic convençut: al món no hi existeix cap Bucarest. De la mateixa manera que no existia Sant Petersburg abans de Dostoievski, jo he construït Bucarest pedra a pedra. Les ciutats reals no tenen cap mena d’interès per a mi; només les ciutats que els escriptors s’inventen. No em cal visitar Buenos Aires. Em basta llegir Borges. L’Alexandria de Durell ja em satisfà prou. No tinc la necessitat de visitar cap d’aquestes ciutats. Com deia Calvino, totes les ciutats són imaginàries... [...] No m’interessa la ciutat per si mateixa. Cada cop apareix menys i menys en els meus llibres. Per descomptat que quan hi passejo trobo edificis estranys que capten la meva atenció. Hi ha moments del dia, fins i tot, en què la ciutat es torna una estranya. Els vespres de l’estiu, per exemple, són impressionants; s’hi forma una espessa llum d’ambre que he volgut retratar en molts textos. L’instant de la posta de sol és absolutament màgic. No he trobat res de semblant en cap altre racó del món. Però estic convençut que la meva literatura amplifica aquestes visions de Bucarest. Per això considero Bucarest la meva invenció. En tinc la patent”.

Em demane quin escriptor valencià podria dir que té la patent de València, la llista no és extensa, alguns candidats possibles serien Ferran Torrent o Rafa Lahuerta disculpen les omissions, no em venen ara al cap més noms convincents. Però potser cap d’ells s’atreviria a exigir aquesta patent amb el convenciment que ho fa Cărtărescu.

Potser sí, totes les ciutats, com  diria Calvino, són imaginàries. Són la ciutat que cadascú de nosaltres du en la pupil·la, en el pensament, en el record més llunyà, en el més dolorós, en el més dolç, en el més subtil, o en el més imaginari.

I mentre recordem, evoquem o imaginem quina és la nostra ciutat, una altra manera de copsar-la és pujar als terrats, als de casa nostra amb una copeta de vi en mà –en el meu cas, visc a un catorzé i les vistes són per llogar-hi cadires o, de tant en tant, permetre’ns un luxe, una pujada als rooftops, a les altures alienes de la ciutat pròpia.

No diré noms, de rooftops ben parits a València, com d’amants, n’hi ha ben pocs, però els meus favorits són, sens dubte, els més petits i discrets, amb sofàs i racons, una basseta d’aigua i unes vistes que conviden a fer “la turista” i deixar anar un gran: oooohhh, amazing, gorgeous!

Doncs, sí, sorprenent, meravellós brutal, ras i curt perquè València, imaginada o real, enamora, i no només els turistes, i no només des de les teulades. També en posar els peus a terra. 

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

Etiquetas
stats