Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
¿Y si no fuera Harris? Otros candidatos demócratas para sustituir a Biden
Ni un solo día sin incidencias en Cercanías Madrid: los retrasos se triplican
No ha sido una sorpresa, pero estamos en terreno desconocido, por Pérez Royo
Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

Des de Catarroja, Ramon Guillem

Ramon Guillem.

0

Fa uns dies Ramon Guillem (Catarroja, 1959) va rebre l’homenatge de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual ell també fou vicepresident al País Valencià. Fou durant la velada literària dels darrers Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Ramon Guillem, poeta, bibliotecari, dietarista, anguila de lletra, és un home inquiet i feiner. Prim, bellugadís, amb uns ulls queferosos darrere d’unes ulleres que encara el tornen més creïble.

Catarroja, el seu poble, és un poble molt literari: editorials de bona factura, premis literaris, una biblioteca dinàmica i ben fornida, i un cicle de poesia consolidat i d’èxit, ho avalen. Amb tot, Catarroja, a més de molta literatura, té per a mi connotacions de viatge en tren de camí més al sud, però sobretot de músics, com ara Miquel Gil, o el mateix Eliseo Parra, que visqué un temps a Catarroja quan treballava junt amb Al Tall. D’escriptors: Pasqual Alapont, Ramon Guillem, Ramon Ramon, entre altres, i per descomptat, d’editors, grans editors com ara Vicent Olmos, i de molts llibres. No debades hi ha la seu de dues editorials valencianes que fan goig: Afers i Perifèric.

Cada vegada que puge al rodalies València-Gandia m’agrada sentir aquesta veu anònima que anuncia l’arribada a Ca-ta-rro-ja. Dues consonants sordes, la vibració de la erra, una o oberta i generosa i una jota que dita amb accent de l’Horta sonaria contundent. Hi ha pocs pobles valencians que em suggerisquen tantes coses en pronunciar-los en veu alta com ara Catarroja. De fet, com escriu Josep Sorribes, els propis catarrogins ensumen la diferència, i per a “marcar” el seu territori han erigit a l’entrada un petit rectangle de rajoles i ceràmica superposada on es pot llegir allò de “Catarroja, subcomarca de l’Horta–Albufera”. Res de l’Horta Sud, capitalitat que reclama Torrent. Catarroja descoberta, com diu la dita popular.

Vista des de molts angles, Catarroja és terra i aigua, frontera, horta, precisió i imprecisió, però sobretot, és terra de veus i lletres. Ramon Guillem és una d’aquestes veus. El conec des de fa anys, molts anys, però mai hi he tingut un tracte ni continuat ni seriós. De vegades sembla que amb ell no es pot parlar seriosament, tot i que crec que forma part de la posada en escena, en el fons és un home de pensament i reflexió. En tot cas, si no l’he tractat més no és perquè no siga ell una persona d’amistats ni paraula atenta, sinó per pur atzar i perquè la seua actitud juganera de llenguatge esmolat i fresc a mi —sobretot quan el vaig conèixer, que era molt jove— em desconcertava. Trenta anys després ho recorde i em provoca un somriure.

Sempre he percebut en Ramon una persona diferent: llest, culte, divertit i molt feiner. Fins i tot molt més formal i transcendent del que ningú pogués imaginar a primera vista. Darrere d’una màscara una mica histriònica que ell mateix s’ha confeccionat i amb la qual juga a l’ambivalència i la incertesa, hi ha un home profund, sensible i compromès. Tanmateix, mai no saps si t’està parlant seriosament o t’està prenent el pèl. Segurament, de tan bé, bonic i fi com ho fa...

Recorde Ramon Guillem sempre amb pocs cabells, i fa anys sembla que gastava bona barba. Ara a penes si puc evocar-lo així, després de moltes batalles, literàries i vitals, Ramon du ara una barbeta grisa, ben retallada i acurada que li dona aquest toc elegant i misteriós.

Vaig conèixer Ramon Guillem pel meu, i el seu, lligam a la tertúlia poètica de La Forest d’Arana a començaments dels anys noranta, i més tard, alguna trobada per la meua implicació professional amb el món de les biblioteques mitjançant la revista Compactus. Revista d’arxius i biblioteques. Eren els anys 2001-2004. Tot plegat, no suma moltes hores de conversa, però quan l’he tingut al davant l’he escoltat i l’he observat amb deteniment, curiositat i un puntet de confusió.

Parlar de Ramon Guillem és entrar en una biblioteca, la que hi ha al seu cap, la que ell ha construït durant dècades (ara ja jubilat), la que hem fet nosaltres a casa, també amb els seus llibres, que en són ja uns quants, molts! I juntament amb les cases de cultura i les bandes de música, les biblioteques i els bibliotecaris marquen la diferència als pobles. Segons siga la fortuna d’un poble en aquest terreny, pot acabar la cosa radiant o bastant grisa. És a dir, podem parlar d’una biblioteca viva, que creix i es transforma, que fa viure i créixer els veïns i veïnes del poble, o d’un magatzem de llibres i pols on poca gent s’apropa i els que ho fan, ho fan de poca gana. En el cas de Catarroja, Ramon Guillem ha fet de la biblioteca del seu poble un punt de vida i referència, un lloc de trobada. Ell ha estat cor i carn de biblioteca, cor de Catarroja.

Als pobles, i també a les ciutats, però encara més notòriament als pobles, els bibliotecaris són una baula clau per a la dinamització cultural i social de la comunitat. Ramon Guillem ha estat aquesta baula a casa seua. Activista literari i cultural, escriptor i, en especial, poeta, ha impulsat el cicle literari “Dos poetes com nosaltres”, una trobada que des de 2016 acull durant alguns dimarts de l’any poetes destacats de la literatura catalana i d’altres literatures. Aquests dimarts han estat i són l’ocasió d’apropar els lectors als poetes, i viceversa. Ramon Guillem ha dut a passejar per aquest poble de l’horta algunes de les millors veus poètiques en la nostra llengua i més enllà. Heus aquí un punt de conversa i contacte entre els lectors i els escriptors, un moment on la literatura esdevé més real i tangible, lluny de semblar un oracle custodiat.

He llegit detingudament alguns poemes de Ramon Guillem, voldria llegir-ne més. És molt bon poeta. En tot cas, fou de Ramon Guillem el primer llibre que vaig llegir en català en tornar dels Estats Units el juliol de 2017. Era A foc lent (2004), novel·la guanyadora del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida. Un llibre ben pensat i curosament escrit que desafia el repte: trobar un fil conductor i una trama per a una història on el noranta per cent dels moments i les escenes són eròtiques. Moments captivats i captivadors, ara i ací, al bell mig de la ciutat, a una sala d’un museu, al mig del silenci i la solemnitat d’una sala de concerts de música clàssica. En aquell llibre tot és matèria eròtica, tot es transforma en eros i en heroïcitat: la de construir una novel·la eròtica amb tensió, força, lirisme i molta provocació. Cosa gens fàcil. Molts s’hi aventuren. Pocs se’n surten tan bé com Ramon Guillem.

Qualsevol d’aquests dies m’endinsaré de nou en l’univers poètic de Ramon Guillem, allà on el seny sembla que venç la broma, però on no per això deixa de ser tan humanament irresistible, amarat de matèria poètica, entre l’horta, l’aigua i els llibres.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

Etiquetas
stats