Si un dia de Pasqua

Sempre m’ha espantat la Setmana Santa i la seua estètica: la música de processó em fa basarda i tota aquesta parafernàlia de sants i blondes em genera inquietud. De fet, les imatges religioses em fan tremolar i m’esbalaeixen. Quan era menuda, durant aquests dies festius anàvem a veure la família a Pego, a la Marina Alta. Allà els meus cosins es vestien de penitents, tot de morat, amb el rostre cobert i les caperutxes, i eixien a les professons. Aquelles imatges de persones tapades i amb aquells estranys barrets en punta em feien venir malsons durant una temporada llarga.

El dia de Pasqua, però, era tota una altra cosa, era un bri d’alegria i esperança. Normalment ja havíem tornat de Pego i anàvem al Puig, el poble del meu pare. Per a mi, com per a tants valencians, la Pasqua significava un esclat de vida. Dilluns de Pasqua era un garbell de sensacions: olors de camp, de goma de bambes noves, el blau lluent dels pantalons texans que solíem estrenar de menudes al voltant de Pasqua. Ja ho canta la dita: Diumenge de rams, qui no estrena no té mans. Segons caiguera la Pasqua, més o menys lluny de l’hivern, la samarreta era de mànega curta o de mànega llarga, però fos com fos, mai no faltava o la rebeca de punt que tant odiava, o amb sort, una caçadora vaquera nova de trinca, això sí que era un goig! Si era “rebequeta”, la meua germana i jo remugàvem mentre a casa ens deien: abrigadetes i sense badar boca! Per fortuna, un any es van posar de moda unes caçadores d’un teixit brillant que semblaven mig impermeables i que resultaven molt més lluïderes que el punt de la rebeca. Crec que es deien Graham Jeans. Quina xulada de caçadores! Aquells dies de Pasqua eren tan boniques!

Per a mi la Pasqua són records del Puig i de l’horta. És la imatge de la taula parada amb unes bones plates de conill amb tomata, conill en mullaeta, en diuen a la Safor, o llonganisses amb faves, mandonguilles d’abadejo amb tomata, i més tomata, vinga tomata, la conserva de final de l’estiu s’allargava fins a Pasqua. També fèiem mones al forn de la meua tia, mones de Pasqua esponjoses, coca en llanda, rotllets d’anís, rosegons amb trossets d’ametla, coques Cristina.

Dilluns de Pasqua eixíem d’excursió al camp amb un saquet, cantimplora, encisam i llonganissa de Pasqua, recorde que se’ns enganxaven entre les dents i no hi havia manera, però tenia igual perquè sobretot era el dia d’eixir a córrer al camp, de saltar a la corda i envolar el catxerulo. Mon pare els construïa ell mateix amb canyes de la marjal, paper de periòdic, enganxines d’ací i d’allà, i retalls de tela dels vestits que ens cosia la mare. Retalls volàtils que formaven una filera de colors màgics lligats a una corda fina que lluïa en el cel quan els envolàvem i anàvem amollant corda. Artefactes d’allò més customitzats, models únics. Era increïble com d’alt volaven aquells catxerulos.

Quan ja apuntava l’adolescència, dilluns de Pasqua era el dia d’apropar-nos les xiques als xics i viceversa. Anàvem en colla, jugàvem, ens provocàvem. El dia de la mona, com escriu Pere Rovira, també era per a mi el moment més eròtic de l’any: “Els de la meva generació –escriu– van tenir una edat en què el dia de la mona era el dia més eròtic de l’any. Les noies eren vigilades detectivescament pels seues pares, excepte aquell dia, qui sap per què. Era una jornada campestre que durava molt i facilitava temps per a tot, si hi havia sort, era possible anar amb una acompanyant a jeure un parell d’hores sota un arbre apartat; alguna vegada, la majoria del grup es perdia, i només quedaven en el lloc del dinar tres o quatre que no sabien què dir-se i esperaven malhumorats el retorn dels desapareguts. De tant en tant, alguna de les desaparicions portava conseqüències; però no per això el dia de la mona perdia possibilitats d’esbravament”.

Passaven els anys, ja no volava catxerulos, però seguia anant a menjar-me la mona a El Puig. Tenia una colla d’amigues i amics i anàvem a les casetes de camp a berenar i rodar la mona. Era bonic. La Pasqua era la resurrecció de la carn, en tots els sentits. Les primeres besades en plena natura.

Vaig començar a esbossar aquest article fa quatre anys, el dilluns de Pasqua més trist de la meua vida, la Pasqua de 2020, en ple confinament. Tancats a casa, ni mones, ni cordes, ni catxerulos, ni besades, ni aire del camp. Res que se li assemblés a la resurrecció, sinó, més aviat, una mort en vida. Aquell dilluns de Pasqua tenia més aspecte de penitència que de “pecat”.

D’aquella Pasqua apagada i claustrofòbica recorde una notícia que deia que a Nova Zelanda, la primera ministra, Jacinda Ardern, havia declarat el conill de Pasqua part dels “treballadors essencials” i havia permès que els menuts anaren a la recerca tradicional dels ous de Pasqua. Quina pena no haver declarat a casa nostra la mona com a “feinera essencial”. Hauríem eixit a rodar-la als carrers, ni que hagués estat mitja horeta!

D’aquesta Pasqua de 2024, Pasqua hivernal pel que auguren les previsions meteorològiques, Pasqua de dol pel que auguren les previsions polítiques, en farem primavera i llibertat, i amb els versos d’Estellés eixirem al carrer: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. Participa en el ball, la festa, dóna les mans al teu germà. No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu!