Una vida contra corrents

La conformista, Alba Dedeu, L’Altra Editorial, 2024.

La majoria dels mortals duem vides corrents, una minoria, vides extraordinàries i exitoses, no sabria dir si envejables. I sovint, per a moltes persones, l’existència humana es complica a uns extrems que semblen insospitats. I mentrestant, tenim el dret i la llibertat de somiquejar amb vides diferents, millors, ¿millors? almenys distintes.

Qui no es conforma és perquè no vol, clama la dita. I algun ressò d’aquesta dita hi ha en el títol i en l’essència de la primera novel·la d’Alba Dedeu, La conformista (L’Altra Editorial i Sexto Piso en traducció al castellà). En principi conformar-se sembla senzill, però per a arribar a conformar-s’hi, amb la vida que ens ha tocat, hi ha normalment un procés previ d’ensurts, viratges vitals, decisions a prendre, reptes, sorpreses, disgustos, dubtes, descontent, fàstic, fartera, esgotament, il·lusions perdudes, rutina... De tot això parla  La conformista, publicada dotze anys després dels seus molt ben rebuts llibres de contes, Gats al parc (2011), premi Mercè Rodoreda de contes i el Crítica Serra d’Or, i L’estiu no s’acaba mai (2012).

En aquesta darrera nouvelle, en el sentit francès de novel·la breu, Dedeu encabeix en a penes cent pàgines quasi tota una vida. Per descomptat, hi ha moltes el·lipsis, salts vertiginosos fins i tot, però sobretot hi ha la capacitat de condensar i de contar amb una prosa ajustada i precisa els detalls que fan el gros. I de saber quan i com brodar les escenes quotidianes a través de tot allò que sembla “insignificant”, de recórrer durant el relat una vida, la construcció d’una llar.

La conformista és el retrat d’una dona que, en principi, no té res d’interessant... ¿Però l’art de la literatura no era en part això, saber posar la mirada en aquelles coses “poc interessants” que hi eren i que potser ningú altre havia mirat abans, o almenys no d’aquesta manera? Doncs sí, novel·lar és també o, sobretot, posar llum sobre les zones grises, pegar-los la volta i convertir allò que passaria desapercebut en un moment de reflexió, de somni o divagació.

El desencant planeja per la vida d’Eva, la protagonista i veu narradora, la seua vida és pura rutina. Regenta amb Pere, el seu marit, una botiga de pollastres a l’ast a un barri de l’extraradi de Barcelona. Per als lectors que no ho sapigueu, a Barcelona durant molt de temps fou un costum molt estès, encara ho és en certa manera, comprar un pollastre amb patates per a dinar els caps de setmana. El negoci, doncs, no va mal, però tenir una botiga, per petita que siga, és molt esclau. Treballar per compte propi té les seues regles i exigències. L’Eva i el Pere ho saben i s’hi esforcen, s’estimen, es coneixen des de ben joves i hi perseveren, en tot, en el negoci, en la relació...

No van voler estudiar, però van ser eixerits i van muntar aquest negoci, el seu “modus vivendi”. Van tirant, i amb els anys el negoci anirà a més, superarà la crisi, totes les crisis, i ja no molestarà tant aquella olor de pollastre infiltrada en les seues vides. Precisament amb aquesta olor, darrere de la imatge potent dels pollastres estacats fent voltes, arrenca la novel·la: “L’olor de pollastre se’m ficava a la pell, als cabells i a la roba, i tenia la sensació que no s’acabava de marxar mai per més que me’ls rentés, que formava part de mi com qualsevol vici del caràcter”.

Aquesta olor és una constant vital, amb pauses per a moments fugaços de felicitat, l’arribada de les filles, primer Mariona, després Laia, i una tercer filla, Cèlia, quan ja ningú s’ho esperava. A l’estiu un parell de setmanes a la platja, una ca la sogra, l’altra a un hotel assequible. I mentrestant, unes gotes de Chanel número 5 per a enganyar la vida, si és que hi ha engany possible.  “És això i prou, la teva vida?” es pregunta l’Eva. ¿I qui no s’ha fet mai aquesta pregunta? Fer-se-la vol dir això que no som feliços. ¿I què és ser feliç?

Potser ser feliç és sumar instants de benestar, i mentrestant estar preparats per a pagar el peatge que hi ha entre un instant i un altre. Per això, quant tot rutlla, quan la vida sembla massa felicitat (per cert, títol d’un llibre extraordinari de relats de la malaguanyadament desapareguda Alice Munro), però també quan venen una mica torçudes, l’Eva sospita que aviat les coses es complicaran de nou: “Quan sembla impossible que les coses es compliquin encara més, sempre poden trucar un vespre qualsevol a la porta”.

El soliloqui de l’Eva creix, pren força alhora que avança en les sis parts de la història, corresponents a sis moments vitals clau. El pensament flueix en la pàgina sense punt i a part. De fons, la tensió de la vida en parella, derivada d’aquell negoci que els imposa una rutina tan severa, de pujar dues filles, aviat tres, una vida plena de dubtes i de contradiccions: avui, les ganes de deixar-ho tot i alliberar-se’n; demà, la necessitat del vincle ferotge, parafrasejant Vivian Gornick. I mentrestant, els pollastres giravolten dia rere dia en els astos i ho omplin tot d’aquella pudor forta i oliosa.

Dedeu ha retratat una dona que, en principi, diríeu que no té res d’interessant. Una dona que s’engreixa a cada embaràs, que no té cura d’ella mateixa, ni temps ni ganes, que ha deixat de maquillar-se amb aquells productes bons i cars a prova de la suor perquè s’espantava cada vegada que trobava al mirall el seu rostre d’ós panda. Una dona a qui, de sobte, el seu home li fa venir ois: “Tot ho feia a mitges, aquell home, tot s’ho quedava a dins” (i aquells dits peluts que surten de les xancletes!); però “unes altres mans, una altra olor; una altra vida: no me la podia ni imaginar”.

I mentre tot això ocorre, i quan la conformista renegava de conformar-se: “Estar bé està bé quan no has pensat que podries estar millor, que potser t’has conformat massa aviat i amb massa poca cosa”, la vida els posa a prova, i Pere, aquella panxut fluix, revela un valor fora mesura, un “coratge callat que no li havia descobert mai ningú”, i de sobre Eva pensa: “Heus aquí, ara que ja no la volia, la vida extraordinària”.

Alba Dedeu aconsegueix amb La conformista contar els canvis, contradiccions, desigs enfrontats, pujades i baixades d’una existència “anodina” sense estridència, com si no res, amb una prosa que braceja amb decisió entre les aigües d’una vida amb res d’especial, com tantes altres, però contra corrents. Una història que atrapa des del començament fins al final.

Alba Dedeu aconsegueix amb La conformista donar vida als canvis i narrar les contradiccions, desigs enfrontats, pujades i baixades d’una existència “anodina”. I ho fa sense estridències, com si no res, amb una prosa que braceja amb decisió entre les aigües d’una vida corrent, com tantes altres, però contra corrents.