Què és, en realitat, l’auto-ficció?

Segons Joan Didion ens expliquem històries per a poder viure. I no li’n falta raó. Escriure i contar-nos històries és l’essència de la humanitat, així hem anat fent, segle rere segle. Ens hem construït a base i a través del relats, alguns compartits, altres enfrontats. La capacitat de recordar, d’imaginar i contar històries és allò que ens fa humans. Contar, narrar, escriure la vida. Reorganitzar els records. Som el que contem, el que ens conten i el que recordem, però també el que oblidem. 

Però anem a pams.Si Christopher Vogler a El viatge de l'escriptor (1992) parteix de la convicció que totes les històries del món deriven d'un únic model original i arquetípic, Alessandro Baricco defensa una insubmissió davant d'això, ja que els esdeveniments d'una vida no respecten cap ordre. El que vol dir Baricco és que amb una bona estructura no n'hi ha prou. “Cal escoltar i fer créixer l’estil. En realitat, tots aquests autors estan posant en valor, de vegades de manera velada, les tres parts de la retòrica clàssica. Perquè un discurs (o un text) sigui capaç de persuadir l'audiència, cal curar la inventio, la dispositio i l'elocutio. Quin contingut narre, com ho ordene, i en quina forma ho expose». De tot això i molt més, parla el darrer assaig de Vivian Gornick traduït al català per Mar Molero i publicat recentment per l’Altra editorial, La situació i la història.

Parlar d’un mateix, escriure memòries, crear un autobiografia, no és abocar una confessió i prou, ni fer un recompte d’esdeveniments, de dates i anècdotes. Va molt més enllà. Com suggereix Gornick, per tal que la narrativa testimonial arribe als lectors i els interpel·le, que els commoga, cal construir un narrador, que ha d’esdevenir alhora personatge de la història, i cal construir una trama, i donar-li veus. En definitiva, contar una història i recrear-la en una situació, perquè es tracta d’explorar una connexió de caràcter íntim entre qui conta i el que conta, i de saber a qui li ho estem contant: “Els textos que anomenem de narrativa personal estan escrits per persones que, en essència, s’estan imaginant només a si mateixes: en relació amb el tema que les ocupa. La connexió és de caràcter íntim i és essencial. De la matèria primera, el jo indissimulat d’un escriptor, es crea un narrador que existeix sobre la pàgina i el qual és fonamental per al relat que ens explica. Aquest narrador es converteix en personatge. El to de veu, l’angle de visió, el ritme de les frases, què escull observar o bé ignorar, es trien amb la idea de fer servei al tema: malgrat que al mateix temps la manera amb què el narrador —o el personatge— veu les coses és, en bona part, la cosa que és vista”.

Donar forma al món de fora des de dins d’una mateixa

En l’auto-ficció l’experiència és la matèria primera, però després ve tota la resta. Com va dir V.S. Pritchett a propòsit del gènere: “El mèrit el té l’art. No et donen punts per viure”. I la mateixa Gornick va escriure en Comptes pendents: “per produir un treball de literatura i un testimoniatge arxiu d’experiència real, has de ser un bon escriptor”. Vist així, pensar que un escriptor opta per l’auto-ficció per falta d’imaginació és una afirmació simplista i simplificadora. Agafeu el llibre de Xavier Pla, El soldat de Baltimore, i penetreu en aquesta conversa literària al voltant de l’auto-ficció. De fet, en una entrevista publicada en L’Espill, 71, Xavier Pla explicava: “Hi ha literatura autobiogràfica ben feta, que està molt bé. Però si agafes autors com Proust, veuràs que la l’auto-ficció no és això, i que en l’auto-ficció hi ha un distanciament. En Proust, és Proust i no és Proust, igual que ocorre en Pla, és Pla i no és Pla. És el joc del distanciament allò que els permet parlar d’ells. Això també ho fa Annie Ernaux. Quan parla del seu avortament planteja com fer literatura explicant el que va suposar el seu avortament i com fer que els seus lectors siguin còmplices de la seua angoixa existencial. Aquest desdoblament és la clau per entendre el valor i l’efecte de l’obra. No és tracta de mirar-te el melic, sinó de distanciar-te del teu melic”. O com diria Gornick: “No escric sobre mi, sinó que m’utilitzo a mi mateixa, faig servir la pròpia experiència per escriure. Si em limités a escriure sobre mi seria una mala escriptora, faria escriptura confessional o terapèutica. Em faig servir a mi mateixa per donar forma al món de fora”.

Un autoretrat en moviment

En El buen relato, una conversa sobre la veritat i la ficció i la teràpia psicoanalítica amb la psicoterapeua Arabella Kurts, John Coetzee pregunta. “¿No són ficcions totes les autobiografies, tots els relats de vida, al menys en el sentit que són construccions (ficció, del llatí fingere, emmotllar o formar)?”. Les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos —escriu Coetzee— “potser no són certes però és l'únic que tenim”.

Gornick explica que una vegada un professor d’escriptura amb molt de talent li va dir: “La bona escriptura es caracteritza per dues coses: és viva sobre la pàgina i el lector està convençut que l’autor es troba en ple viatge de descoberta”. Com a lectora ho he experimentat, evocaré ara Vincles ferotges de Gornick, però també Per què ser feliç quan podries ser normal? de Jeanette Winterson o Mestissa de Maria Campbell, o Una dona valenta. Crazy brave de Joy Harjo, o la trilogia de Deborah Levy, Coses que no vull saber, El cost de viure i Propietats reals. En particular, Levy parla d’una “autobiografia en construcció”, i realment el lector viu amb ella aquesta evolució vital: hi experimenta el vertigen, però també la calma, l’angoixa banyada d’humor de pujar la costera cap a casa després d’un dia esgotador de feina amb la bicicleta espatllada o la pau d’un vespre a casa sola amb una copa de vi. La matèria del seu llibre és experiència que crea coneixement i enmig un viatge, un moviment, un procés.

Quan llegim no-ficció hi ha una mena de pacte implícit: confiem en el narrador, però abans aquest ens ha de convèncer que és fidedigne o versemblant. ¿Com es pot arribar a guanyar el narrador de no-ficció la confiança del lector? És un dels temes que Gornick explora amb precisió de detalls i sobre el terreny de diverses obres en La situació i la història, i respon a la pregunta amb exemples, entre ells, el de George Orwell en Matar un elefant. “Orwell —escriu Gornick— és el personatge d’Orwell en innombrables llibres i assaigs: el que diu la veritat sense voler, el que s’involucra a si mateix no perquè vulgui sinó perquè ni hi té més remei”. En definitiva, la capacitat de fer-nos creure que sabem qui ens parla és el resultat d’haver aconseguit un narrador fidedigne. “Del periodisme a les memòries passant per l’assaig autobiogràfic: el viatge que emprèn un personatge de no-ficció s’intensifica i esdevé cada vegada més interior”.

Una situació i una història

“Tota obra literària té tant una situació com una història. La situació —ens explica Gornick— és el context o les circumstàncies, a vegada la trama; la història és l’experiència emocional que interessa qui escriu: el discerniment, la saviesa, la cosa que un ha vingut a dir”. El tema de l’autobiografia és sempre la definició, però no és possible auto definir-se en el buit. “Jo soc jo i la meua circumstància”, que deia Ortega y Gasset. Per crear un personatge portador de veritat calen les dues coses: una història i un terreny per on dur-la. I és quan ensopeguem amb un narrador-personatge fidedigne que baixem totes les alertes com a lectors i ens deixem endur de viatge, perquè sabem que aquest narrador “farà que el text arribi, que ens portarà fins a una clariana on el sentit de les coses és més ampli del que havia estat”.

Dividit en quatre parts: Al funeral d’una ona..., L’assaig autobiogràfic, Les memòries i Conclusions, La història i la situació és un assaig molt personal que gira al voltant de tot allò que dona forma i sentit a l’obra literària de la mateixa autora, immersa en escriure històries de descoberta personal i aprofundir en l’escriptura testimonial. Vivim en una època (Gornik va publicar The Situacion and the Story el 2021) que es caracteritza per la necessitat de deixar-ne testimoni. Xavier Pla, parafrasejant Joan Fuster, parla del “crèdit de la realitat”. “Arreu del món —escriu Gornick—, dones i homes s’estan alçant per explicar les seves històries a partir de la creença ara molt estesa que totes les vides importen. I a tot arreu els moviments pels drets civils i la cultura terapèutica en general han influït enormement a l’hora d’alimentar aquesta creença. Només al nostre país, per exemple, quaranta anys de moviments d’alliberament han produït una efusió veritablement sorprenent de testimonis de dones, negres i homosexuals. A rebuf de la interpretació política, ha arribat després, veloç, la resposta en forma de ressò d’unes vides emmarcades pel caos pedestre; l’alcohol, la violència masclista, el trastorn sexual, la mort prematura d’innats. Aquestes, pel que sembla també importen. Aquestes també tenen una història per explicar, una desgracia per relatar, unes memòries per escriure”, algunes de les obres esmentades en aquest article formen part d’aquest ressò literari.

Ara bé, què són les memoirs?

Doncs depén de qui parle, de què parle i a qui parle, el resultat d’una relat memorialista serà ben distint. Però una cosa podríem consensuar: les memòries, memoirs, “no són testimoni, ni faula, ni transcripció analítica”. Les memòries són una història, un relat emmarcat en una època, amb veus que entren i ixen: escenaris, sorpreses, troballes, i un personatge central que tira d’un fil. Poques definicions com la següent de Vivian Gornick ens apropen a l’essència del gènere: “Unes memòries són una obra de prosa narrativa sostinguda que es regeix per una idea del jo forçat a extreure de la matèria primera de la vida un relat que doni forma a unes vivències”. Per això, en unes memòries, “la veritat no s’obté mitjançant un simple recitat de fets reals, s’aconsegueix quan el lector arriba a creure’s que l’escriptor treballa de valent per connectar amb la vivència en qüestió”.

Però per a crear aquesta connexió, aquesta apropiació de la vivència interior i poder exportar-la al món exterior, cal primer un distanciament. La clau està, en bona part, en el joc del distanciament, en mirar-se un mateix des de fora. “Sortir d'ella mateixa”, diu Annie Ernaux, i registrar tot el que recorda, veu i sent, com si els records es presentaren de tant en tant en tercera persona, indirectament. Així ho apuntava bell hooks en Negre d’ossos. Records d’infantesa: “tal com tots parlem de les coses de vegades, mirem enrere com si fóssim lluny. Examinem la vida retrospectivament: hi som i no hi som alhora, observem i som observats”.

Aquest distanciament és un gest emancipador del qual, però, no se'n surt indemne. Aquest distanciament és, tanmateix, el que va permetre a Marcel Proust, i ara a Annie Ernaux, entre altres autors, parlar-ne com si no fossin ells, però amb tota la força del viscut, i “llançar-se proustianament a la recerca del temps passat en un travelling fascinant de les modulacions del jo i de les de tota una generació”, com ha escrit Marta Rebón, referint-se a Ernaux.

“Allò que li passa a qui escriu, tant és; el més important —insisteix Gornick— és el sentit ampli que qui escriu és capaç d’extreure del que ha passat. Per fer-ho cal el poder d’una imaginació escriptora”. Per això Ernaux és avui Premi Nobel i, a més, convoca lectors arreu del món, per això llegim avui La vida material de Marguerite Duras i ens commou i pertorba, per això una obra com Beloved de Toni Morrison ens diu tant encara. Per això editorials com Angle Editorial, l’Altra, Tigre de Paper, Club Editor, Periscopi, Lletra Impresa, i Raig Verd, entre altres, construeixen el seu catàleg fent ressonar veus d’homes i dones, en especial dones, que es busquen en un relat, en una “autobiografia en construcció” i que fan que els lectors siguem companys de viatge. Per descomptat, res no és nou, Marcel Proust ja ho va fer en A la recerca del temps perdut, però ara són altres veus, altres històries i altres situacions.

La situació i la història ens parla de tot això i es llegeix amb deler perquè Vivian Gornick no teoritza i punt, sinó que baixa al fons de la mina a picar en les seus lectures: les esmicola, les compara, les contrasta, les admira i les qüestiona. Els assaigs literaris de Gornick són crítica literària d’alta volada i gràcies a ells podem apropar-nos a escriptores i escriptors que, d’altra manera, ens quedarien fora de la llista. Ja sabeu, això del cànon...

Gornick és una lectora lúcida i intel·ligent, capaç d’escriure assaigs literaris com ara Comptes pendents, La fi de la novel·la d’amor i La situació i la història. En tots tres ens obri horitzons, es desvetlla veritats, ens fa posar els ulls on no hi havíem pensat mai.