Sandra Monfort, la diva del folk valencià

Ens trobem amb Sandra Monfort a la cafeteria de l’hotel Estimar, al costat Universitat de la Nau. Hi ha massa gent per poder parlar i, com que no fa fred, li suggerim pujar a la terrassa, al rooftop, des d’on hi ha unes vistes magnífiques de València. Són les cinc de la vesprada, els núvols s’allargassen i la llum és prodigiosa. Amb calma ens acomodem i conversem a prop del cel.

Fa dies que escolte en bucle la seua versió del poema de Joan Fuster, Ara que vens primavera. M’esborronen la suavitat i rotunditat amb què interpreta la cançó, la senzillesa i bellesa de la música del poema: “És curiós, comenta Sandra, m’ho han dit més persones, que els agrada molt i, igual que tu, que per què no la grave, m’ho hauré de plantejar”. Algú ha escrit a les xarxes al respecte: “Impressionant, un raig i una brisa d’esperança immensa, m’has obert les finestres de l’ànima i ara corre una brisa neta i pura.”

Fem un poc de flashback abans de començar a parlar del present: recordem, el seu primer disc, Empelt, ara fa deu anys, amb Toni Fort (ZOO) i el grup de folk fusió Xaluq, la creació de Marala amb la catalana Selma Bruna i la mallorquina Clara Fiol —això sí que era vertebrar el territori—. Amb elles gravà A trenc d'alba (2021), reconegut amb un Premi Ovidi Montllor i un Enderrock Balear. Paral·lelament, amb una capacitat de treball i gestió que tomben de tos, Sandra Monfort publicà el seu primer treball en solitari, Niño reptil ángel i fou nomenada artista revelació pels Premis Carles Santos.

Un any després Marala tornava, més fortes que mai, amb Jota de morir i iniciava una gira llarga i intensa —Palau de les Arts, Palau de la Música de Barcelona, La Rambleta—, entre molts concerts. Desembarcaven a l’escenari amb una posada en escena ambiciosa, plena de sorpreses, canvis, i uns vestuaris  “irreverents” i trencadors. El folk i la música d’arrels es fusionava amb el techno, el rock i un aire punk i gòtic.

Poc després, el 2023, amb el seu darrer disc, La Mona, Sandra Monfort trencà tots els motlles barrejant la tradició amb la música contemporània com poques vegades havíem vist fer fins aleshores. En La Mona escoltavem ritmes de reggeaton, folk, jota, o de bachata, com en Asusena, una cançó declaració d’ànim o de desànim, un punt i final amb un toc d’humor, marca de la casa, on Sandra xiuxiueja i canta alhora amb dolçor i contundència allò de: No em mires aixina /  Estic a punt de partir-me en dos /  Ja saps, no puc estar sempre tan fina/  La vida apreta i jo em bade com un meló.

Sí, jo ja estic cansà /  Deixeu-me fugir tranquil·la/  He fet tot el que m’han manat/  Almenys deixeu-me morir tranquil·la.

Pedreguer-Barcelona, anada i tornada

Comencem parlant del seu poble, Pedreguer, a la Marina Baixa, on va tornar, una vegada finalitzada l’aventura de Barcelona, i on ara viu: “És el millor poble del món [diu rient i amb convenciment], cada setmana hi ha activitat cultural i sempre està tot ple, encara que no coneguin què ni qui van a vore, però la roda cultural està lubricada. També són boueros, clar, però és un poble molt dinàmic i dona per a tot. Pedreguer és una bombolla on s’està bé dins del panorama desolador del País Valencià, quasi una excepció”.

Li pregunte com i on començà el seu idil·li amb la música: “Mon pare m’apuntà a classes de música, a coral i a piano, i ell es posà a aprendre a tocar la dolçaina al mateix temps. La meua família s’ha nodrit de música, a casa escoltàvem música i els ha agradat sempre l’art i la cultura, a més, sempre m’han donat molt de suport”. Comentem com d’important és això: “Al principi em va costar una mica, però sí, em van entendre, i em van dir, si vols ser la número 1, a full, a tope i em van recolzar. Ma mare treballa de caixera en un supermercat i fa vídeos de tot i els ho ensenya als clients, quasi podríem dir que és la meua manager” [diu rient].

La música forma part de la vida de Sandra Monfort des de sempre: “Comencí a estudiar als sis anys i no he parat des d’aleshores. Primer a l’escola del poble i després al Conservatori de Dénia, on vaig fer fins al grau mitjà de guitarra, perquè del piano vaig passar a la guitarra, i el gran pas el vaig donar a Barcelona, a l’ESMUC, l’Escola Superior de Música de Catalunya”.

L’ESMUC fou un abans i un després: “Volia obrir-me a altres músiques, no només la clàssica, i allà em vaig nodrir de jazz, flamenc, folk i músiques tradicionals, a Barcelona hi havia música grega i turca  en molts locals, un tot de ritmes mediterranis i em vaig amarar de tot allò i ho vaig integrar en la meua música, a mesura que anava desmuntant la música tradicional valenciana i lligant-la a la música àrab. De l’ESMUC sempre ixen molts projectes musicals”.

Parlem d’aquella època, de tot el que la va influir i l’ha dut a ser avui una artista consolidada, que viu de la música i és referent per a molts altres músics, capaç de compondre, cantar i produir la seua pròpia música. com ha fet amb l’EP La Moma de Nit, i la d’altres músics: “A Barcelona vaig conèixer Feliu Gasull, guitarrista i compositor, un professor que em va influir molt i em va impulsar a la composició, perquè fins aleshores jo només interpretava. Aleshores vaig començar a agafar una cançó tradicional i a arranjar-la per a guitarra i veus, i a poc a poc la meua carrera s’ha construït sobre això. Agafava ”hits“ de la música tradicional valenciana i veia que sobre això podia oferir una proposta musical diferent i nova.

Sandra recorda aquells anys a la Ciutat Comtal amb molta estima: “foren anys clau per a la meua formació en tots els sentits. Recorde que quan vaig arribar a l’ESMUC venia del Conservatori clàssic, d’estudiar darrere d’una partitura, i quan vam fer les primeres festes amb els companys, tots cantaven i tocaven rumbes i altres músiques sense partitura. Jo no sabia fer això, així que de seguida em vaig posar a practicar a casa per poder tocar també a les festes” [comenta entre riures].

Foren anys intensos, plens de vivències i aprenentatges. D’aquelles experiències va eixir el disc Empelt, on hi ha una mescal de flamenc, jazz i de música tradicional. Un dia Sandra feu les maletes i se’n tornà al poble, a Pedreguer, on tant li agrada viure, “soc de poble i la vida de poble és ben bonica”. I des d’aquell moment no ha parat de fer música: “em vaig posar a treballar en arranjaments per a altres músics, fins que vam formar Marala”.

I amb Marala arribà l’escàndol

“Marala fou un moment de canvi i inspiració, vam aprendre molt juntes i vam compartir molt. Era una època de molta feina perquè duia dos projectes musicals endavant alhora, el meu i Marala. ¿I no es molestaven mútuament?, li pregunte: ”En absolut, més enllà d’una qüestió de falta de temps, no era cap problema. Es nodrien mútuament, el que aprenia en un costat ho abocava en l’altre i viceversa, Marala ens espitxava en els nostres projectes personals i entre nosaltres no ens sentíem mai mal, ni competien“.

Però va arribar un moment... “Sí, el moment arribà perquè Marala havia sorgit d’un impuls de curiositat i amistat, quasi més com un joc que per a aconseguir un èxit. I arribà un moment en què ens ho vam plantejar: eren molts bolos, molta feina i energia, i era difícil tindre una rutina i una estabilitat econòmica, i tot això és molt cansat per al cos, el sacseig és fort, energèticament parlant. I ho dúiem prou bé, però va haver-hi un moment en gener del 2024, en acabar la gira, que ens va sobrepassar”. Just quan més èxit teníeu: “Sí, vam deixar-ho en el moment més àlgid, i en realitat fou una decisió política, prioritzar la vida pròpia i el nostre benestar per damunt de l’èxit. Feia pena, però fou molt bonic acabar bé i pensant que era pel nostre benestar col·lectiu. Fou un aprenentatge alt. I vam deixar el grup, que no l’amistat”, [subratlla amb el gest].

Música per tots els costats

Sandra Monfort viu ara un moment bonic en la seua trajectòria artística. Les cantants emergents l’admiren, és referent per a elles, i s’estimen compartir algun dels seus temes amb ella. Veus com Abril i Esther, entre altres, han cantat amb l’artista de Pedreguer.

El seu darrer disc, La Mona, ha sonat i sonarà, és molt bo, versàtil, genuí, dinàmic, ple de ritmes que sorprenen i es queden en el record, unes harmonies i uns arranjaments preciosos, i unes lletres que t’estrenyen el cor: “Estic plena de música des de ben menuda i ha estat una progressió plena de canvis. I potser en el meu cas, des del punt de vista de la programació, és potser complicat saber on col·locar-me perquè abrace tots els estils i escolte de tot. Mira, aquest matí al gimnàs escoltava Don Giovanni de Mozart, però un altre dia serà música techno. El meu pecat és que m’agrada molt la música: la clàssica, les músiques del món, el techno, el jazz, i la meua música és així, ho recull tot. Depén del moment de creació en què estic i com em sent, seguisc la meua intuïció. Vull fer el que m’abelleix, més enllà del que em diu la indústria de la música”.

En això, en la independència artista i creativa, Sandra Monfort es mostra molt ferma: “És important que els artistes siguem fidels a dir el que volem dir, més enllà de modes i tendències i del que ens apunten que hem de fer. I és important fins i tot des del punt de vista de la imatge, de la nostra estètica”. No hi ha dubte, d’això, Sandra Monfort sempre ens sorprén als seus concerts i als videoclips: “Amb Marala, per exemple, vam anar d’allò més pur a allò més acústic i electrònic i amb un muntatge escènic important, i alguns ens deien: ‘us creieu les Spice Girls valencianes o què? Doncs per què no” [i riu].

Parlar amb Sandra Monfort és un goig. Propera, divertida, culta i intel·ligent, té les idees claríssimes, transmet serenitat, i una saviesa cultural i emocional que encomana vida. No de bades ha superat  fa poc una malaltia lenta i dolorosa, de la qual ha eixit amb més ganes de tirar endavant que mai.

Sandra Monfort és inclassificable, igual compon i canta un pasodoble, que una jota, que interpreta un poema de Fuster des de dins de l’ànima. Un dia es vesteix de llarg i tul, i un altre de bakalaera. Per a ella la imatge és una mena de divertimento: “M’ho prenc com una performance, i em transforme performant, vestir-me així o allà, igual soc la diva folklòrica del bancal que una cantant elegant, això em fa sentir-me en moviment i m’ho passe molt bé triant el vestuari i els pentinats”.

Tanmateix, no és, ni molt menys, una banalitat: “Tinc molt present quins són els escenaris i el públic per a qui actue, perquè segons el context, a cada ocasió li va un vestuari diferent, i fins i tot em mire molt què diré en cada concert. Intente ser conscient del moment polític que vivim i dir el que pense. Els que ens dediquem a la música tenim una mena d’altaveu per propulsar i projectar el que pensem que s’ha de transformar. És clar que no els hem de fer cas a tots”.

 “La música és un motor de transformació”

Parlem del poder de la música, de la capacitat que té d’anar més enllà de fronteres autonòmiques i lingüístiques i d’arribar a tot arreu. Parlem dels bons moments que ha viscut i viu de nou la música en català al País Valencià i de l’auge de les feus femenines valencianes: “La música és un motor de canvi fort, de transformació, i ho vam vore ja fa uns anys, amb Obrint Pas, Zoo, Orxata Sound System. La música ens ajunta entre territoris i ens ha ajudat a organitzar-nos, a compartir, a parlar i discutir de tot, i és ací on comencen els canvis. Ajuntar-se és el primer pas per a guanyar el canvi”.

I per a resistir, li dic: “I tant! Ser cantautor en valencià a casa nostra és un acte de resistència. Ací, si no diem el que volem i reivindiquem la nostra llengua i la nostra cultura, ens la lleven de les mans”.

Els seus projectes actuals

Li pregunte en què està treballant en aquests moment i em comenta que està fent bandes sonores de curtmetratges i músiques per a documentals, i que torna a la música d’arrel, a la música tradicional mediterrània: “Sent que el meu avatar de diva del folk m’ha allunyat d’on volia. Quan vaig decidir dedicar-me a la música era perquè volia tocar la guitarra i amb el temps m’he col·locat en un lloc més performista i ara vull tornar a la catarsi de tocar”.

Tinc curiositat per saber amb què ens sorprendrà pròximament:“Tinc un espectacle nou amb data de presentació pròxima que estarà ple de pinzellades del que significa per a mi la música tradicional: el Misteri d’Elx, el cant d’estil, els fandangos, les malaguenyes, tot passat per un filtre contemporani i diferent. Serà música tradicional, però no un espectacle tradicional”. Venint de Sandra Monfort, no podria ser altrament. ¿I per a quan un disc nou, Sandra? “Pròximament, també estic treballant en això”.

Sandra Monfort és una roda de força, treball, música i passió, i si de tant en tant cau, s’alça rapideta. De fet, l’estiu passat, després d’un bac i diverses fractures, se’l va passar en cadira de rodes. Tot i així, no es va baixar dels escenaris.

Parlem de música i músiques, de festivals com el Povorina Folk, al Povo, a Terol, on vaig veure actuar Eliseo Parra per primera vegada i li comente la meua admiració per ell: “Eliseo Parra és un gran referent per a mi, vaig gravar el meu primer treball al seu estudi d’Àvila, i hi vaig descobrir la seua col·lecció impressionant d’instruments i documentació sobre músiques tradicionals. És qui més en sap”.  Sandra comenta altres músics i cantants que l’han guiada i inspirada, com ara Laura Ferrer, Tarta Relena, Maria Arnal, Rodrigo Cueva,  i Silvia Pérez Cruz, per descomptat. “Amb Sílvia tinc amistat. Ella ha sigut inspiradora per a totes nosaltres, un referent pe a les dones que fem música d’arrel i fusió”.

M’agradaria saber quina és la seua cançó especial, la que més li toca el cor: “Moreneta, sens dubte, la vaig escriure la vetlla que la meua iaia faltés i la vaig cantar al seu soterrament”. “Per a mi era una persona molt especial, lligada a la vida de família i de poble tan bonica, la relació amb els iaios, anar a dinar els diumenges a ca la iaia i els estius a la caseta. Jo m’he criat així i els estime molt i els enyore”. Moreneta és un cant d’amor i enyorança tendre i bellíssim: Tu, reina de la primavera /  Alegre companyera /  M’has deixat els teus ulls / I la teua solera / Mira, mira-la que guapa, ella / Mira-la com se’n va / Amb la faena ja feta /   Deixant un rastre de perfum / De fenoll i de llorer /  Anima dolç de séquia.

Baixem de la terrassa i Jesús Císcar —que ens ha acompanyat durant la conversa, a l’aguait dels primers plans—, li fa una foto a l’entrada de l’hotel. Ens acomiadem de Jesús i passegem pel centre València cap al Centre Octubre, on actuen Va de dones. Sandra les coneix, per descomptat, i s’anima a vindre a escoltar-les. Pel camí parlem de Rosalia i de Sílvia Pérez Cruz i dels seus anys a l’ESMUC i a Barcelona.

De sobte, em comenta que va estar a punt d’estudiar Veterinària, però que la vida va fer un tomb quan la acceptaren per cursar-hi estudis superiors de guitarra: “Ho veia molt difícil, d’entrar-hi, i era una mica escèptica abans de fer les proves, i entre més de trenta en triaren tres, i jo era una d’elles. La meua professora de música a Dénia em va dir: ‘Sandra, no ho veus, t’han seleccionat, alguna cosa tindràs, no pots no anar-hi, i així fou. Ara, quan hi pense ric, no em veig amb els guants de làtex escorcollant en l’interior d’un vaca”.

Per descomptat, molt més divina, imprevisible, i artista amb la guitarra al coll i damunt d’un escenari, que darrere d’una vaca. Perquè quan s’hi posa, Sandra Monfort és tan glamurosa com Lady Gaga, tan picant com una Spice Girl, i tan jotera com ella sola: una jotera inrreductible.