Fase final de la copa de bàsquet a València: roig i negre
Vint-i-tres anys després hem tornat a gaudir de la fase final de la copa de bàsquet a València. Hem canviat el pavelló de la Fonteta pel Roig Arena i ens hem pogut repantigar en seients reclinables, deixar les begudes als reposabraços i menjar coques de sobrassada i mel als descansos; tot envoltat malauradament d'un estrèpit innecessari. El sistema de so ens envolta i ens ensordeix, amortitza els càntics desenfrenats i els crits de les aficions.
Cridar és, al capdavall, una acció tan humana que permet classificar els diferents tipus d’aficionats entre els extrems de l'esperança i la desesperació. Per això, el luxe sonor del Roig Arena no s'avé amb la necessitat humana de cridar de goig i joia o de frustració i desesperança. S'adiu més bé amb la moda, no sé si passatgera o perdurable, de tindre “experiències”. I d'entre totes les experiències actuals la més potent i diuen que reconfortant és la del selfie. No sabeu la de gent que hi havia fent-se selfies en les luxoses instal·lacions! El món i la foto deixa de valdre la pena sense la imatge pròpia. Selfie ergo sum.
I ara ve un exercici de nostàlgia que no reivindica ingènuament el passat, sinó que constata simplement que els temps han canviat. Abans, la megafonia cascada de la Fonteta permetia el crit, possibilitava desplegar els matisos anímics interiors i aventar l'esperança o la desesperació més definitòria del caràcter de cada aficionat.
Hui diumenge els aficionats del València bàsquet tornem a definir la nostra cara amb el rictus de la desesperança. Vam celebrar massa un triple de Montero que posava el 106-101 a favor dels valencians, a vint segons abans de la conclusió de les semifinals contra la secció del Madrid C.F. Vam també festejar una deflecció que entorpia l'atac rival a 16 segons. Després, una cadena d’errors locals i de set punts seguits visitants, el resultat final ja el coneixeu: 106-108.
A pesar de la derrota, la música estrepitosa podia ajudar a tapar la desesperació; fins que Arlauckas entrevistà l'heroi rival Hezonja a peu de pista, amplificant les seues paraules amb el flamant sistema de so. Allí ja no hi havia escapatòria. L’estrèpit venia bé per a dissoldre la cara quan no estava en condicions per a un selfie.
Un últim apunt per a concloure el text amb esperança: els que hem aprés a gaudir del bàsquet ens congratulem d'haver admirat els esportistes negres que han marcat la història d'este esport. Ens alegrem que, guanye qui guanye, no hi ha haja polèmiques sobre racisme ni debats inhumans. Això no ha canviat i esperem que no canvie.
Per això, el debat estèril d'altres esports sembla xavalla: allò que et tornen després de comprar, allò que es perd en el fons dels butxaques o entre els coixins del sofà. De vegades, però, entre tota esta escòria, una moneda destaca per damunt de la resta. Així va passar amb les generalitzades acusacions de racisme a la ciutat de València per episodis d'un altre esport. Un estadi vell de la nostra ciutat es va convertir en un escenari per a projectar una potent imatge que va commocionar el món a través de les pantalles universals. Un estadi vell va esdevindre un símbol de consum efímer, però poderós: durant un temps, va aconseguir fer-nos sentir vergonya.
En el Roig Arena, en canvi, no sentim ni vergonya ni crits racistes. Cap de les huit aficions corejava eixos insults i cap jugador els provocava.
En suma, mentre païm la derrota a València, aprenem a jugar el joc difícil de valorar les individualitats en la justa mesura. És a dir, idolatrem les genialitats de Montero, però en els minuts que va estar en canxa el València bàsquet va perdre de huit. No és fàcil, en definitiva, aprendre a conjugar l'individual amb el general. I això també s'aplica al fet de valorar els insults a un individu i a tota una raça en general que protagonitzen els debats en altres esports. Malauradament és més ràpid generalitzar que jutjar els individus involucrats. I necessitem generalitzacions com els noms comuns per a parlar, cridar i escriure.
El bàsquet ens ensenya a combinar huit aficions en un mateix estadi, a coordinar el juí de l'individual amb el del general i a conjuntar el roig de l'eufòria amb el negre de la desesperació, perquè es passa de l'un a l'altre en setze segons.
0