Construir habitatges sense fer ciutat

Hi ha crisis polítiques que abonen el terreny per a que la urgència deixe de ser una raó per actuar i es converteixca en una excusa per deixar de pensar. És aleshores quan solen prendre’s les pitjors decisions. No perquè no calga fer res, sinó perquè la velocitat passa a confondre’s amb la seriositat, i el sacrifici es presenta com el llenguatge hegemònic de govern.

Ho estem veient en el debat sobre l’habitatge. Davant l’escalada dels preus, l’escassetat d’oferta i la pressió social acumulada, cada vegada hi ha més dirigents defensant, convençuts, que ara només importa construir més, més ràpid i més barat. Ja ens ocuparem després de la qualitat, de la integració urbana, del transport públic, de les places, de la vida quotidiana. L’emergència, ens diuen, no permet mantindre estàndards.

En una conversa recent amb Martin Adler, doctor en Economia i investigador a SEO Amsterdam Economics, prenia forma una intuïció inquietant del nostre temps: davant una crisi estructural, la resposta política tendeix cada vegada més a actuar amb brotxa grossa i amnèsia, com si la urgència obligara a oblidar tot el que ja sabem. Això és exactament el que sembla suggerir Elanor Boekholt-O’Sullivan, la nova ministra neerlandesa d’Habitatge i exmilitar, per a qui, davant el dèficit de vivenda als Països Baixos, la prioritat immediata és construir molt més i assumir que no tot podrà fer-se amb els estàndards ideals des del primer moment. Ho condensa amb una frase molt clara: “el luxe [és a dir, la qualitat] demana temps, i nosaltres no en tenim”. Sembla que fitxar generals en situacions d’emergència no és només cosa valenciana. O’Sullivan afirmava en l’entrevista: “A l’exèrcit, especialment durant les missions, els militars es conformen molt més fàcilment. Jo m’assegure que puc menjar, dormir, treballar i dutxar-me. Necessitem ser més sobris una altra vegada”.

A primera vista, l’argument té una aparença de pragmatisme honest. Si la gent necessita casa, qui som nosaltres per a exigir bellesa, durabilitat o coherència urbana? Si hi ha famílies expulsades del mercat residencial, no seria obscé retardar promocions en nom d’uns ideals urbanístics? Però eixe marc amaga la qüestió de fons. La pregunta no és si cal construir, sinó on, com i per a qui estem disposats a rebaixar el llistó.

Perquè esta retòrica quasi mai apareix quan estan en joc les parcel·les més ben situades, els barris centrals, els entorns ben connectats, els llocs amb més valor immobiliari. Eixos espais solen haver sigut ja planificats o desenvolupats amb una cura notable, moltes vegades pensant en qui té més capacitat adquisitiva. El discurs de la quantitat per damunt de la qualitat acostuma a arribar després, quan el que queda per urbanitzar són les peces sobrants: les perifèries menys desitjades, els intersticis més difícils, les zones pitjor connectades, els barris sense regidors que els representen i amb menys valor simbòlic.

Això és el que fa sospitosa esta nova sinceritat. No estem simplement davant d’una resposta a la crisi de l’habitatge. Podem estar també davant d’una decisió política sobre quines vides mereixen una ciutat completa i quines poden conformar-se amb una versió retallada. Un habitatge mal construït o mal situat continua sent un habitatge, sí. Però també és una manera de repartir desigualtat en forma de formigó, temps perdut, dependència del cotxe, absència de serveis i fragilitat comunitària. I una vegada construïdes, eixes decisions condicionen dècades de vida.

La jugada política és hàbil. Es presenta el sacrifici com si fora inevitable i fins i tot moral. Es fa passar la crítica per elitisme. Es suggerix que qui defensa la qualitat no comprén la magnitud de la urgència. Però la història urbana està plena d’exemples que demostren el contrari: construir malament en nom de la necessitat acostuma a generar costos que creixen després amb interessos. Aïllament, degradació, estigmatització territorial, problemes de manteniment, dependència infraestructural, ressentiment. Ja ho sabem. Ho hem vist massa vegades.

El problema és que l’habitatge no és un problema simple, ni tan sols un problema complex. És un problema intractable. És a dir, un d’aquells assumptes públics que no admeten una solució neta, definitiva i tècnicament optimitzada. No hi ha una palanca màgica, ni una corba perfecta, ni un algoritme capaç de resoldre allò que és, al mateix temps, financer, territorial, social, cultural i polític. Pensar el contrari és una fantasia tecnocràtica.

La crisi de l’habitatge és inseparable del preu del sòl, dels mercats financers, de la desigualtat de rendes, de la mobilitat quotidiana, de la provisió de serveis, de la fiscalitat local, del tipus de ciutat que hem incentivat durant dècades i, fins i tot, de la nostra idea del que és important a la vida. No es resol només construint més, igual que no es resol només regulant preus, ni només mobilitzant habitatge buit, ni només posant ajudes al lloguer. Tot això pot ser necessari. Però res d’això, per si mateix, és suficient.

Justament perquè és un problema intractable, demana una política adulta. Una política capaç de combinar mesures urgents amb una mirada llarga. De prendre decisions ràpides sense caure en la temptació de simplificar-ho tot. De reconéixer que hi ha tensions reals, però també renuncies que no s’haurien d’acceptar.

Perquè habitatge no és només sostre. I sobretot l’habitatge no és només un actiu financer. Un habitatge digne no acaba en la porta de casa. Continua al carrer, a la plaça, a la vorera, al comerç de proximitat, a la parada d’autobús, a l’ombra d’un arbre, a la possibilitat de fer vida sense haver d’eixir corrent quan encara no ha eixit el sol i tornar derrotat a l’horabaixa.

Durant massa temps hem pensat l’agenda de l’habitatge i l’agenda de l’espai públic com si no tingueren res a veure. L’espai públic no pot ser només una capa amable que s’afig al final, quan ja està tot decidit. No és maquillatge urbà ni quatre arbres i jocs infantils deixats caure per a compensar males decisions estructurals. Cal pensar l’habitatge des de la ciutat viscuda: des de la proximitat, la barreja dels usos quotidians, la convivència i el sentit de ser d’un lloc.

I, a l’inrevés, l’espai públic tampoc no pot desentendre’s de l’habitatge. No hi ha llocs vius, diversos i inclusius si els veïns són expulsats, si la centralitat queda reservada a qui pot pagar-la o si les polítiques urbanes embelleixen allò que el mercat va buidant per dins. La relació virtuosa entre habitatge i espai públic comença per una evidència senzilla: no hi ha bona ciutat sense habitatge digne, i no hi ha habitatge digne fora d’una idea compartida i agosarada de ciutat.

Per això el repte no és triar entre urgència i qualitat, com si foren termes incompatibles. El repte és rebutjar eixe fals dilema. Necessitem construir, sí, i probablement construir molt. Però necessitem fer-ho sense normalitzar una urbanització de segona categoria. Necessitem velocitat, però no a costa de consolidar desigualtats espacials que després tardarem generacions a corregir. Necessitem més oferta, sí, però també més ciutat.

Perquè els moments més perillosos no són només aquells en què un sistema falla. Són aquells en què eixe fracàs es rebateja com a realisme, i se’ns demana que l’acceptem com si fora l’única opció possible. I no, no ho és. El que falta no és només sòl, ni només diners, ni només habitatges. El que falta, sobretot, és una ambició pública a l’altura del problema, capaç de fer habitatge sense deixar de fer ciutat