Processons de Setmana Santa: legió i comportament ordenat

Màlaga li ha guanyat terreny a la mar, fins a fer retrocedir la línia de la costa més enllà del que hui és l'extrem sud del carrer Larios; un carrer instagramat on el metre quadrat cotitza a preu d'or i que, paradoxalment, no té molt de sentit: uneix una plaça sense grans eixides amb una avinguda paral·lela a la mar que traça el record d’un litoral que ja no existeix. Els edificis que voregen el famós carrer pertanyien, en la seua totalitat, als Ducs de Larios. Passejar-hi és endinsar-se en l'Antic Règim convertit al capitalisme, un territori on ficar-se equival a participar d’un ritual de mirades: el privilegi de veure i ser vist.

El carrer Larios és també un escenari de desigs. Les marques amb logotips elegants hi exhibeixen la promesa de convertir-te en allò que vols ser. Però, en estos dies, l’espai profà dels negocis es transforma. Les actituds religioses s’enfonsen en una comunió espectacular al voltant dels últims episodis d’un cos mortal. A les entrades, vigilants controlen l’accés des dels carrerons perpendiculars amb un sistema de tanques metàl·liques que es repeteix, més endins, per a separar la vorera del pas de la processó. Els vigilants malaguenys, però, no són estrictes.

L’art de desfilar ofereix espectacles oposats. La majoria dels capirots i encaputxats avancen sense ordre, imprevisibles. El seu pas erràtic provoca el murmuri distret dels espectadors, apilats com anxoves en llauna. Les anxoves de Larios, però, emmudeixen quan, a la llunyania, s’albira l’arribada de l’ordre. Llavors, una taca verd pàl·lid –com el de l’atzavara– sedueix i acalla la multitud: és el comportament ordenat, la precisió que fascina. 

Aleshores, parelles de legionaris tanquen cada possible pas des de les cadires fins al recinte processional. L’espai es precinta amb la força dels seus cossos, i ningú no gosa moure’s. Tothom escolta, llavors ressona la mateixa cantilena que resa a cada cantonada:

Soy un hombre a quien la suerte

hirió con zarpa de fiera;

soy un novio de la muerte

que va a unirse en lazo fuerte

con tal leal compañera.

Cuando más rudo era el fuego

y la pelea más fiera

defendiendo su Bandera

el legionario avanzó.

Y sin temer al empuje

del enemigo exaltado,

supo morir como un bravo

y la enseña rescató.

Cinquanta legionaris basten per a crear un cànon, un model de moviment ordenat que captiva l’atenció dispersa per hores de desfilades caòtiques. El nostre cervell ansia percebre patrons ordenats; d’ací prové la tendència a buscar patrons on no els hi ha, a convertir coincidències en missatges que desxifrar, a comprendre l’incomprensible, a preveure l'imprevisible. Així, el cervell que no comprén seria com els espectadors distrets davant els capirots desordenats, mentre que el cervell previsor o provident s’assembla als ulls atents que segueixen l’ordre de la legió, amb els seus patrons previsibles musicats pel novio de la muerte.

Les processons del carrer Larios, en suma, sols integren la devoció, el respecte i la por quan passa la legió

Les processons del carrer Larios, en suma, sols integren la devoció, el respecte i la por quan passa la legió; una devoció perduda pels confrares profans, enfangats en el soroll i les vacances; una devoció enyorada per les imatges cristianes, ignorades sense la fascinació de l'ordre de la legió.