L’escàs pes valencià en la literatura catalana

Fa pocs dies hem sabut que l’escriptor Biel Mesquida serà reconegut amb el 58é Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tot i que Mesquida nasqué a Castelló de la Plana, és fill de mestres mallorquins i visqué a Mallorca des de xiquet. Són nou els autors baleàrics que han sigut dignificats amb aquest guardó. A banda de Mesquida, també l’han rebut Francesc de Borja Moll, Josep Maria Llompart, Marià Villangómez, Baltasar Porcel, Josep Massot, Joan Veny i dues dones, Maria Antònia Oliver i Antònia Vicens.

Quants valencians l’han obtingut? Fins ara set, tots ells incontestables. Per ordre temporal: Manuel Sanchis Guarner (1974), Joan Fuster (1975), Vicent Andrés Estellés (1978), Enric Valor (1987), Joan Francesc Mira (2004), Isabel Clara Simó (2017), l’única dona, i Josep Piera (2023). No seré jo qui negue la valencianitat de l’alcoiana (de fet, l’he inclosa en la llista), però és conegut que feu carrera literària, i personal, a Barcelona. Com una part important dels illencs.

El resultat del partit, 9-7 a favor dels insulars, no pot explicar-se pel pes demogràfic. Si ens limitem a les comunitats autònomes de Catalunya, País Valencià i Illes Balears el percentatge de població respecte del conjunt respectivament és 55%, 36,6% i 8,4%. Contràriament, l’assignació fins ara dels Premis d’Honor són un 72,4% de catalans, un 12,1% de valencians i un 15,5% de balears.

Si ens fixem en un altre guardó molt important, el Premi Sant Jordi, a obres inèdites de narrativa, el resultat és encara pitjor. Només tres valencians l’han assolit: novament Isabel Clara-Simó i Joan Francesc Mira i, en aquest cas, Ferran Torrent d’un total de seixanta-quatre edicions en què no ha quedat desert, la qual cosa representa un esquifit 4,7% (4% si comptem les onze primeres edicions en què el premi dugué el nom de Joanot Martorell i que, per cert, no guanyà cap valencià).

Potser és una casualitat l’escàs percentatge de valencians? No ho sembla. No n’hi ha més valencians vius que meresquen el Premi d’Honor? I tant! Les bases afirmen que “haurà de ser una figura reconeguda per alguns sectors de la cultura catalana. La seua obra ha d’haver assolit una maduresa i ha d’haver estat publicada”. Vet ací una relació no exhaustiva (que ningú s’enfade) i limitada a escriptors de més de setanta anys que tenen tants mèrits com més d’un dels guanyadors: els dramaturgs Manuel Molins i Rodolf Sirera, els poetes Marc Granell, Jaume Pérez Muntaner i Teresa Pascual i els narradors Ferran Torrent i Josep Lozano.

Si es volguera, doncs, en tindríem el doble. Fins i tot en aquest cas, estaríem per davall del pes poblacional. Què passa aleshores? Potser aquesta anàlisi provisional molestarà a algú, però trobe que cal preguntar-s’ho. A parer meu, en són tres les causes principals: la centralitat (i el centralisme) de Barcelona en la literatura catalana; l’exigu pes d’aquesta al País Valencià així com l’esmorteïda presència de mitjans en valencià i, també, l’escassa connexió entre València i Barcelona. Anem a pams.

Per un cantó, el Premi d’Honor l’atorga Òmnium Cultural, entitat estrictament de Catalunya. Quina és la procedència dels jurats d’enguany, sense anar més lluny? Només dos, de nou, són valencians (l’11%). A propòsit d’això, en el Sant Jordi, cap ni un.

Barcelona, agrade o no, és la capital de la cultura escrita en català. València, no. Ho fou al segle XV, però no ara. Les elits econòmiques i polítiques estan massa ocupades fent diners fàcils i ofrenant noves glòries a Espanya. Amb una capitalitat regional, de pa sucat amb oli, i ser la platja de Madrid ja els va bé. El valencià? Per als cadafals fallers i cantar l’Himno. Qui vol una literatura pròpia si ja té l’espanyola? Qui vol una indústria editorial potent?

No és responsabilitat només de Barcelona, en conseqüència. És de València, sobretot. Tot amb tot, no és un problema de producció. La nòmina d’escriptors valencians de literatura catalana és diversa, notable i digna de rebre més atenció. La presència de mitjans de comunicació en valencià, tanmateix, és escarransida i la literatura pròpia als mitjans en castellà molt minoritària, fins i tot anecdòtica. Estaria bé que algun investigador en fera un treball acadèmic o una tesi doctoral.

Els premis literaris en valencià, meritoris, tampoc no aconsegueixen enlairar els autors que els guanyen. Fins i tot alguns tenen dificultats per a poder continuar publicant sense presentar-se a premis. Ras i curt, al País Valencià, més enllà dels Instituts, falten lectors. Només el 6,6% s’estima més llegir en català.

Així mateix, pensem quins són els autors valencians vius que més venen a Catalunya. No tinc dades a l’abast, però probablement encara serà Ferran Torrent. I potser li acompanyaran noms com ara Martí Domínguez, Joan Benesiu, Xavier Aliaga, Manuel Baixauli i, per descomptat, Núria Cadenes, que combina mitja vida vivint a Catalunya i l’altra mitja al País Valencià i podem considerar-la, ja m’enteneu, una autora valencianocatalana. Què tenen en comú tots sis? Que publiquen en editorials barcelonines.

Barcelona i València, les dues ciutats més poblades de l’àmbit lingüístic, i la segona i tercera de l’Estat, viuen d’esquena

Però, com he denunciat sovint, Barcelona i València, les dues ciutats més poblades de l’àmbit lingüístic, i la segona i tercera de l’Estat, viuen d’esquena, en part per miopia de les forces vives locals i, en bona part, per una política rotundament centralista des de Madrid. Una dada: València compta amb el triple de trens amb Madrid que amb Barcelona, que costen molt més, en temps i en diners. Per a fer una presentació de llibre a les dues ciutats si eres de l’altra àrea metropolitana has de fer nit. La despesa s’incrementa. I una situació significativa: vaig assistir a una presentació en una llibreria de València d’una famosa autora barcelonina on només s’hi anunciava, i es venia, la traducció castellana i no l’original en català.

Els autors en valencià pateixen, doncs, una invisibilitat innegable. I no és només, pel barcinocentrisme, fórmula de Cadenes. És una realitat més profunda encara. Caldria pensar com trencar-la.