El que ningú està atenent en política a un any de les municipals

Falten 12 mesos per les eleccions municipals. I el focus comença a posar-se on sempre: programes, pactes, estratègies, enquestes.

Té sentit. És raonable.

Però hi ha un nivell que rares vegades s'analitza i que, no obstant això, condiciona molt la resta: des d'on estan operant els propis candidats, des de quina mentalitat.

No és una qüestió de preparació acadèmica. Tampoc d'experiència política. No és tan fàcil de detectar.

És cert, que els adversaris polítics tenen més mitjans de comunicació. És cert, que tenen el favor de certs sectors empresarials. És cert, que tenen algun amic de la judicatura.

Per una altra banda, també existeixen experiències recentment reeixides com el cas de Zohran Mamdani, en el ple cor del capitalisme que ha arribat a ser alcalde de Nova York. Un socialista genuí. A pesar que Trump va donar un important suport econòmic al seu contrincant, va ser capaç de mobilitzar 100.000 voluntaris. El repte és assumir eixe tipus d'actitud, és subtil però real.

Hi ha perfils polítics que saben que podrien aportar més… Que amb el seu programa arribaria a molts més votants, però alguna cosa no funciona i els frena. I no sempre és evident. A vegades ni ells mateixos saben explicar-ho.

Es tradueix en decisions conservadores o maximalistes quan no toca. En missatges que sonen correctes, però que l’electorat no acaba d’entendre.

Des de fora, el diagnòstic sol ser superficial: falta de claredat, problemes de comunicació, errors estratègics. Però sovint no és això. És com si un cotxe no funciona bé i mirarem només la «direcció» en lloc de mirar si el «motor» està ben ajustat. I això té conseqüències.

Pots tindre molt bones idees… i no saber com comunicar-les, per què penses que l'important és el rigor intel·lectual, com vaig explicar en un article, i t’adones que no funciona. O pots estar molt ben preparat intel·lectualment… i et perceben menys sòlid del que realment eres. No és un problema tècnic o de coneixements. És un problema de base difícil de captar.

En política, s'inverteix molt en la “direcció”: discurs rigorós, detalls ideològics i un no acaba d’entendre per què no funciona electoralment.

Però, quins patrons mentals estan influint en el que es transmet i es fa? Des de quin lloc psicològic s'està construint el discurs i la política? Revisar això depén exclusivament dels candidats i partits polítics. No depén de les «Big tech», com Google, Meta o X. Ni depén de les empreses de l’IBEX 35. Depén d’entendre que hi ha factors que tradicionalment no s’han tingut en compte en la política d’esquerres.

I això no necessàriament se soluciona afegint més argumentari o més estratègia.

De vegades, el treball és un altre: detectar allò quasi imperceptible, fer-ho conscient i reajustar. Per això vaig titular el meu llibre «Deixar de ser el germà xicotet de la política», per què vaig veure un patró que es repetia una volta i una altra a l’esquerra dels socialistes. Un problema de com situar-se en les institucions, en el govern. Per això es diu sovint, que en l’oposició s’està més còmode. I es sentís inseguretat de governar i d’estar a l’altura? O de dubtar si eixe és el seu lloc en la política?

No és un enfocament còmode, ni fàcil, ni té una solució immediata.

Però en un context en què molts candidats i partits acaben semblant-se entre si, ací és on comencen a marcar-se les diferències reals.

Hi ha dinàmiques psicològiques que rares vegades s'aborden en política, però que condicionen profundament la manera de decidir, posicionar-se i exercir lideratge. I, en definitiva, de guanyar eleccions.

Identificar aquesta base personal i reorganitzar-la pot ser un dels factors decisius que faça guanyar governs progressistes als ajuntaments en 2027.