Què fem amb el fem?, a propòsit de la taxa municipal de residus

Una taxa a colp de notificació, opacitat i amenaça de recàrrec

La implantació de la nova taxa municipal de recollida de residus a València està demostrant una veritat incòmoda: aprovar un tribut és senzill; gestionar-lo amb rigor, pedagogia i transparència exigeix una competència que l'actual govern municipal no està demostrant. Un tribut no es llança contra el veïnat sense previ avís; s'explica, es justifica, es comunica a temps i es facilita al màxim el seu pagament.

I és precisament en la gestió on salten totes les alarmes.

No parlem d'una xifra simbòlica. El padró de 2025 inclou 440.510 rebuts (més de 400.000 d'habitatges i comunitats). Amb una mitjana de 90,59 euros per llar i 243,02 euros per a activitats econòmiques, l'Ajuntament s'assegura una recaptació d'uns 46 milions d'euros. Una xifra astronòmica que dona dret a exigir transparència: quant es recapta, quant costa exactament el servei, on van eixos diners i quins resultats reals s'obtenen?.

Fora de termini, mal comunicada i d'esquena a la gent

El problema no és només pagar; és el com i el quan. La taxa correspon a l'exercici 2025, però les liquidacions estan arribant en ple 2026, mesos després de tancar l'any. Notificar a partir d'abril i estendre el procés durant cinc mesos deixa a les famílies sense cap capacitat de previsió. Tal vegada volen amagar la veritable política del PP-VOX: mentre es perdonen impostos a les rendes més altes, es carrega una nova pressió fiscal sobre la classe treballadora, amagant el colp fins que ja no hi ha remei.

Aquest despropòsit afecta de ple al mercat de l'habitatge: qui rep avui la liquidació de 2025 pot ser el propietari a 1 de gener d'aquell any, però potser els inquilins han canviat o les circumstàncies econòmiques de la llar són completament diferents. Reclamar ara situacions tributàries passades és una mostra de desconnexió absoluta amb la realitat social de la ciutat.

L'absència en el calendari fiscal i la gimcana del pagament

Resulta flagrant que en el “Calendari d'Impostos i Taxes Municipals 2026” de la web oficial —on figuren l'IBI, impost de circulació, o els guals— la taxa de residus no apareix. Un tribut massiu que afecta centenars de milers de veïns s'amaga del calendari general i s'envia a colp de notificació individual, postal no certificada.

Pagar no hauria de ser una carrera d'obstacles. Molts ciutadans tenim els impostos domiciliats habitualment, però l'Ajuntament s'excusa en què, per ser un “nou tribut”, el primer pagament exigeix notificació individualitzada no domiciliable. Legalismes a banda, la realitat és l'enrenou:

Per què no existeix un portal únic i intuïtiu on gestionar i domiciliar totes les obligacions municipals sense haver de fer un màster en gestió administrativa?

Més recaptació, zero educació ambiental: València era Capital Verda Europea?

Les directives i lleis sobre residus estableixen el principi de «qui contamina paga»: els costos de la gestió dels residus han de recaure sobre qui els genera o els posseeix; però l’aplicació d’aquesta taxa per aquest govern municipal no diferencia, cafè amb llet per a tothom, únicament estableix una valoració sobre l’aigua consumida en l’any 2024 per cada habitatge, però renunciant a un ajust més fi. El govern anterior va aprovar en febrer de 2023 un important projecte per implantar els contenidors marrons, incloent el seu tancament electrònic, l’accés personalitzat amb targeta electrònica o aplicació de mòbil i amb sensors, per import de 3,7 milions d’euros, dels quals 700 han vingut de fons europeus Next Generation. El govern del PP-Vox després de quasi tres anys i mig de legislatura encara no ha estat capaç de posar en marxa aquest sistema que permetria una personalització d’això de qui contamina paga i per tant incentivar les pràctiques ciutadanes responsables amb el medi ambient. De fet, el Síndic de Greuges ha reclamat a l’Ajuntament per quin motiu encara no funciona el sistema per poder bonificar als usuaris que separen i reciclen.

Si l'objectiu de la Directiva Europea fos avançar cap a una ciutat sostenible, la taxa hauria de ser la peça d'un engranatge major: educació ambiental, conscienciació, foment del reciclatge i reducció en origen. En canvi, l'Ajuntament s'ha limitat a ser el cobrador del frac, amb advertiments de recàrrecs i fins i tot embargaments. Tot això sense informar de les possibles bonificacions com utilitzar els ecoparques (10 euros), acords entre establiment d’hostaleria i ONGs per reduir el desperdici alimentari (10% de la taxa) i, clar, obviant la implementació del compostatge per la ciutadania, com sí es fa des del Consorci Valencia Interior, i en canvi València Cap i Casal no ha fet res?. Un govern que renuncia a implicar a la ciutadania ens fa perdre moltes oportunitats de governança, com per exemple les d’economia circular que empenten moviments com “Hope, oleada por la regeneración”

Millorar la informació i la transparència, imprescindible per un Bon Govern

On està la informació sobre el fem al portal de dades obertes? On estan els objectius de reciclatge barri a barri?, per què no es facilita la informació del Pla Local de Residus? On queda la pregonada “València Capital Verda Europea”? Reduir la política ambiental a l'enviament d'una factura sense campanyes de conscienciació, ni complicitat veïnal converteix la taxa en una simple confiscació. I a que siga mal rebuda per la ciutadania, que veu el reciclatge només com una despesa sense cap benefici.

L’Ajuntament no pot limitar-se a l'amenaça del recàrrec, l'interès de demora o l'embargament. Abans d'amenaçar amb la via executiva, una administració responsable ha d'informar i rendir comptes.

Exigim un enllaç directe a un portal on apareguen informacions d’interés per a la ciutadania i les dades obertes sobre els residus com ara: objectius ambientals, amb la seua avaluació i transparència, hi ha una millora real de la recollida selectiva i les taxes de reciclatge?, com pot participar la ciutadania en els objectius ambientals sobre els residus?, quin incentius existeixen?, previsió d’ingressos, recaptació real, evolució temporal del pagament de la taxa, bonificacions realitzades, costs reals del servei, cobertura financera a càrrec de la taxa, destí exacte de cada euro recaptat i qualsevol altra dada que ajude a conèixer millor les polítiques de residus.

La gestió dels residus és un repte urbà majúscul i discutir-ne el finançament és legítim. El que no és acceptable és que la ciutadania descobreix la política ambiental de la seua ciutat quan li arriba una amenaça de cobrament a la bústia.

Mereixem un govern municipal que no sols recapte, sinó que explique, eduque, facilite i rendisca comptes. En aquesta taxa, el veïnat hem patit que primer ha arribat la factura i després —si arriba— l'explicació.

Això no és transparència.

Això no és política ambiental moderna.

Això és, senzillament, una mala gestió que València no es pot permetre.

Ens mereixem una millor gestió dels residus.