Pràctiques universitàries: un nou paradigma o continuar formant per al passat

Les pràctiques universitàries haurien de ser un dels espais més potents de transformació educativa. Però massa sovint s’han convertit en un tràmit burocràtic, una experiència poc rellevant o, en el pitjor dels casos, una forma barata de cobrir necessitats estructurals. No és una anècdota: és el reflex d’una universitat que, massa vegades, continua pensant-se al marge de la societat a la qual hauria de servir.

Seguim formant estudiants per a un món que ja no existeix. Ho va advertir fa temps el creador de l’informe PISA: el sistema educatiu prepara per al passat mentre la realitat canvia a una velocitat vertiginosa. Les pràctiques universitàries, tal com estan concebudes avui, són una prova clara d’aquesta desconnexió. Són pobres des del punt de vista formatiu, escasses en impacte social i excessivament orientades a una ocupabilitat immediata que sovint ni tan sols arriba.

El problema no és només de qualitat, sinó de model. Continuem pensant les pràctiques com una relació quasi exclusiva entre universitat i empresa, com si el coneixement, la innovació i l’aprenentatge pogueren construir-se en circuits tancats. Però els grans reptes del nostre temps —crisi climàtica, desigualtats socials, transformació digital, envelliment de les administracions públiques— no es resolen des d’un sol despatx ni des d’una sola institució.

Per això cal un nou paradigma en la relació entre universitat i societat: el model multihèlix. Un enfocament que entén les pràctiques universitàries com un espai compartit on universitats, empreses, administracions públiques, entitats socials, ciutadania i medi ambient col·laboren des del principi. No es tracta només de “col·locar” estudiants, sinó de codissenyar projectes amb impacte real, connectats amb les necessitats del territori i orientats al bé comú.

En aquest model, l’estudiantat deixa de ser mà d’obra en proves per convertir-se en agent actiu de canvi. I la universitat deixa de ser una fàbrica de títols per assumir plenament el seu paper com a institució pública clau, generadora de coneixement útil, crític i compromés. Especialment rellevant en un context d’envelliment de les plantilles públiques, on les pràctiques poden actuar com un pont entre la formació inicial i la formació permanent.

Aquest debat no és teòric ni ajornable. Al març, la universitat afronta l’elecció d’un nou equip rectoral. I amb això, una oportunitat —potser irrepetible— per decidir quin paper vol jugar en els pròxims anys. Continuar gestionant les pràctiques com un apèndix menor o apostar decididament per un model multihèlix que connecte universitat i societat.

Però aquest canvi no vindrà sol. Requereix lideratge, valentia institucional i decisions que incomoden. Cal revisar normes, repensar incentius i abandonar pràctiques que no formen ni transformen. També cal deixar d’avaluar l’èxit només en termes d’inserció laboral ràpida i començar a mesurar impacte social, responsabilitat pública i compromís amb el futur.

La pregunta que hauria de planar sobre aquesta elecció rectoral és clara: volem una universitat que administre el passat o una universitat capaç de construir futur? Perquè continuar formant per a un món que ja no existeix, avui, ja no és una opció.