Javier Cavanilles, autor de 'El Golpe': “Els Estats Units ja no són el far de la democràcia, Trump és l'instrument d'un pla més gran”

Javier Cavanilles (València, 1969) és periodista i porta més de dues dècades investigant teories de la conspiració, sobretot les que emanen dels Estats Units d'Amèrica. Ha investigat i desmuntat desenes de mentides, encara vives, sobre l'assassinat de JFK i ha estat un dels cronistes espanyols que primer va alertar i millor va interpretar el fenòmen QAnon. Aquestes teories, que sempre van funcionar sota el radar dels mitjans de comunicació i van ser aliment de minories minoritàries, marquen ara la línia de l'administració de Donald Trump. Amb el seu últim llibre El golpe. El fin de la democracia en EEUU (Akal, 2026), Cavanilles aprofundeix en el pla d'aquestes èlits i augura un futur poc esperat per a la democràcia dels Estats Units.

Has escrit El golpe. El fin de la democracia en EEUU i planteja una cosa molt contundent: que a les eleccions de mig mandat al novembre es pot produir la fi de la democràcia als Estats Units. Per què?

Perquè la democràcia estatunidenca ja ve deteriorant-se des de fa molt temps. Nosaltres hem comprat durant dècades la idea que els Estats Units era el gran far democràtic mundial, però això és prou discutible. És un país amb moltes llibertats, sí, però també amb enormes limitacions polítiques reals. Hi ha alguna cosa que ja hauria de fer-nos pensar: no existeix cap democràcia consolidada en el món que durant més de 140 anys haja estat governada pràcticament només per dos partits. Això no és normal. És una anomalia del sistema. Un sistema molt antic que beneficia a un statu quo molt concret. Al final, com deia Gore Vidal, els Estats Units és “un país de partit únic amb dues ales”: una més progressista i una altra més conservadora, sobretot en qüestions socials, perquè econòmicament les diferències entre demòcrates i republicans tampoc són tan grans.

Al llibre situa l'origen d'aquest deteriorament en els anys de Ronald Reagan. Per què allí?

Perquè Reagan canvia la trajectòria progressista que havia tingut els Estats Units des de la Segona Guerra Mundial. Però cal entendre una cosa: Reagan no és Trump. Reagan era un polític d'enorme categoria, amb moltes ombres i moltes llums, però un dirigent seriós. Trump és una altra cosa. Reagan consolida un gir ideològic i econòmic molt fort, però ho fa a més amb legitimitat política perquè arrasa electoralment i encara avui continua sent un dels presidents millor valorats de la història del país. El problema és que des de llavors es consolida una dinàmica que acaba desembocant en alguna cosa molt més radical.

Parla de Trump gairebé com un instrument més que com el cervell del pla.

Exacte. Trump no és tant l'arquitecte com l'instrument. El llibre defensa que hi ha unes èlits polítiques, econòmiques, jurídiques i religioses que veuen en Trump una eina útil per dur a terme un projecte de transformació profunda del sistema. Ahir entra el famòs Project 2025, que no és una teoría conspirativa ni una invenció meua: està escrit i publicat. El que planteja és una reconstrucció completa de l'administració estatunidenca per convertir-la en quelcom molt més controlat ideològicament. La idea és eliminar bona part dels contrapesos interns de l'Estat, substituir funcionaris independents per càrrecs absolutament fidels al moviment MAGA i garantir que no torne a existir aquest “Estat profund” que va frenar algunes de les decisions més extremes de Trump durant el seu primer mandat.

El anomenat “deep state” existeix?

Existe en un sentit molt diferent al que ven la extrema dreta. El que hi va haver van ser funcionaris, jutges i tècnics de l'administració que simplement van intentar frenar algunes barbaritats perquè tenien independència professional. Trump va aprendre d'allò. La segona vegada arriba dient: “Ara no em torna a passar”. I per això el Project 2025 planteja directament refer l'administració. No és una idea abstracta. Al mateix temps que publicaven el pla ja estaven creant bases de dades de persones ideològicament afins per ocupar càrrecs. Necessites algú per a Medi Ambient que negue el canvi climàtic, algú ultraconservador per a Justícia, algú totalment alineat amb el trumpisme per a Defensa… Ja ho estaven preparant.

Afirma que el Partit Republicà ha estat capturat per sectors ultres. Com es produeix aquest canvi?

Perquè hi ha un moment en què el Partit Republicà entén que, demogràficament, té un problema enorme. Hi ha un document intern de 2013 on el propi partit admet que, essent bàsicament un partit de blancs, corre el risc d'extingir-se. A partir d'aquí comencen a pensar com una minoria blanca ultraconservadora pot mantindre el poder polític. I això es treballa des de molts fronts: els think tanks, la Heritage Foundation, la Federalist Society, els grans donants, els mitjans conservadors… I també coincideix amb un Partit Demòcrata que moltes vegades avorreix fins a les pedres.

Al llibre dones molta importància al Tribunal Suprem. Per què és tan central?

Perquè és una de les peces fonamentals del cop institucional. A Europa pensem més en lleis aprovades per parlaments, però als Estats Units gran part del poder està en la jurisprudència. El Tribunal Suprem interpreta la Constitució i aquestes interpretacions canvien el país. Ara mateix el Suprem té una visió molt “originalista”, és a dir, una lectura gairebé literal de la Constitució prèvia fins i tot a la Guerra Civil. No ho dic jo: ho diuen ells mateixos. Per exemple, si comences eliminant districtes electorals de majoria negra o debilitant lleis històriques de drets civils, estàs tocant pilars fonamentals del sistema democràtic nord-americà. I a més han construït una doctrina perillosísima: que un president té una immunitat pràcticament total per actes comesos en l'exercici de les seues funcions. Això canvia moltíssim les regles del joc.

Parla obertament d'un “cop”. N'hi ha que pensarà que és exagerat.

La paraula és forta, sí, però jo crec que és adequada. I a més no parle de tancs al carrer ni d'un colp clàssic. Això seria un colp institucional, legalista, des de dins del sistema. Utilitzant les lleis, el Suprem, el redisseny de districtes electorals, les limitacions al vot per correu o les barreres a l'accés electoral. La gran batalla és novembre. Si Trump consolida el control institucional, té dos anys de marge pràcticament sense cost polític, perquè a més seria un president al final de mandat i sense expectativa electoral futura.

Dedica molt espai al nacionalisme blanc i a l'evangelisme ultraconservador. Fins a quin punt són decisius?

Moltíssim. Hi ha una part del moviment trumpista profundament teocràtica. No estem parlant simplement de conservadorisme a l'estil europeu. Hi ha sectors que creuen literalment que els Estats Units són una nació cristiana elegida per Déu i que les lleis divines han d'estar per sobre de les civils. Això explica moltes coses: des de l'avortament fins a l'éducació o els drets LGTBI. I a més Trump, encara que personalment no siga precisament un exemple de moral religiosa, funciona com un telepredicador. Té una lògica molt pareguda: el personatge cau, és humiliat, ressuscita políticament i torna reforçat. I el seu electorat ho interpreta gairebé en termes religiosos.

Quin paper juguen els diners en tot això?

Fonamental. L'oligarquia econòmica ha entès que Trump, amb totes les seues excentricitats, pot ser molt útil. Els abaixa impostos, redueix regulacions i protegeix determinats interessos. Silicon Valley, que abans semblava progressista, també ha canviat molt. Al final els multimilionaris financen allò que protegeix els seus negocis. I a més el sistema electoral nord-americà permet una influència brutal dels diners privats. Des de la sentència Citizens United les empreses poden finançar pràcticament sense límits campanyes polítiques sota l'argument de la llibertat d'expressió.

El llibre és pessimista. ¿Queda marge per evitar-ho?

És clar que pot no passar. Jo no dic que estiga escrit en pedra. Però la tendència mundial no convida a l'optimisme. Estem veient un deteriorament democràtic en molts països i els Estats Units no en són immunes. Tampoc crec que anem a veure alguna cosa semblant a Xile en els setanta o tancs pel carrer. Serà una altra cosa: un sistema on formalment continue havent eleccions, però amb menys contrapesos, menys pluralisme real i més concentració de poder. La pregunta no és si els Estats Units deixaran de votar. La pregunta és quant pot deteriorar-se una democràcia abans de deixar de ser realment una democràcia.