ICE versus Policia del Diàleg: dues maneres d'exercir el poder
La seguretat s'ha convertit en una paraula comodí. Serveix per justificar murs, detencions massives i retallades de drets, però també pot ser l’eix d’un model que reforça la convivència i la confiança institucional. No totes les polítiques de seguretat són equivalents. I no totes enforteixen la democràcia.
La comparació entre l’actuació de l’ICE als Estats Units durant l'administració Trump i el model europeu de Policia del Diàleg, nascut a Suècia, ho exemplifica amb claredat. No és només una qüestió de mètodes policials. És una diferència de fons sobre com l’Estat es relaciona amb la ciutadania.
ICE: la lògica de la intimidació
En el govern de Trump, l'ICE ha assolit un paper central en la política de seguretat i immigració. Les seues intervencions estan marcades per una estratègia d’impacte: operatius massius, presència intimidatòria i una alta càrrega simbòlica orientada a dissuadir.
Entre les pràctiques més controvertides, destaquen:
- Batudes en barris i centres de treball amb alta concentració de població migrant.
- Separació de famílies a la frontera, denunciada per organismes internacionals.
- Centres de detenció amb condicions qüestionades i supervisió limitada.
- Amplis marges de discrecionalitat operativa, amb poc control públic.
- Violència sense control.
El missatge és clar: la seguretat s’exerceix des de la força. Les conseqüències també. Comunitats senceres han passat a viure sota sospita permanent. La por substitueix la confiança, i la relació amb les institucions es deteriora enormement.
La Policia del Diàleg: gestionar el conflicte sense escalar-lo
A l'altra banda, el model suec de Policia del Diàleg proposa una estratègia radicalment diferent. Parteix d'una idea simple: el conflicte social no desapareix reprimint-lo, sinó gestionant-lo.
Aquest enfocament es basa en:
- Contacte previ i continu amb els actors implicats en mobilitzacions i protestes.
- Informació clara sobre els dispositius i les actuacions policials.
- Reconeixement explícit de la protesta com a dret democràtic.
- Ús de la força només com a últim recurs i de manera estrictament proporcional.
- Prevenció a través de la confiança, no de la dissuasió.
No és un model permissiu, sinó preventiu. Redueix la tensió, evita l’escalada i minimitza els incidents. I, sobretot, manté oberts els canals de comunicació entre l'Estat i la ciutadania.
Més que policía: un model de societat
La diferència entre ambdós enfocaments va més enllà de la pràctica policial. Reflecteix dues maneres d’entendre la democràcia.
D'una banda, un model que associa seguretat amb control i veu la dissidència com un risc. De l'altra, un model que entén la seguretat com un servei públic orientat a garantir drets i convivència.
Europa, amb contradiccions i límits evidents, ha anat incorporant aquest segon enfocament. No per idealisme, sinó per experiència: la repressió pot contenir a curt termini, però acostuma a generar més conflicte a mitjà i llarg termini.
El dilema és fals
Plantejar la seguretat com una alternativa a la democràcia és un fals dilema. Les polítiques basades en la intimidació poden oferir una sensació de control immediat, però erosionen la legitimitat institucional. Les que aposten pel diàleg tendeixen a ser menys visibles, però més sòlides.
La pregunta, en realitat, no és quina policia volem.
És quin tipus de relació volem entre l'Estat i la ciutadania.
Perquè la seguretat que perdura no és la que imposa silenci, sinó la que permet conviure sense por.
En aquest context, ACICOM projecta la pel·lícula Policia del Diàleg dins del seu cineclub, amb la participació en el col·loqui d’Enrique Asensi (CVONGD), Cristina Chirivella (Unió de Periodistes Valencians) i Javier García, criminòleg i especialista en seguretat pública. Entrada lliure.
0