Nosaltres, els migrants

Dues xifres il·lustren l’intensíssim canvi social que s’ha produït al País Valencià en els darrers seixanta-cinc anys. Mentre que el 1960 no s’arribava a dos milions i mig d’habitants, el 2025 hi vivien més del doble: 5.425.182, si fa no fa el mateix que Finlàndia, Eslovàquia i Irlanda.

Som l’11% del conjunt de l’Estat, la quarta comunitat autònoma més poblada, només per darrere d’Andalusia, Catalunya i Madrid i a molta de distància de la cinquena, Galícia, a la que pràcticament doblem en població. Certament, el pes polític i social no acompanya el pes demogràfic. Aquest tema, però, potser serà matèria d’un altre article.

Com és conegut, aquest esclafit poblacional no s’ha produït sobretot per l’increment de la fertilitat de les valencianes oriündes sinó per un important procés migratori, que ha tingut dues grans procedències i etapes.

El primer període, durant els seixanta i els setanta del segle passat principalment, comportà la vinguda de persones de territoris pobres d’Espanya, principalment de Castella-la Manxa i d’Andalusia. Així, de 1960 a 1975 es passà de 2.498.905 a 3.397.314 habitants. De fet, el 1970 els migrants suposaven el 22,1% del conjunt i el 1981 hi residien pràcticament un milió de persones no nascudes al país que representaven un 25,5% del total. El sociòleg Rafael Castelló qualificà aquesta arribada com “la fase més expansiva de tot el seu cicle demogràfic modern” i fins i tot “el creixement demogràfic vegetatiu més elevat de la història d’aquest territori”.

Aquest procés anà acompanyat també d’una intensa mobilitat territorial interna. De fet, si el 1960 un 40,2% vivia en municipis inferiors a 10.000 habitants, en baixà al 29,1% només deu anys més tard i encara al 23% l’any 1986. En poc més de vint-i-cinc anys, doncs, la població en municipis petits havia abaixat pràcticament a la meitat i s’intensificà la dualitat costa-interior. Bona part de les localitats muntanyenques i rurals de secà es despoblaren, sobretot de gent jove, a la recerca de treball a la indústria i als serveis, en un procés que encara, matisat, continua avui (els migrants estrangers s’estableixen més a la costa i a les grans urbs), i del qual es feu esment fa unes setmanes.

Tot plegat, tingué conseqüències importants, com un descontrolat desenvolupament urbanístic, sovint especulatiu, provocat també pel creixement turístic. Una dada només per a il·lustrar-ho: a la ciutat de València, respecte de principis dels noranta, el 45% del total dels habitatges es construïren entre 1961 i 1980.

Aquest, però, no és l’únic gran creixement demogràfic. N’ha vingut un altre, tan important o més, encara viu. El segon període, a cavall entre els dos segles i intensificat darrerament, amb la crisi migratòria global, ha estat protagonitzat per població estrangera. Així, el 2025 1.308.152 persones havien nascut fora del Regne d’Espanya. Quasi 400.000 s’hi han establert en els darrers cinc anys.

Representen a hores d’ara el 24,1% de la població valenciana (el 18,2% el 2020) i el 13,8% del total dels nascuts a l’estranger de l’Estat. De fet, som el tercer territori amb més migrants en números absoluts, només per darrere de Catalunya i de Madrid.

Els dos grans processos immigratoris no són idèntics, ja que el marc nacional espanyol tracta la migració espanyola com a interior i l’estrangera com a exterior. De fet, els estrangers no gaudeixen de drets polítics, a diferència dels qui posseeixen la ciutadania espanyola, amb l’única excepció del dret de sufragi actiu i passiu en les eleccions locals als ciutadans membres de la Unió Europea. Són, amb papers o, encara pitjor, sense papers, membres de segona de la societat valenciana. I, en ser percebuts com a aliens a la comunitat espanyola, són vistos com un problema i com una alteritat, la qual cosa els ho posa encara més difícil.

En el llibre La immigració estrangera al País Valencià. Espills per a una societat diversa i canviant, publicat el 2023 (el darrer volum de la col·lecció Descobrim, dirigida per Antonio Ariño, de la Institució Alfons el Magnànim), l’antropòleg Albert Moncusí apunta diverses claus. No puc parlar-ne de moltes, però sí apuntar que aquesta migració és molt plural.

De fet, en tenim dos grans tipus, la residencial, d’europeus benestants que busquen bons preus i bon clima i que és prèvia (el 1981 els guiris representaven el 79% dels residents estrangers), i la laboral, de fa temps molt més nombrosa, a la recerca de condicions de vida dignes, cridada per un model productiu centrat en serveis de baixa productivitat que genera llocs de treball poc atractius per als autòctons.

Tot amb tot, també hi ha elements en comú com ara que la gran majoria no està de pas (en una enquesta de 2007 quatre de cada cinc manifestaven que pensaven quedar-s’hi els cinc anys següents) i que acostumen a disposar de xarxes de suport (el 78% tenia contactes en arribar a la península), per la qual cosa es tendeix a una certa concentració territorial per procedència.

Segons la darrera Enquesta Nacional d’Immigrants de l’INE, només l’11,8% dels immigrants valencians de més de quinze anys tenen més de seixanta-quatre anys, la qual cosa dona una idea clara que és un col·lectiu molt més jove que no l’oriünd. La migració laboral (no la residencial, però) rejoveneix una societat valenciana envellida, a més d’incrementar la taxa de fecunditat, i aporta dinamisme en interrelacionar els punts d’origen i de destí.

El País Valencià ha estat un territori històric de mobilitat poblacional. No ha estat un espai aïllat. Una part molt important dels migrants dels seixanta ençà s’han establert ací definitivament. No és possible tornar a cap puresa ètnica imaginada. En lloc de veure’ls com un problema, cal compensar-lo amb imatges reals i positives dels migrants: fan possible el sistema de pensions i les cures de la gent gran, ocupen treballs imprescindibles, generen fluxos, entre molts altres. Aquesta és també una manera eficaç de lluitar contra la ultradreta.