Solsida. Marges comunitaris per refer

Una exposició, anàlogament a altres creacions culturals, conta una història. A València no abunda la crítica museogràfica, com si només es pogueren analitzar pel·lícules, llibres, representacions teatrals o concerts. Les exposicions, més enllà de la qualitat de les peces que es mostren, són produccions d’una certa complexitat i d’un cost mitjà o alt, amb introducció, nus i desenllaç, que fan servir un llenguatge específic, visual i escrit alhora. Mereixen, doncs, ser llegides i ressenyades.

De fet, sense crítica ni estudis de públics, comissaris, conservadors de museus i dissenyadors són invidents. I la ceguesa no és bona consellera per a cap productor de continguts culturals. Perquè un museu, i encara més un museu públic, té l’obligació de fer pensar els visitants (què és el dret a la cultura, si no?), de sacsejar-los, d’invitar-los a anar més enllà... I això es pot fer millor o pitjor.

“Solsida: transformació de les comunitats rurals valencianes”, exposició de l’ETNO oberta del 16 de juliol de 2025 fins a l’1 de febrer d’enguany, ha aconseguit reflexionar sobre el despoblament i el desarrelament dels pobles de l’interior. Ara és hora de fer-ne balanç.

Potser més d’un urbanita no coneix la paraula. Una solsida és un despreniment de terres, roques o parets. Per posar-ne un cas, el camí del mirador del Xap, a la Vall de Gallinera, està tallat de fa quasi quatre anys, per una solsida per pluges fortes que la Diputació d’Alacant, deixada i clientelar, encara no ha solucionat.

Una ensulsida també és la desfeta d’un marge que subjecta la terra productiva. Els moriscos, obligats a incrementar la producció per als senyors en un espai limitat, construïren molts bancals, de vegades petits, per a conrear algun ametller o olivera, amb el mètode de la pedra seca. De tant en tant, la natura es revoltava i calia refer-los.

Gràcies a l’ETNO, solsida esdevé també una metàfora, la de l’esfondrament de les comunitats tradicionals (Rafael Arnal l’havia fet servir prèviament al títol d’una novel·la, amb un sentit diferent). El món rural patí un fortíssim i desconegut fins aleshores sotrac en la segona meitat del segle XX. Si en la dècada dels cinquanta la majoria de la població activa del País Valencià es dedicava al sector primari, només dues dècades després llauradors, ramaders i pescadors eren una minoria rotunda. Els pobles de l’interior es despoblaren, particularment de joves. La duresa, i la incertesa, de les feines agrícoles i la temptació de la modernització foren definitives.

La disrupció demogràfica trencà lligams comunitaris que atorgaven sentit a la gent. Moltes poblacions encara no se n’han recuperat. El títol de l’exposició està, per tant, molt ben trobat. La dualitat costa-interior és un dels principals esquinçaments territorials, de fet. L’he anomenada en un altre lloc com la fractura vertical valenciana. Per a no fer-ho pesat, només aportaré dues dades amb què il·lustrar-la: números redons, quatre de cada cinc valencians viuen en una ciutat o poble que té costa i en cent setanta-un municipis, tot i l’important creixement demogràfic general, disminuí la població l’any 2021.

El disseny de “Solsida” era net, elegant, amb ús del color groc, que destacava sobre el blanc i el marfil. La introducció de vídeos amb què intentar mostrar el passat desaparegut oferia moviment, igualment com les figures blanques, gent del camp, bescanviables, anònimes fora del terme. Destacava un aparador que imitava productes frescos d’un supermercat amb objectes del món tradicional i les diferents significacions. La reproducció d’un teleclub tenia gràcia. La “ciutat seductora” es mostrava per mitjà de dues cuines contigües, una de moderna i una de tradicional. La modernitat es feia palesa amb frigorífics i vehicles de motor privats, comoditats i estatus per a les noves classes mitjanes.

L’exposició també reflexionava sobre el paper de l’antropologia, per mitjà de l’etnografia, com un mètode que pot ajudar a superar estereotips, però que també ressignifica l’objecte a estudiar.

La part final, amb una gran fotografia a color d’habitants de Fageca (el Comtat) per professió, lloc de treball i procedència, il·lustrava els canvis demogràfics i l’acomodació entre oriünds i nouvinguts neorurals de què parla el sociòleg Xavier Ginés. Tal vegada, tanmateix, oferia una imatge massa optimista i contradeia el missatge ombrívol general de pèrdua de les comunitats tradicionals. Precisament, tot i que l’exposició estava també en anglés, un encert, es trobava a faltar alguna reflexió sobre la migració estrangera establerta i la creació d’urbanitzacions-guetos.

D’altra banda, un catàleg, on pensadors i treballadors del museu reflexionaren amb més detall de les qüestions que planteja “Solsida”, hauria dotat de més densitat a la iniciativa. Al cap i a la fi, les exposicions temporals s’inauguren i es clouen i els llibres romanen.

El Museu Valencià d’Etnologia, que comparteix espai amb el Museu de Prehistòria de València al centre cultural La Beneficència, un espai incert, indefinit per al visitant, fa temps que superà la temptació de ser un museu només del passat. Tot i que “fou creat el 1982 per a recollir, estudiar i difondre tot allò relacionat amb la cultura popular i tradicional valenciana”, sap dialogar amb el present i la modernitat avançada. No debades, el 2005, a més d’una exposició sobre dones fadrines i l’esmentada “Solsida”, tingueren cabuda propostes sobre els clàssics del còmic i sobre fotografies de Gervasio Sánchez de víctimes de mines antipersones.

L’ETNO, de fet, té un gran percentatge de producció expositiva pròpia gràcies a un bon equip professional, no sempre ben valorat pels diputats de cultura i de personal de torn de la Diputació de València, que de vegades creuen que una exposició és un pim-pam-pum, i gràcies també a una col·lecció significativa i creixent a la qual poder recórrer sense necessitat de préstecs.

Calen noves iniciatives com aquesta “Solsida”, que ha posat en relleu la necessitat de polítiques públiques per al desenvolupament rural més enllà de l’orgull, necessari, de ser de poble. Transport? Serveis? Cultura? Al capdavall, és una qüestió d’equilibri, d’igualtat i de justícia. O no volem un país per a tothom?