La salut valenciana en la cruïlla

L’esperança de vida dels valencians ha millorat notòriament en les darreres dècades, en consonància amb la resta d’europeus occidentals. En 2024, d’acord amb les dades de l’INE, se situava en els 83,4 anys, molt més del doble que la mitjana de l’Homo Sapiens al llarg de la història i significativament superior als 73 anys de 1975.

Podem estar satisfets amb l’indicador? Doncs depén. D’entrada, aquesta mitjana amaga diferències importants, com la de gènere, ja que mentre les dones abasten els 85,8 anys, els barons s’han d’acontentar amb els 80,9 anys, només set dècimes per damunt de la pitjor dada espanyola peninsular, la dels andalusos (80,2).

Per un altre cantó, l’esperança de vida a Espanya és superior a la mitjana europea. De fet, segons Eurostat, el 2023 se situava la quarta més alta de la Unió Europea, només per darrere de Suècia, Malta i Itàlia. Tanmateix, si el comparem amb unes altres comunitats autònomes, trobem que els madrilenys compten amb una esperança de vida de 85,6 anys, la més alta. Més de dos anys respecte de la mitjana valenciana és una bona propina. Contràriament, Canàries tindria la dada més baixa, amb 82,2 anys.

Quines serien les causes d’aquests contrastos? No sembla que la vida tranquil·la illenca i l’estrés i la contaminació de la villa y corte les expliquen. Fonamentalment, la salut correlaciona amb la renda i Madrid ha aconseguit, a còpia d’inversions, esdevenir la comunitat autònoma més rica. Les diferències de classe social es transporten a la salut. També a l’interior de la societat valenciana, per descomptat.

Així mateix, aquest indicador amaga una realitat decisiva. Quanta d’aquesta vida la gaudim bé? A Espanya el 2023 l’esperança de vida amb bona salut en nàixer era de 62,4 anys per als barons i 61,8 anys per a les dones, és a dir, el 76,9% del total de vida esperada per a ells i, significativament menys, el 71,6% per a elles, amb menys pràctica d’activitat física. Així, ells viuen menys però amb més part del temps amb bona salut.

En general, els valencians adults perceben que la seua salut és bona o molt bona. En la darrera enquesta de salut de la Generalitat Valenciana, de 2022, la xifra abastava quasi quatre de cada cinc el dels enquestats (77,9%), superior a l’enquesta anterior de 2016 (72,9%), tot i que amaga una gran diversitat: descendeix amb l’edat i també entre els qui tenen estudis bàsics i les dones. De fet, la xifra de barons amb estudis universitaris amb bona salut arribava al 90,1% i contrasta amb l’esquifit 51,2% de les dones amb estudis primaris. Les dones pobres, doncs, formen el col·lectiu amb salut més deficient.

Així mateix, les dones, en general, tindrien més problemes de salut mental diagnosticada, tot i que ha empitjorat per a tots els grups en cada enquesta. La prevalença de la població en risc de mala salut mental s’ha incrementat en les dones del 23,9% el 2005 al 42,3% el 2022, en els barons del 16,1% al 39,7% i entre els més joves (15-24 anys), en consonància amb una tònica general, del 18,7% al 40,9%.

Al llibre Salud y sistema sanitario en la Comunitat Valenciana. Logros y retos (2020), la sociòloga María Eugenia González incidia en la desigualtat de salut i alhora en el problema creixent de l’obesitat tot i l’increment de la pràctica d’exercici físic (el motiu, per tant, estaria en la dieta), de les addiccions i, en particular, de les malalties cròniques o problemes de salut de llarga durada. Els més diagnosticats són hipertensió arterial, hipercolesterlomia, dolor lumbar, artrosi/artritis (reumàtica), al·lèrgies i dolor cervical.

Tot amb tot, d’acord amb el Baròmetre Sanitari de 2025 del CIS, publicat el març de 2026, els valencians estan relativament satisfets del sistema sanitari. Un 51,4% percep que funciona bé o bastant bé, en una línia molt semblant a la mitjana espanyola (51,7%). Els més crítics, amb diferència, serien els andalusos: un 59,9% en considera que funciona malament o que necessita canvis fonamentals.

Les principals amenaces per al sistema de salut públic vindran en el futur immediat i, si no es posa remei, a llarg termini. Qualsevol pot imaginar el cost econòmic i social que comporta l’allargament general de la vida. Tot amb tot, una societat avançada, a parer meu, és aquella que inverteix molt en educació, salut i serveis socials. 

La dotació pressupostària i el nombre de personal sanitari al País Valencià són inferiors, any rere any, que la mitjana estatal

Tanmateix, al País Valencià les dades d’inversió sanitària són baixes. La dotació pressupostària i el nombre de personal sanitari són inferiors, any rere any, que la mitjana estatal. No es pot obviar l’infrafinançament persistent i injust, amb governs d’Espanya tant del PP com del PSOE en un territori amb la renda inferior al 85% de la mitjana espanyola. Caldria, doncs, invertir en salut més i, també, millor: fa temps que es critica la tendència hospitalocèntrica, la subordinació de l’assistència primària i la manca de coordinació entre els diferents nivells. Així mateix, cal incorporar els professionals, els pacients, els usuaris i les associacions de malalts i familiars a l’administració de la salut pública.

La gestió privada que promou el PP no ha millorat precisament l’atenció sanitària i darrerament l’extrema dreta també fa demagògia amb la salut i acusa els migrants de ser els responsables del deteriorament del sistema públic. De fet, Vox presentà el passat mes de març una moció per “establir la prioritat nacional en l’accés al sistema sanitari”. I el PP, còmplice amb aquesta política racista i aporofòbica, s’hi abstingué. El “model Mazón” s’estén.

El sociòleg Antonio Ariño, al pròleg del llibre esmentat, advertia que “sense una ciutadania vigilant i crítica, amb capacitat de recolzar la mobilització de les professions sanitàries, es pot retornar fàcilment a què polítiques a curt termini s’imposen en l’agenda política”. Amb un sistema públic de salut malmés la gran majoria de la població, sense dubte, perdrà qualitat de vida.